El curador d'aquesta correspondència, Gillon Aitken, remata el pròleg dient que li fa gràcia saber que Naipaul no llegirà mai el llibre. Però el fet és que en una carta del 1950, son pare –molt conscient del geni del fill– explica que no li faria res publicar les cartes d'aquest. Pel que fa a Sostres: primera incursió del polèmic articulista en el gènere del dietari.

ANYS D'APRENENTATGE.
L'any 1950, V.S. Naipaul arribava a Oxford amb una beca d'estudis des de la seva Trinitat natal. La seva germana gran, per la seva banda, també havia de passar uns anys a Benarés, a l'Índia, estudiant. El volum epistolar que acaba de treure Debate aplega les cartes que es van escriure principalment Vidiadhar (familiarment, Vido) i son pare (Seepersad) durant aquells primers anys i fins a la mort sobtada del segon, l'any 1953. Però també n'hi ha unes quantes, i no són pas de les pitjors, de la germana gran: la intel·ligent Kamla, que esdevé una mena de referent moral per al futur Nobel –i un esqueix de la seva pròpia veu de la consciència–. Algú amb qui, sovint, es baralla fraternalment, el consell de la qual, però, mai no sol passar per alt.

Naipaul, en l'inici d'aquesta correspondència, només comptava 18 anys. Però sorprèn remarcar la convicció que ja aleshores mostrava de ser un gran escriptor. Les referències a la pròpia escriptura, amb aquell ego una mica pujat de to que és tan difícil de destriar de la primera joventut, esdevenen constants. L'entorn familiar hi ajuda, és clar: son pare també tenia vel·leïtats literàries. De tant en tant –escanyat pels diners–, el progenitor col·locava algun dels seus relats en un diari o revista de Trinitat. Aquí es narren aquestes i altres feinetes o enviaments literaris que mai no deixen de tenir un punt agònic. També va exercir, durant un temps, el periodisme. I, sobretot, el pare creu, amb una fermesa que l'honora, en les possibilitats literàries del seu segon fill (en va arribar a tenir set, de fills). L'olfacte patern no s'errava.

El llibre conté més de 400 pàgines de literatura epistolar i, doncs, un gros respectable del volum està ocupat per menuderies i collonades que no il·lustren res més que el neguit del dia a dia. La supervivència a l'Anglaterra del 1950, les peculiaritats climàtiques del país d'adopció, tan diferents de les de Trinitat (i que Vido estima). Els problemes de diners, per exemple, és un altre tema recurrent. El pare destaca, de tant en tant, alguna qüestió de caràcter racial (l'origen de la família és indi): «Aquí, en las colonias, se supone que el blanco es una especie superior, que come mejor comida y vive en mejores casas. No me importa reconocer que he llegado a detestar a la mayoría de ellos.»

I el seu fill, el futur Nobel de literatura 2001, deixa anar, malgrat els seus tendríssims divuit anyets, perles com aquesta, adreçada a la germana gran: «Me alegraré cuando pasen los tres años que tienes que estar ahí [vol dir a Benarés]; entonces podrás respirar el aire tonificante del ateísmo. (No me gusta esta palabra. Da a entender que a la persona le interesa la religión, no que a esa persona le da exactamente igual...)». El context era el següent: Kamla, la germana, s'acaba de desplaçar a l'Índia. Allà hi ha, segons Vidiadhar, molts ascetes. Que ho són, simplement, perquè passen gana –«es el poco comer lo que produce ascetas y personas que se pasan la vida meditando».

ELL, ENTRE ALTRES COSES.