dilluns, 19 de desembre de 2005
> El conflicte que va canviar el mapa d'Europa
JOSEP MARTINOY.
La II Guerra Mundial (1939-1945) es va viure a l'antiga Iugoslàvia com una guerra civil durant la qual es van cometre grans barbaritats que provenien d'antics odis ètnics. Josip Broz «Tito» va ser capaç de mantenir cohesionat un estat format per sis repúbliques, cinc nacions, dos regions autònomes, on es parlaven quatre idiomes i hi convivien tres religions. Durant la Guerra Freda Tito va implantar un règim socialista que el va enfrontar a l'URSS en imposar un model econòmic entre el capitalisme i el socialisme que durant uns anys va donar gran prosperitat al país. Sobretot si es compara amb la resta de països de l'Europa de l'Est. La mort de Tito, el maig de 1980, va suposar l'inici del trencament de l'antiga Iugoslàvia. El seu règim sense ell no funcionava i la marxa de l'economia va provocar enormes desequilibris territorials. Els conflictes econòmics i ètnico-religiosos van començar a reaparèixer. Entre altres coses, les fronteres interiors iugoslaves no seguien les distribucions ètniques de serbis, croats i bosnio-musulmans. Molts polítics per aconseguir el suport de les majories de les seves repúbliques van començar a llançar proclames contra les minories que hi havia en els seus territoris. Semblava que només l'exèrcit iugoslau podia mantenir la unitat de l'Estat però aquest, on el pes serbi (60%) era molt gran, a la pràctica va actuar més com a disgregador que com a unificador.
La guerra d'Eslovènia
Eslovènia, amb un 90% de la població autòctona i un 8% de la població de tota Iugoslàvia, tenia els paràmetres econòmics més pròxims als de la Unió Europea. Per això, juntament amb Croàcia, van declarar unilateralment la independència el 25 de juny del 1991. L'exèrcit iugoslau va intervenir per evitar la secessió dels eslovens, però aquests havien preparat una resistència de la seva Defensa Territorial que, amb molt pocs homes, però amb una gran imaginació i amb el suport de la població civil van aconseguir frenar els tancs. El desinterès de Sèrbia va fer que la guerra dures uns pocs dies.
La guerra de Croàcia
Els tancs de l'exèrcit federal van marxar d'Eslovènia però es van quedar a Croàcia. Aquí les coses van ser diferents. A Croàcia hi havia dues regions, Krajina i Eslavònia, on la comunitat sèrbia hi tenia una forta implantació (un 11% del total del país). Els enfrontaments entre els nacionalistes croats de l'HVO (Unió Democràtica Croata) i els nacionalistes serbis van anar cada vegada més. Inicialment l'exèrcit federal va funcionar com a força d'interposició entre uns i altres però a la pràctica els militars serbis van acabar ajudant a la seva gent, i molts militars croats van desertar i van acabar formant un «exèrcit» paral·lel cosa que feia preveure el pitjor. La guerra oberta va esclatar l'agost de 1991. Unitats de la Guàrdia Nacional Croata i les milicies sèrbies de la Krajina i Eslavònia que tenien el suport total de l'exèrcit federal.
Inicialment els serbis van avançar ràpidament cap a l'Adriàtic, fins arribar a Zadar, i cap a l'Est, fins a Vukovar. Els croats, que no disposaven de material pesant i que a la pràctica eren grups de voluntaris, policies i paramilitars que es van dedicar a encerclar quarters de l'exèrcit federal per agafar-los les armes. Estratègicament els serbis van cometre uns quants errors. La comunitat internacional es miraba atònita el què estava passant i com des de Sèrbia el ultranacionalista Slobodan Milosevic atiava l'odi ètnic. La captura de Vukovar per part dels serbis i, sobretot el bombardeig de Dubrovnik, la preciosa ciutat de l'Adriatic patrimoni de la Humanitat, van permetre als croats aconseguir importants suports internacionals. Més ben armats, els croats van aconseguir frenar els avenços serbis i estabilitzar els fronts de combat. L'ONU va intervenir i va decidir posar cascos blaus d'interposició però no a les fronteres entre Croàcia i Sèrbia, sinó a la zona que separava dins Croàcia les zones de majoria sèrbia, la Krajina i Eslavònia. Alemanya el desembre del 1991 va decidir reconèixer la independència d'Eslovènia i Croàcia amb les seves fronteres, cosa que va trencar el concens internacional que pretenia mantenir Iugoslàvia unida.
El conflicte, estabilitzat momentàniament a Croàcia es va desplaçar a Bòsnia-Herzegovina on les tres ètnies convivient (un 40% de bosnians-musulmans, un 32% de croats i un 18% de serbis). Fronterera amb Croàcia i Sèrbia els ultranacionalistes dels dos bàndols se la volien repartir. La guerra més sagnant dels Balcans seria la de Bòsnia.
A l'octubre del 1994 els bosnio-musulmans van atacar Bihac, un enclavament serbi zona protegida per l'ONU. Com que les Nacions Unides no van dir res, el president croat Franjo Tudjman va dir que no renovaria el permís als «cascos blaus». Croàcia preparava la reconquesta de les regions sèrbies que tenia dins les seves fronteres. Armats pels alemanys i els nord-americans i assessorats pels militars dels EUA, la Guàrdia Nacional croata va recuperar el maig de 1995 i en poques hores l'Eslavònia Occidental que pertanyia a la Krajina de majoria sèrbia.
El mes d'agost, mentre la comunitat internacional estava centrada en el conflicte de Bòsnia, els croats van llançar una tremenda ofensiva contra l'autoproclamada República Sèrbia de la Krajina. Amb tancs i avions i amb el suport de la intel·ligència nord-americana els croats van reconquerir la Krajina. Durant l'ofensiva es van repetir les atrocitats que tots els bàndols van cometre durant tot el conflicte, aquesta vegada per part dels croats. Es van denunciar els fets, pels quals ara s'ha acusat al general Gotovina, però en aquell moment només hi havia uns dolents a la pel·lícula, i eren els serbis.
|
