Magnífica i elegant, fins i tot atractiva, Maria San Gil ha aportat, una vegada més, nous elements per desbrossar el futur del seu estimat partit. Ho ha fet comparant l'encaixada de mans de Patxi Lopez i Arnaldo Otegi amb l'esgrogueïda imatge de l'estació d'Hendaya, on Franco saludava el carnisser Hitler amb admiració. Segons la líder dels populars bascos, les dues instantànies representen el mateix, tant per la catadura moral dels personatges com pel que signifiquen de «rendició de l'estat de dret». San Gil, molt oportuna la xicota, ha fet aquestes declaracions quan encara no havien passat quaranta-vuit hores de l'oposició del PP que el Parlament Europeu condemnés el règim franquista i poc després que el senyor Rajoy declarés que «el president Zapatero no representa l'Estat ni el conjunt dels espanyols», tot per l'intent de ZP de trobar camins de pau i concòrdia entre la gent i els pobles de la península.

En l'espiral de tot allò que comporta la proximitat del setantè aniversari de l'ensulsiada del dictador, el president del grup socialista europeu, Martin Schulz, ha recordat que la violència del primer franquisme cal comparar-la amb el jou amb què Hitler atenallà Alemanya. Abans, la veu esquerdada de Vidal-Quadras intervingué per enèsima vegada davant la cambra d'Estrasburg per oposar-se al reconeixement del català com a llengua d'ús oficial a l'Eurocambra. Posats en filera, els representants populars, a Madrid, Bilbao o Estrasburg, han fet pública la ratificació de no haver après gaire res del que significà el franquisme o, molt pitjor, d'interpretar el present sota la pàtina aznarista d'un José María que ha entrat amb tots els honors a la llista d'acreditats hereus del general colpista.

Encara, en el revival del general Franco, el català Josep Piqué, que alguns qualifiquen de moderat, ha justificat l'actuació dictatorial militar africanista i ha culpat l'esquerra i els seus «plantejaments profundament sectaris» de l'etapa autoritària que es veié obligat a instaurar Franco. A més, des de la Catalunya que proclama defensar, Piqué justificà l'oposició de Mayor Oreja i Vidal-Quadras al reconeixement del català, fent futurisme sobre el guirigall que representaria la utilització de les «llengües menors». Piqué, que reconeix a Franco el caràcter d'autoritari, ha negat els components feixistes del règim franquista i ha trobat molt bé que el seu partit es negués a condemnar-lo. Anem pel bon camí. Instal·lats en un camí sense retorn, els dirigents del Partit Popular semblen destinats a reduir el seu discurs a un cúmul de tics predemocràtics. Les eleccions de la tardor seran el primer indicatiu de cap on pot portar el desaforat discurs de la dreta-dreta espanyolista. I, en les coordenades d'un país normalitzat, se'ns fa estrany que hi hagi catalans que vulguin tornar a entonar les montañas nevadas i los gritos de rigor. Aviat, una ocasió per demostrar que hi ha discursos que no van amb nosaltres.