L’Oriol té vint anys i demà podrà votar. Quan l’Oriol va néixer, l’Estatut del 79 ja tenia set anys de vida. L’Oriol ja se’l va trobar fet, així com també es va trobar fet el fet de néixer en una comunitat autònoma. L’Oriol ha viscut una infantesa i adolescència estatutàries; és a dir, que s’ha fet gran amb una identitat nacional ambigua. L’Estatut del 79 li ha permès ser català amb precarietats de tota mena, no cal entrar en detalls. I sobretot, l’Oriol s’ha fet català perquè ha volgut ser-ne, no perquè la normalitat l’hi hagi empès, més aviat al contrari, en molts àmbits de la seva joventut.

El pare de l’Oriol tenia 21 anys quan va votar l’Estatut del 79, gairebé la mateixa que ara té l’Oriol per votar l’Estatut del 2006. Aleshores, el pare de l’Oriol va ser protagonista d’una gesta quasi èpica. L’any 79 la gent lluïa a les solapes un petit adhesiu ovalat que deia: «Volem l’Estatut.» Madrid va retallar l’Estatut, però no el va poder aturar. L’Estatut del 79 va néixer coix, guenyo i geperut, però era el símbol d’una recuperació. Després de la recent tornada de Tarradellas i del restabliment de la Generalitat provisional, l’Estatut del 79 era un segon episodi de reconstrucció nacional.

L’Oriol demà anirà a votar a la mateixa edat que tenia el seu pare quan va anar a votar. Però l’Estatut del 2006 no té èpica. La gent no aprofita cada oportunitat per dir «Volem l’Estatut», d’una manera espontània, simplement anirà a votar influenciat per argumentaris pal·liatius, tant en el cas del sí com del no. Després de la primera tassa de caldo autonòmic, una segona tassa, 27 anys després, fa que el pare de l’Oriol no sàpiga què ha de contestar al seu fill quan li pregunta què s’ha de votar.

El pare de l’Oriol no vol ni pot influir el vot del seu fill, i calla el relat d’una història que es repeteix, estovada pels anys. El pare de l’Oriol sap que el seu fill és com és gràcies a l’Estatut del 79, però alhora sap que l’Estatut del 79 és el tap que ha impedit que l’Oriol, amb vint anys, tingui una identitat nacional plena, la mateixa que tenen els Oriols de la mateixa edat nascuts a la comunitat autònoma de Madrid, per exemple. El pare de l’Oriol no es penedeix del seu vot a l’Estatut del 79, però no el tornarà a repetir aquest 2006 per respecte al fill del seu fill, que naixerà amb l’Estatut del 2006 ja amb uns quanta anys de vida i que, quan tingui vint anys, tindrà l’oportunitat de votar un tercer Estatut de la democràcia, escapçat, tap i, això sí, la millor eina que haurem tingut mai des del 1714 per governar-nos.

L’Oriol està indecís entre el vot «no» i el vot nul. I la cara del pare de l’Oriol s’alegra. L’Oriol serà un defensor de causes perdudes, com el seu pare, però un demòcrata, tant com els seus companys que votin «sí» o que s’abstinguin.

Descansi en pau l’Estatut del 79, que ens ha introduït en la democràcia activa, i benvingut l’Estatut del 2006, que ens mostrarà definitivament el camí cap a la lliure determinació.