divendres, 23 de desembre de 2005
> Loteria. L'euro a la Ciutat dels Sants
la crònica
MANUEL CUYÀS.
+ Una parella afortunada de Vic es besa al mig del carrer de la sort. Foto: ORIOL DURAN.
|
Això és cosa d'en Solbes. Primer, tota la grossa cau a Vic, a la Catalunya catalana. Després, els altres premis importants van a parar a Mataró, a Badalona, a Mollerussa, a Amposta... Tot repartit i ben repartit pel país. A veure amb quina cara demanem ara un nou finançament sense que les altres comunitats autònomes no protestin amb més raó i més gelosia que mai. La mestressa de Ca l'U, una de les cases de menjar més carregades d'història de Vic, ho ha detectat a la primera: «Nois, ja ens han donat el primer termini del finançament.» Solbes, ets un pinta.
Un dels cambrers de Ca l'U és propietari d'un dècim premiat. El va comprar la seva dona, que li acaba de telefonar per comunicar-li l'alegria. Altres restaurants de la població han estat més afortunats i de manera més general i democràtica. Un és el Nou Can Pamplona, un altre establiment històric de Vic. A quarts d'una del migdia, tothom va mig pitof al darrere i al davant del taulell del bar. Hi ha un bon consum de xampany, cerveses i whisky. Un home vestit amb la granota de Repsol que treballa a la gasolinera del costat observa l'alegria amb cara de molta pena: «Vinc cada dia a dinar aquí i aquest número ni l'havia vist.»
El bar Ronda és petit com un cop de puny. El pare i la filla que el porten són, però, molt grossos i amb prou feines es poden bellugar darrere la barra. El pare només pot repetir com un autòmat que està molt content i la filla serveix copes de xampany a tothom qui treu el cap per la porta, tant si és un nen com si és un gos. La màquina de jugar del bar està aquest matí desconnectada. Davant els milions d'euros que han entrat en aquest bar qualsevol altra forma de joc avui sobra i s'ha de retirar perquè no faci el ridícul.
El bar Ronda és molt a prop del carrer Manlleu, on hi ha l'administració de loteries que ha venut el número premiat. Els propietaris, que no s'hi veuen de cap ull, atenen els periodistes i de tant en tant obren una ampolla de xampany no perquè tinguin set, sinó perquè altres anys han vist a la televisió que quan la rifa de Nadal toca s'ha de destapar una ampolla de xampany, s'ha d'agitar ben agitada i en acabat s'ha de ruixar la concurrència amb el seu contingut. Prop de l'administració, dins els portals i darrere els fanals, hi ha molta gent agitada i galtavermella que parla pel mòbil: «Un dècim, un dècim. Sí senyor. A prendre pel cul. S'ha acabat la misèria.» Una parella que s'ha posat un barret de Pare Noel té un dècim: «Jo no sé si Déu existeix, però ha volgut que em toqués a mi, i això que el número és lleig de collons.» L'euro a la Ciutat dels Sants. Embotits de milions.
De totes maneres, res a veure amb aquella histèria col·lectiva d'altres anys a altres llocs en aquest mateix dia. Som a la Catalunya discreta i pudorosa, la que no fa els faraons, la que s'amaga a casa i mira per darrere les cortinetes de ganxet. Els empleats dels bancs circulen com perdiguers buscant clientela, però al carrer tenen poc a fer. Hauran d'anar a les cases, trucar al timbre, fer-se anunciar, negociar.
Ben mirat, la rifa de Nadal és l'espanyolada més gran que existeix i subsisteix. Aquells bombos que semblen fosos amb els canons de bronze d'una guerra del divuit. Aquells senyors amb bigoti d'alferes provisional que vigilen com extreuen les boles uns nens i unes nenes vestits d'hospici de l'època de Benito Pérez Galdós. Aquells locutors de televisió que expliquen el procés com si retransmetessin una cursa de braus. Aquells filferros amb boles que són l'exacta imatge d'unes banderilles. Aquells notaris. Si a la sala on se celebra el sorteig hi entrés un home vestit amb capa i chambergo, els assistents es pensarien que els que s'han equivocat de vestuari són ells. La rifa de Nadal sembla pensada perquè toqui al Madrid dels Àustria i de la Plaza Mayor.
Doncs ha tocat aquest any a Catalunya, a la Catalunya catalana, i el xampany català de les grans ocasions l'hem destapat nosaltres per estalviar els clients de Doña Manolita d'haver-se'n d'estar per mor del boicot. No retirarem l'Estatut. Ens el retornaran ells amb quatre fàstics.
|
)
