| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dimarts, 16 de maig de 2006 > «Les novel·les han de ser millors i més creïbles que la vida, sovint increïble»
John Irving reflexiona sobre la seva infància, marcada pels abusos sexuals, en el seu últim títol, «Fins que et trobi»VALÈRIA GAILLARD. Barcelona Ha necessitat escriure deu novel·les abans de poder afrontar obertament, en l’onzena, un dels temes més espinosos de la seva vida. Fins que et trobi (Edicions 62/ Tusquets / Círculo de Lectores) –un títol que pren la forma d’un tatuatge– és la primera novel·la en què John Irving reflexiona de manera clarament autobiogràfica sobre la seva infància, marcada pels abusos sexuals i pel desconeixement del seu pare biològic. Ahir, després de quinze anys, el novel·lista nord-americà va visitar Barcelona, on va explicar la cuina de Fins que et trobi, a banda de la seva concepció de l’escriptura. Per l’autor d’Una dona difícil, la ficció ha de superar d’alguna manera la realitat, que sovint es mostra més inversemblant i sorprenent que la més imaginativa de les novel·les.
«Sóc molt lent en els processos i em costa digerir les històries.» John Irving (New Hampshire, 1942) s’excusava ahir per haver trigat uns quaranta anys a atacar sense pèls a la llengua un dels períodes més conflictius de la seva vida: la infància. «Sabia que aquesta novel·la seria la més llarga i difícil d’escriure, he tardat set anys.» El protagonista, Jack Burns, està marcat, com Irving, per dues experiències: no sap qui és el seu pare biològic i és víctima d’abusos sexuals per una noia amiga de la família. L’estructura de la novel·la, de nou-centes pàgines, respon a una arquitectura «molt complicada», ja que Burns «té dues infàncies»: la que li explica la seva mare i la seva veritable infància, que descobreix als trenta anys. L’escriptor ha canviat deliberadament els detalls de la seva pròpia història per fer-los «millors». «També és un reflex de com el protagonista no pot confiar en la seva memòria, com jo tampoc en la meva.» Així, si Irving va ser víctima d’abusos quan tenia 11 anys i ella 20, Jack en té 10 i ella –que ja ha abusat d’altres nens, com del seu propi fill–, 30. «Quan els abusos són a una nena, no és el mateix. Personalment no em vaig sentir abusat ni traumatitzat quan em va passar això. Ella era una dona molt estimada per tota la família i quan va marxar, la vaig trobar molt a faltar.» El novel·lista només va prendre consciència del que li havia passat quan va ser pare. «Només llavors, molts anys després, vaig adonar-me del mal que m’havia fet, aquesta dona.» De fet, el llibre el dedica al seu fill Benjamí: «...amb l’esperança que tinguis una infància ideal, tan diferent de la que es descriu aquí». En canvi, en la novel·la, Irving manté Jack el més allunyat possible de la paternitat, moment de «superació del trauma». Alguns crítics del seu país s’han «queixat», diu Irving, que el protagonista sigui víctima d’abusos repetidament. «Justament l’abús radica en la repetició. El nen no té la capacitat de dir ‘no’ i finalment espera que se’l sotmeti a aquest abús, com li passa a en Jack.» Un altre dels paral·lels autobiogràfics en la novel·la és la recerca del pare biològic. La seva mare, Helen, es va divorciar del pare d’Irving quan aquest tenia dos anys. «La meva mare va fer un favor a la meva imaginació no dient-me mai qui era el meu pare. Vaig decidir que ell seguia la meva vida, que estava entre el públic mentre feia els campionats de lluita grecollatina i després que era lector meu.» El «pare» s’ha convertit en una figura de ficció que «ha seguit i perseguit». «Vaig decidir que tots els personatges de la novel·la havien estat víctimes d’alguna experiència dolorosa en la seva infància que els havia canviat la vida i de la qual no se sortien.» Com a símbol d’aquesta ferida, el novel·lista recorre al món dels tatuatges, entorn del qual gira tota la trama. «El tatuatge és la marca del trauma que perdura la resta de la vida.» A l’inici, la novel·la s’havia de titular Marcat per tota vida, el nom d’una convenció mundial de tatuatges de Pittsburg. Finalment, però, va decidir-se per Fins que et trobi, un tatuatge que correspon a un dels secrets que amaga la mare del protagonista, tatuadora professional. Això de començar pel final no és cap novetat en el savoir faire de l’escriptor nord-americà. «Sempre conec les darreres frases del llibre i això em permet concentrar-me en el to i l’estil. Només haig de decidir a partir de quin moment començo a explicar la història.» A Fins que et trobi, el novel·lista barreja personatges reals i inventats, anècdotes autèntiques i imaginades. Al principi havia inclòs un glossari final per separar ficció de realitat. Finalment va eliminar aquest annex per no «distreure» el lector amb tantes notes. Irving és del parer que, malgrat que la ficció s’inspira en la realitat, aquesta sovint supera la ficció: «Les novel·les han de ser millors i més creïbles que la vida real, sovint increïble.» Com a exem ple, posa el cas de Reagan. Fa uns anys, ningú no s’hauria pogut imaginar que podríem tenir un president pitjor que ell... i mireu ara!» |
)
 |
NOTÍCIES RELACIONADES |
|
>Cors trencats >Tatuador frustrat >Roses i cors trencats |
 | |||
|