Enric Fontanals és un home clar, català, de la terra, un home d’aquells que si fa calor es descorda els botons superiors de la camisa i si un periodista pregunta ell contesta amb adjectius d’aquells que no es poden reproduir textualment sense vulnerar el llibre d’estil del diari. Especialment si la pregunta és sobre l’estelada del «sí» que van fer els de Convergència, o sobre els diners que es gasta l’associació Estatut Jo Sí. Ell és un dels portaveus de l’altra plataforma, la del «no», la del Dret a Decidir, que ahir es van reunir en un acte final a l’Arc de Triomf de Barcelona: «No, nosaltres no encartem pamflets en tots els diaris del país, nosaltres no fem actes ni concerts a l’Auditori de Barcelona, no anem amb la pólvora del rei sinó que ens hem de fabricar les nostres pròpies bales. Apunti, apunti això: la pólvora del rei.»

Queda apuntat. Els del «no», en canvi, demanaven la voluntat ahir i repartien tríptics i clavells perquè la gent els posés sobre una catifa enorme que formava una senyera.

Però l’estrella era una estelada monumental que penjava de dalt de l’Arc de Triomf. L’havien muntat uns escaladors furtius durant la nit. És un lloc curiós, per a una estelada. L’Arc de Triomf el van construir com a porta d’entrada a l’Exposició de 1888, una època en què Barcelona volia créixer per a una burgesia a qui li havia quedat petita la ciutat emmurallada i que tenia la mirada cap a París i els seus monuments i cap a aquells artistes llunàtics de la capital francesa que, en la seva versió catalana, es van anomenar modernistes.

Però els somnis de grandeur es van convertir durant el franquisme en un malson, amb l’Arc de Triomf convertit només en figura per a postals en blanc i negre amb urbanos en primer terme dirigint el trànsit a peus del monument, una Barcelona derrotada i avorrida, de plàtans a l’Eixample i zoo a la Ciutadella, de monuments a Colom i passejos en Golondrina.

L’estelada d’ahir encara donava una mica de vida a tan ranci monument i servia per tapar, ni que sigui per un dia, la vista del terrible nou edifici que ha perpetrat Gas Natural en plena orgia retroolímpica que ha estat el Fòrum i que tapa per sempre les vistes al mar que hi havia des del passeig de Sant Joan.

Que l’acte no el feien polítics estava clar per un motiu: va trigar mitja hora a començar. Això no passa amb els polítics excepte amb Jordi Portabella. Jo sostinc que l’etern aire juvenil del tinent d’alcalde no és perquè es conservi inusualment jove, sinó que som els altres els que ens fem vells esperant-lo. El cas és que no era un acte amb polítics perquè allà no hi havia cap responsable de premsa reunint el ramat darrere d’alguna tanca ni cap director de campanya nerviós corrent amunt i avall, sinó gent que no feia res i gent que mirava com els altres no feien res fins que algú va agafar el micròfon i tot va començar.

A mig acte, mentre anaven desfilant sota l’estelada els diversos portaveus de les entitats del «no», va arribar Jordi Portabella i la gent d’Esquerra de Barcelona i d’altres grups que s’estaven en un acte veí al monument de Rafael de Casanova. Això va acabar d’omplir de públic el passeig, va donar color a un acte que tenia el perill de quedar-se en blanc i negre i sobretot va acabar de carregar pólvora als ànims dels del «no» quan el basc Gorka Knorr va sortir amb una guitarra i va fer cantar a tothom el Diguem no de Raimon.