dijous, 23 de juny de 2005
> «Si no entro on vull tant me fa»
Els alumnes per fi acaben els exàmens sense cap mena de por pel seu futur. La tercera i última jornada ha resultat la més fàcil
A. BARNILS.
Barcelona
+ Dues noies s'abracen després d'haver acabat les proves de selectivitat, ahir al matí a Barcelona. Foto: LLUÍS CRUSET
|
«Nyec!, nyec!, nyec!» L'estudiant feia crits guturals i movia els braços imitant les ales d'un ànec: sortia, feliç, dels últims exàmens de selectivitat. Salta de la Universitat Pompeu Fabra, trepitja el carrer i veu el company Gonzalo de Melo: «Què passa melón!», i calbot que li clava. Xavier Matallana, de l'institut Vilatzara de Vilassar de Mar, s'integra així a un dels grups de joves que a les portes de la Pompeu comenten les últimes proves: geografia, història de l'art, química i física. En una abraçada es fonen la paraula Cuba d'una samarreta d'una noia i la bandera europea folrada a la carpeta de la seva amiga. La gran majoria, molts, vesteixen de platja: sandàlies, samarretes i, fins i tot, algun banyador posat. Pressió per la sele? Quina pressió?
Els comentaris dels adolescents que per fi han acabat la selectivitat es trepitgen els uns als altres: «Els apunts els penso cremar a la foguera de Sant Joan»; «Jo els vull donar al meu germà petit»; «Me'ls guardaré perquè els meus fills vegin el que he arribat a estudiar»; «El meu xicot és més petit i li guardaré els apunts per a ell». Sembla que la tercera i última jornada ha resultat la més fàcil de totes tres: «L'examen de geografia era per a curts.» «Per què han triat aquest quadre tan lleig?!», deia una referint-se a la prova d'art sobre el quadre El gran masturbador, de Salvador Dalí. Però sempre hi ha excepcions: «N'he vist dos que, al cap de deu minuts de començar, s'han aixecat i han marxat.»
No direm noms però, segons sembla, una que ha copiat vol estudiar criminologia; de les que se'n va a la platja «però ja», sociologia; el que enceta un porro, física, i el més tranquil de tots (9,1 de mitjana de batxillerat) vol fer medicina. Cap sembla gaire preocupat per si entrarà o no entrarà a la carrera que vol. «Jo anar a Vic a estudiar periodisme no ho penso fer. M'espero un any i hi torno per treure la nota»; «Si no entro on vull, a AD (administració d'empreses), tant me fa: ho faré a través dels dos anys de cicle formatiu i ja està»; «Si suspenc, doncs si suspenc me'n vaig al juny i llestos.»
El jove Aram, es diu Aram, es fuma un cigar de quatre dits per celebrar que ha acabat els exàmens. «M'han anat bé, si m'arriben a anar pitjor me n'hauria comprat un d'aquells més petits de senyoreta», diu, i somriu. Quan se li pregunta com li ha anat la prova d'art mira de dalt a baix i, seriós i ferm, deixa anar agafant-se a les dues crosses: «Jo sóc científic.» Va coix perquè un piano li va caure al damunt. Segur d'ell mateix, etziba el temari que ha abocat: «Molles, electromagnètica... Aprovo segur i a més a més només necessito un 5 per fer física.» Pressió, quina pressió?
L'única pressió que es respira és la de la canya que s'ha demanat un professor al bar, un pub anglès, de davant de la Pompeu. Des d'aquí els professors poden veure com surten els alumnes, com s'abracen, com fan un porret, com criden «nyec!, nyec!, nyec!». Ell està d'esquena. Va amb ulleres fosques. És l'únic home d'una taula de professores. I s'escolta amb certa tensió continguda la que porta la veu cantant: «El que no podem fer és vendre la moto que la selectivitat és la gran prova quan resulta que no, que no ho és.» Quan li serveixen les hamburgers and chees d'un cambrer monolingüe anglès, una cosa queda clara i s'explica la seva tensió: el professor de les ulleres fosques hauria suspès l'anglès oral. Segur.
|
)
