Quan va acabar la sessió de control tothom comentava els gestos d'Artur Mas, com si ja es veiés succeint el president Maragall. Primer va escenificar una gens habitual pujada a la tarima d'oradors per dirigir la curta intervenció dels dijous de ple al President; la litúrgia de les sessions de control estableix parlar des de l'escó estant. A Pasqual Maragall no se li va escapar res. Amb el to de professor experimentat de ciència política que va expressar durant tota la sessió va replicar Artur Mas: «Una certa gesticulació forma part de la política i concretament de la política d'oposició. Jo mateix alguna vegada li vaig fer preguntes, al president Pujol, quan no tocava, o no era corrent, anant al púlpit.» Segons cosa, als passadissos va anunciar que ja no faria cap més pregunta a Maragall, que en la propera sessió de control seria un altre diputat de CiU. Mas s'havia volgut acomiadar de Maragall des de la tribuna i llegint la intervenció, que havia sigut repartida prèviament a tots els periodistes assistents a la històrica sessió de control. Artur Mas també va reclamar que les eleccions al Parlament siguin el diumenge 22 d'octubre. Malgrat que ha reconegut el paper de Maragall, Mas no l'ha perdonat, perquè mai més, d'ençà del problema del tres per cent, no l'ha volgut tractar com a president de Catalunya.

Carod-Rovira, en canvi, ho va fer, patint per l'emergent sociovergència, li va demanar si el tripartit tenia algun marge de maniobra amb vista al futur. No es va saber l'opinió de Maragall sobre l'avenir del govern catalanista i d'esquerres, fins que no va haver de respondre Miquel Iceta, portaveu del grup del PSC. I el president Maragall ho va dir amb ironia: «Els demano, al seu partit, en el qual jo pertanyo amb molta satisfacció des de fa molt de temps, encara que hi ha molta gent que no ho entén, que maldin per garantir que aquesta realitat, aquesta veritat, no sigui mai, que no es perdi i que no sigui mai malentesa.»

Joan Boada, portaveu d'ICV-EUiA, va ser, com sempre, el primer i, per tant, va engegar la tanda de compliments cap al President: «Li volem agrair la seva dedicació per la cosa pública de Catalunya.» Maragall li va recordar que ha governat sempre, a l'Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, amb el PSUC, primer, i Iniciativa, després: «Estic impressionat per l'evolució del seu partit, de com han sabut passar, des d'una posició que havia sigut pràcticament dominant en la política catalana, durant la clandestinitat, a una altra de més complementària.»

El popular Josep Piqué li va recordar totes les controvèrsies polítiques, amb retrets contra Zapatero i contra Montilla, però, com acabaria fent tothom, li va expressar el respecte personal i institucional.

Iceta el va considerar l'alcalde dels Jocs i el president de l'Estatut, i el va situar «amb la màxima dignitat» al costat de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Maragall va admetre que l'havia molestat ser l'alcalde dels Jocs: «Les coses importants que han passat no són els Jocs Olímpics. Els Jocs van ser la manera que se sabés que això existia i la bandera sobre la qual o amb la qual una ciutat es va presentar a Europa i al món amb una ambició que, en aquest moment, és reconeguda arreu i que desborda en molt, diguéssim, el que va ser la celebració d'aquells Jocs.» Malgrat els comiats i reconeixements, Maragall no va ser aplaudit al final, en la seva última intervenció, va rebre una ovació acalorada del costat socialista quan va acabar la resposta a Iceta: «No acceptaré mai, i avui li ho he dit al president del govern espanyol, que s'identifiqui el catalanisme i Catalunya amb un sol partit, sigui el que sigui, ni el nostre ni cap altre.» I assenyalant el Parlament va culminar: «El catalanisme és això.»