Nicole Garcia té com a protagonistes de Selon Charlie alguns dels més excel·lents actors francesos actuals (com ara Vincent Lindon, Benoît Magimel i Pierre Bacri) per configurar una aproximació a la masculinitat desconcertada i vacil·lant dels nostres temps. En aquest film coral, escrit per Jacques Fieschi (col·laborador habitual de Nicole Garcia, però també guionista, entre altres cineastes ben diversos, de Pialat, Sautet i Assayas) i ambientat en una població francesa de la costa atlàntica, es creuen de diversa manera homes solitaris, en crisi de parella, dubitatius respecte al futur, no reconciliats amb el passat. Nicole Garcia, que fa quatre anys també va presentar a Canes L’adversaire, refusa el dramatisme per mantenir una certa ambigüitat i fins un misteri pel que fa a les motivacions dels seus personatges o, en algun cas concret, el passat de la seva relació: dos arqueòlegs que, interpretats per Benoît Magimel i Patrick Pineau, es retroben després d’haver compartit projectes i, a punt de reprendre’ls, tornen a separar-se. Hi ha gust en la manera d’enquadrar el paisatge, mantenint-se atent als seus sons. També una voluntat de subtilitat, que fins hi és en alguns detalls humorístics. Però, desproveït d’emoció i d’interès en molts moments, Selon Charlie va provocar tant d’ensopiment que la resposta del públic va ser molt discreta, per no dir tan freda com la pel·lícula.

També presentada ahir en competició, on fins ara només Volver ha estat reconeguda com una obra que s’acosta al mestratge, Red Road, dirigida per l’anglesa Andrea Arnold, és l’única opera prima que aquest any concursa a la secció oficial. Comença amb una dona que observa les pantalles d’un d’aquests sistemes de vigilància que, sense que el film aporti cap reflexió sobre aquest fet, deuen controlar els moviments dels ciutadans per la seva hipotètica seguretat. Tot seguit, hi ha senyals que aquesta dona pateix un dolor per una pèrdua, que té una ferida oberta que bloqueja la seva relació amb els altres. Amb aquests senyals, però sense tenir-ne una informació concreta, intencionadament amagada, l’espectador observa que la dona es trasbalsa en reconèixer en una pantalla un home que practica sexe. Des d’aleshores, provocarà l’encontre (i, a més, sexual) amb l’home amb l’objectiu que torni a la presó, on ha estat amb motiu de l’acció (continua amagant-se informació a l’espectador) que ha provocat el dolor d’aquesta dona. A partir d’aquí, el film vol mantenir-se intrigant, però fa evident l’atracció sexual per un home que, segons es revelarà finalment, va provocar la mort del marit i la filla de la dona. És així que, amb la coartada d’explorar els pendents obscurs del desig sexual, cau en una certa morbositat molesta, aquest film, que forma part d’un projecte en què altres guionistes desenvoluparan altres històries a partir del mateix grup de personatges, alguns dels quals només apuntats a través de les pantalles del sistema de vigilància.

De sexe també n’hi ha, i molt, a Shortbus, segon llargmetratge de John Cameron Mitchell, que va enlluernar amb la seva performance de Hedwig i que també ha produït Tarnation, un autoretrat construït a partir de vídeos en què Jonathan Caouette va filmar-se ell mateix des de la seva infància. A Shortbus (que fa referència a l’autobús escolar que als EUA transporta els alumnes que, siguin superdotats o deficients, són considerats anormals i reben una atenció especial) també hi ha un personatge que es filma ell mateix, mentre que John Cameron Mitchell ha volgut continuar explorant la sexualitat amb la mateixa franquesa de certes pel·lícules dels anys seixanta i setanta realitzades a Nova York, que es vindica com un lloc dels EUA on encara és possible ser lliure. És així que, amb la col·laboració dels intèrprets en el procés de creació del film, aquest presenta un grup de personatges practicant activament el sexe, tot i que aquest també arrossega els seus problemes i les seves tristeses. Com a mostra de l’humor del film, podríem citar el cas d’una sexòloga que no ha tingut mai un orgasme, i el cas d’un homosexual el passat del qual el distancia de l’home que estima. Això no obstant, en un clima orgiàstic, que acaba amb una fantàstica festa, i amb una esplèndida banda sonora, John Cameron Mitchell vol celebrar la vida amb una explosió de sexualitat. I fa patent que, almenys a Nova York, no tot és puritanisme i paranoia.