e. Comerç interior, defensa del consumidor i de l’usuari, sens perjudici de la política general de preus i de la legislació sobre la defensa de la competència. Denominacions d’origen en col·laboració amb l’Estat.

f. Institucions de crèdit corporatiu, públic i territorial i caixes d’estalvi.»

(Article 12)

c. La regulació dels horaris comercials, respectant en l’exercici d’aquesta competència el principi constitucional d’unitat de mercat.

d. La classificació i la planificació territorial dels equipaments comercials i la regulació dels requisits i del règim d’instal·lació, ampliació i canvi d’activitat dels establiments.» (Article 121)

«Correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització, respectant el que estableixi l’Estat en l’exercici de les competències que li atribueix l’article 149.1.11 i 13 de la Constitució.» (Article 120.1)

La majoria de les competències en assumptes econòmics –indústria, turisme, agricultura, ramaderia, comerç interior, institucions de crèdit, cooperatives, cambres i col·legis professionals...–, són qualificades com a exclusives tant en l’Estatut vigent com en el projecte del text nou. Però sempre hi ha el matís que s’han de respectar normes estatals superiors. L’exemple més clar és el de la regulació del comerç, que s’ha volgut blindar perquè no torni a passar com l’any passat, en què es van reformar les lleis catalana i espanyola i els respectius governs van haver de pactar per no entrar en una guerra de recursos d’inconstitucionalitat.

L’Estatut vigent proclama la competència exclusiva en comerç interior, però tenint en compte tres articles de la Constitució: el 38 –els poders públics protegeixen la llibertat de mercat «d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació»–, el 131 –l’Estat podrà «planificar l’activitat econòmica general per atendre les necessitats col·lectives, equilibrar i harmonitzar el desenvolupament regional [...]», i el 149, que reserva a l’Estat la competència exclusiva sobre la planificació general de l’activitat econòmica. Per aquesta superposició de competències, l’anterior llei de comerç estatal establia que el 2001 hi hauria llibertat total d’horaris comercials, però supeditada al fet que els dos governs s’entenguessin. I per això l’any passat el ministre Montilla i el conseller Huguet amenaçaven d’anar al Tribunal Constitucional per aclarir si el Parlament o el Congrés han de decidir a quina hora tanquen les fleques el diumenge.

Amb el nou estatut s’ha eliminat l’ambigüitat? No ho sembla, perquè tot i eliminar les referències als articles 38 i 131 de la Constitució es manté la referència a l’article 149 i a més s’inclou un apartat sobre la necessitat de respectar el principi constitucional d’unitat de mercat (espanyol, naturalment). O sigui, que la Generalitat continua sense tenir el dret exclusiu de decidir quan poden obrir els comerços, ja que prohibir que els grans magatzems catalans venguin productes als catalans determinats dies en què els andalusos poden anar a comprar a supermercats andalusos, sempre podrà ser considerat trencament del mercat únic espanyol.

En fires internacionals, actualment la Generalitat té la competència d’executar la legislació estatal en les que se celebren a Catalunya. En el nou text s’afegeix un apartat segons el qual la Generalitat col·labora amb l’Estat en l’establiment del calendari de fires internacionals; es vol evitar que tornin a passar casos com el de la passarel·la Cibeles de Madrid, que l’any passat va canviar de dates i va coincidir amb les que tradicionalment ocupava la Gaudí de Barcelona.

En matèria de defensa de la competència, s’incorpora la competència exclusiva sobre la regulació del Tribunal Català de Defensa de la Competència, que funciona des de l’any 2002. Un altre cas d’elevar a categoria estatutària competències que ja s’exerceixen és el de l’article 114, que disposa que correspon a la Generalitat la gestió de les subvencions estatals i comunitàries europees territorialitzables, incloent-hi la tramitació i la concessió. L’Estatut del 1979 no en parlava perquè l’Estat espanyol va ingressar a la Comunitat Europea l’any 1986.