Una enginyeria verbal inclosa en el preàmbul de l’Estatut va ser el desllorigador per incloure d’alguna manera la paraula nació en el text. La fórmula pactada diu que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de manera majoritària Catalunya com a nació». Suficient per a uns –per primer cop en un text legal espanyol es recull una definició de Catalunya com a nació–, insuficient per a altres, aquest és el salt qualitatiu que, en matèria de reconeixement de la identitat de Catalunya, fa el nou Estatut, ja que la definició en l’articulat –que per a uns és el que té valor jurídic, contra els que defensen que el preàmbul també forma part de la llei– continua considerant Catalunya com a nacionalitat. Amb una excepció, els que veuen el got mig ple consideren que la part del preàmbul que diu que «la Constitució, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat», admet que el legislador va optar per la paraula nacionalitat com a sinònim de nació. Justament, la constitucionalitat o no de la definició de Catalunya com a nació en l’Estatut, és una de les parts que han generat més literatura jurídica, política i sentimental en dos anys de debat. Els símbols nacionals que es reconeixen ho són derivats de nacionalitat, i no de nació.

Però el reconeixement de la identitat de Catalunya no es limita a aquesta definició. El nou Estatut admet per primer cop que l’autogovern de Catalunya no emana directament i només de la Constitució, sinó d’uns drets històrics, les institucions seculars i la tradició jurídica catalana, que la negociació ha limitat a alguns aspectes concrets: dret civil, llengua, cultura, educació derivada de cultura i el sistema institucional. Aquest últim punt lliga directament amb la nova ordenació en vegueries, que no hauran de coincidir amb les províncies. En l’àmbit institucional, també hi ha un major reconeixement amb l’admissió que els municipis –els ajuntaments, per tant– formen part del sistema institucional de la Generalitat. També s’admet que els poders de la Generalitat emanen únicament del poble, que és on recau la sobirania de Catalunya. I, en matèria lingüística, s’incorpora el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer el català.

Un altre aspecte que incideix en el reconeixement de Catalunya, en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, és la capacitat de mantenir-hi relacions bilaterals –també multilaterals conjuntament amb les altres comunitats– i la consideració de la Unió Europea, juntament amb l’Estat, és un espai polític de referència. L’encaix dins de l’Estat es completa amb el reconeixement de poder signar convenis, tractats i altres instruments de col·laboració amb els territoris, siguin de l’Estat o no, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya. Els sona l’Euroregió?

I els Països Catalans? El que més s’hi assembla és: «La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l’Estat, segons que procedeixi, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i difusió exterior del català.»

El nou Estatut també atorga a la Generalitat la condició d’administració ordinària, única, per tant, d’acord, això sí, «amb el que estableixen l’Estatut i les lleis».