Segons la resolució que es votarà dimarts, el Congrés insta el govern espanyol a adoptar, «un cop entri en vigor l’Estatut aprovat a les Corts», les mesures legislatives necessàries per donar compliment a l’article 140.3 de l’Estatut, de manera que la Generalitat pugui assumir la gestió dels ports i participar en els aeroports. Participació «que podrà ser plena en aquells en què s’acordi la seva desclassificació com a aeroports d’interès general». L’article 140 del nou Estatut diu que correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports i aeroports que no siguin d’interès general. I en el punt tercer indica que aquesta qualificació re que reix l’informe previ de la Generalitat, «que podrà participar en la gestió, o assumir-la, d’acord amb el que preveuen les lleis».

L’acord sobre els ports i sobre els aeroports petits ja era una realitat quan es negociava l’Estatut, però el PSOE ho supeditava al fet que els partits catalans renunciessin a demanar la majoria en el consorci de gestió del Prat. Com que els partits catalans no van cedir, el PSOE va fer marxa enrere en la resta. Ara es recupera aquell acord i es torna a posar sobre la taula i amb un mandat del Congrés la negociació sobre el Prat. A més, es dóna un cop d’efecte a les portes del referèndum amb un acord que estava latent des de fa setmanes i que s’ha volgut concretar en la data més adient per als partidaris del sí. No cal dir que ERC va reaccionar considerant, en boca del portaveu al Congrés, Joan Puigcercós, que es tracta d’«un brindis al sol inacceptable que perpetua que l’Estat continuarà controlant les decisions estratègiques a l’aeroport del Prat». Ahir, però, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va assegurar que té la garantia que Aena, l’empresa pública de l’Estat que gestiona els aeroports, es privatitzarà. ERC havia presentat una proposta de resolució per traspassar els ports i aeroports a través del 150.2 de la Constitució i demanant que Aena cancel·li les assignacions del pont aeri que té Iberia.

LIDERATGES I PRIMÀRIES
La campanya del referèndum ha arrencat aquesta mitjanit i s’acabarà el dia 18 amb la resposta dels ciutadans a la pregunta «Aproveu el projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?» Més de 5,3 milions de catalans poden votar –de cridats no ho estan, perquè la Junta Electoral no permet al govern instar a la participació– per ratificar o no el nou pacte entre el Parlament i les Corts espanyoles. Un procés que va començar el 9 de febrer del 2004 amb la constitució de la ponència parlamentària i que era al frontispici de l’acord del Tinell, ha acabat amb el trencament del govern, ha posat en dubte lideratges que ara cal aclarir i, amb l’avançament electoral anunciat, converteix la consulta en unes primàries per començar a perfilar el futur mapa postelectoral. De les quatre forces que el 30 de setembre van votar l’Estatut al Parlament –PSC, ERC, ICV i CiU–, Esquerra ha virat cap al no com a conseqüència del pacte entre el líder de CiU, Artur Mas, i el president espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero –que els republicans consideren insuficient–, i per la pressió de les seves bases. La desintonia amb els seus socis ha provocat l’expulsió d’ERC del govern i l’avançament electoral. Un epíleg que marcarà la campanya i serà utilitzat per llegir els resultats de les urnes. El lideratge de Josep-Lluís Carod-Rovira a ERC està en dubte després de la desautorització de les bases, perquè Carod considerava que el no era del PP. Un bon resultat del no donaria la raó a la militància, però un mal resultat situaria ERC en un mal lloc. L’altre lideratge qüestionat és el de Maragall. Un sí rotund li pot servir per a dues coses: marxar per la porta gran o envalentir-lo per tornar-se a presentar. També Mas es juga amb la defensa del sí l’aval al seu pacte amb Zapatero. El PP de Josep Piqué pot quedar definitivament ultramurs amb un fracàs del no , que a més s’haurà de disputar amb un partit que el defensa per motius radicalment oposats. També en la participació busca Piqué la seva credibilitat. Un dels seus arguments més recurrents és que l’Estatut no té el suport social com el del 1979. I l’Estatut en si es juga amb aquest aval de la participació que el text tingui prou força a l’hora d’exigir el seu desenvolupament.