dijous, 23 de juny de 2005
> Enric Sòria, el valencià pacient
El poeta i periodista publica «La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997», reflexions sobre la vida, la guerra, el progrés, les lectures, el fet d'escriure i l'idioma comú de catalans i valencians
MANUEL CUYÀS.
+ L'escriptor Enric Sòria, fotografiat dimarts en un carrer del Raval de Barcelona. Foto: QUIM PUIG
|
Qui més qui menys és sensible als tòpics per molt que digui que no, i si hi ha un tòpic que diu que els valencians són de caràcter igni i de dir-les tal com raja, Enric Sòria fa a miques aquesta imatge només que el coneguis cara a cara o -sobretot- li llegeixis els textos en prosa. Quan fa el vers, Sòria encara pot posar en circulació un rampell, portat pel ritme, la música o el malhumor. Quan treballa la prosa, és un reflexiu d'envergadura. Acaba de publicar La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, continuador de Mentre parlem (1994). El lector observarà que la lentitud no només es localitza en el títol sinó també en el període dilatat que hi ha entre l'any 1997 en què les notes del dietari s'acaben i el moment de publicació, que és ara. «Sóc lent escrivint i corregint. Un dietari conté moltes repeticions que cal detectar i suprimir.» Sòria és un admirador de Joan Fuster, que, en canvi, «escrivia i publicava molt de pressa, com un periodista». El nom de Joan Fuster és més que pertinent perquè Enric Sòria passa per damunt de temes i inquietuds que ja havien ocupat a l'escriptor de Sueca i perquè molts crítics i lectors han vist en el nostre home un seguidor de l'homenot. Amb menys ironia, amb menys sarcasmes i estirabots i amb una formació més disciplinadament germànica -com desmostren les lectures comentades en el llibre- però amb igual rigor i profunditat que Fuster.
Enric Sòria Parra va néixer a Oliva, la Safor, l'any 1958. Va estudiar entre Gandia i Madrid. A Madrid va rebre la protecció del seu oncle, l'actor Vicente Parra, germà de la seva mare. Hi ha en Sòria un nas, uns ulls i un somriure del protagonista de Dónde vas Alfonso XII? A Gandia va caure en mans d'un escolapi que ensenyava català a classe. «Jo era petit i em pensava que era normal estudiar la llengua que parlàvem a casa.» Després va veure que es tractava d'una anomalia, primera evidència dolorosa pel que fa a la llengua al País Valencià. «De totes maneres, jo als setanta era molt més pessimista sobre el futur del valencià. Ara escolto que els joves el parlen, que no és perd.» València és la seva ciutat, tot i que en un poema reconeix que no li pot dedicar cap oda i li diu «puta vella». «És pel dolor de veure com han canviat per a mal tants llocs que havia estimat de jove, pels seus polítics i pel que els polítics fan en contra del valencià.» A aquests polítics els dóna un consell clàssic: «Caesar non supra gramaticos» ('El Cèsar no ha d'estar per damunt dels gramàtics'), però és evident que no li fan cabal. Ara Enric Sòria viu a Barcelona, «que com més conec més li descobreixo també els defectes, és clar». Hi va venir cridat pel seu gran amic Vicent Sanchis, que el va col·locar a l'Avui, el diari que dirigeix. Ara hi publica articles i, a part, fa classes de periodisme a la Universitat Ramon Llull. En el llibre que ens ocupa, el periodisme és judicat amb una certa displicència. Però és que entre el llibre i ara, repetim-ho, ha passat molt temps. Quan no fa classes i no escriu -«ara no ho faig tan sovint com abans, m'he tranquil·litzat»- llegeix llibres fonamentals i escolta música. «Per a un poeta, la música és vital, tot i que conec poetes que no n'escolten. Alguns arriben a dissimular-ho molt bé.»
Sòria es pregunta en el llibre si escriu per entendre's o per comunicar. L'anotació és del 1996. S'ho ha respost, nou anys després? «Són les dues coses alhora perquè entendre's amb un mateix ja és comunicar-se amb algú: tu. A banda, jo, quan escric, penso en el lector anònim i també, de vegades, en un de concret, en un amic.»
Amics i lectors anònims trigaran a saber el contingut del dietari que en aquests moments escriu Enric Sòria. «L'escriptor ha de recomanar-se rigor, a més de paciència. O si no, no escriure», avisa a La lentitud del mar.
LA LENTITUD DEL MAR. DIETARI, 1989-1997Enric SòriaEditorial: Proa
Pàgines: 358
Preu: 18 euros
LLIBRES
|
)
