Si Heròdot s'hagués de reencarnar avui, segurament ho faria en Ryszard Kapuscinski. El mestre del reportatge literari, responsable de títols com ara L'Emperador, El Sha, Eben i Un dia més de vida (Empúries, 2003), ret un homenatge a l'autor grec en el seu darrer llibre –i segurament el més personal–, Viatges amb Heròdot.

Va entrar en la seva vida de forma fugaç en unes classes sobre la Grècia antiga, quan estudiava el primer curs d'història a la Universitat de Varsòvia. Després es va esfumar i no va tornar fins alguns anys després, quan la Tarlowska (la directora del setmanari polonès Sztandar Mlodych on Kapuscinski treballava aleshores) li va allargar els nou llibres de la Història tot dient: «Un regal de part meva per al viatge.»

El viatge en qüestió era el primer que Kapuscinski emprenia com a corresponsal i que el portaria a l'Índia per escriure una sèrie d'articles sobre la vida allà. Estem parlant de l'any 1956 i d'un xicot vestit a l'estil comunista –quan va arribar a Itàlia, on feia escala, li van recomanar que es canviés d'indumentària– que es delia per «creuar la frontera». Així va començar el seu idil·li amb un autor que no l'ha abandonat mai més, i que ha esdevingut la seva «ànima bessona»: «Heròdot és el primer gran reporter de la literatura mundial», afirma.

Amb la Història sota el braç, Kapuscinski emprèn en aquest llibre inclassificable –híbrid de memòries i d'estudi etnogràfic i antropològic– un doble viatge: un de físic que l'ha portat arreu del món –de l'Índia a l'Halicarnasse, passant per la Xina, Egipte, el Congo i Algèria–, i un altre d'interior, que l'ha dut a indagar els múltiples missatges del clàssic grec, «el pare de la Història».

En cada nova destinació, l'autor polonès es refugia en la lectura de la Història, la seva Bíblia. Qui era Heròdot? Tenia germans? Qui eren els seus pares?, es demana. «Tota l'estona ens movem per les tenebres de la incertesa.» Tot i això comenta que els biògrafs estan d'acord que Heròdot va néixer entre el 490 i el 480 abans de Crist. A banda, queda la seva extensa obra que plasma els seus nombrosos viatges pels camins de l'antiguitat. Comerç? Política? Família? Encara avui es desconeixen els motius que van empènyer Heròdot a viatjar. Segons Kapuscinski, ho va fer mogut per l'afany de trobar altres cultures. «El seu descobriment més gran és que, de mons, n'hi ha una pila i que cada un és diferent dels altres. I que tots són importants. Cal conèixer-los, perquè aquests altres mons, les altres cultures, són miralls que reflecteixen el nostre.»

Kapuscinski comparteix amb el lector una pila de descobertes personals, que relata combinant passat i present, sense estalviar anècdotes i detalls. En el seu intent per copsar la idiosincràsia d'altres pobles estableix comparacions de l'estil: «Un indi és una persona distesa, un xinès sempre està tens i alerta. Una gernació d'hindús és informe, líquida i parsimoniosa, mentre que una de xinesos s'arrenglera en files disciplinades i marxa en formació.»

Tampoc oblida parlar de les dificultats que pateix en les seves aventures. Ja en el seu primer viatge a l'Índia, l'autor es topa amb la frontera de la llengua. Tancat a l'hotel de Calcuta es posa a estudiar anglès amb Hemingway, una tasca que combina amb la lectura de la Història. El mateix li passa en la següent missió, la Xina, on es posa a estudiar sense èxit el xinès. Cada nova incursió en un país estranger és una lliçó d'«humilitat» i una «derrota», una fugida cap al seu país d'origen on, tot i viure en l'ambient resclosit de l'era postestalinista, es pot comunicar fàcilment. «La llengua –escriu– és el carnet d'identitat: és el nostre rostre i l'ànima.»

Malgrat que intenta «xuclar» cada una de les cultures que visita, aprendre la seva llengua i literatura, estudiar els seus clàssics, la porta d'entrada a aquell món forà roman sempre tancada. L'alteritat –pensa el periodista– és possible, però el preu a pagar és alt: l'estranger ha de romandre com a tal, inevitablement aliè a la cultura que l'acull. Més fracassos, la incapacitat d'assolir una mirada objectiva sobre el món. L'observador roman presoner de la seva perspectiva subjectiva.

En el seu recorregut, Kapuscinski –nomenat doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull l'any passat– segueix les passes d'Heròdot i reflexiona també sobre la fragilitat de la memòria. «L'home contemporani no té cura de la seva memòria, ja que viu envoltat de memòria emmagatzemada.» Es refereix a biblioteques, museus, arxius, enciclopèdies, manuals, Internet, pel·lícules i cintes magnetofòniques. Això ho compara amb l'època d'Heròdot, en què «l'home és gairebé l'únic dipositari de la memòria» –oblida potser que l'home d'ara té molts més segles per recordar–. La memòria, per Heròdot –contemporani de Sòcrates, Sòfocles i Pèricles– és fonamental «per donar sentit als esdeveniments». En aquest sentit, el llibre de Kapuscinski torna a omplir de sentit el clàssic grec i subratlla la seva actualitat com un cant a l'aventura i a l'art d'apropar-se a l'altre.

A la Xina, hi vaig arribar a peu. Primer vaig anar amb avió a Hong Kong via Amsterdam i Tòquio. A Hong Kong, un trenet local em va portar fins a una estació perduda al bell mig d'un ermot, des d'on, segons em van informar, començaria la meva travessa fins a la Xina. En efecte, quan vaig baixar a l'andana, se'm van acostar un revisor i un policia, em van ensenyar el pont llunyà que es perfilava a l'horitzó, i el policia va dir: –La Xina!

Era un xinès vestit amb l'uniforme de la policia britànica. Em va acompanyar un tros per la carretera asfaltada, em va desitjar un bon viatge i va desfer el camí. Vaig continuar tot sol, carregant amb una mà la maleta