| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 24 de juny de 2017


dimarts, 14 de juny de 2005
>

Música trista de llaüt

opinió

JORDI LLAVINA.
Jesús Moncada era un home d'una discreció natural. Això, en un medi sanguinari com el de les nostres lletres -que diria Fuster-, té un mèrit inestimable. Però encara té més mèrit que aquell seu passar de puntetes sense encantar-se ni un segon en els aparadors de la vida, aquell mig anonimat passejant el gos, fa només uns anys, pel seu barri de Gràcia adoptiu, es correspongui amb el que potser és l'escriptor català més important dels últims 25 anys. Escriptor i traductor: les seves traduccions de Verne i de Dumas passaran per dret propi a la història de la literatura del nostre país. Jesús Moncada tenia un cert aire caldersià, amb aquella barba espessa que s'anava emblanquint, les ulleres de vidres amples, d'una estètica anys setanta, i la seva indumentària humil i pràctica alhora. A més, com Calders, a part d'escriure, dibuixava molt bé, i juntament amb quatre paraules amables esborrallava, en les seves dedicatòries, il·lustracions precioses, generalment una vinyeta d'un paisatge amb riu o la seva pròpia caricatura. Els contes d'Històries de la mà esquerra (1981) prologats, justament, per Calders, El cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) -aplegats en un volum únic per La Magrana, Contes- segueixen una tradició similar, una certa manera de fer crònica de la veritat oculta. Això sí, la llengua de Moncada no és la de l'autor barceloní. La del mequinensà resulta un artifici molt més sofisticat, que treu molt suc al parlar de la gent, que sap modular els registres amb una rara sensibilitat. Un prodigi de llengua per a l'oïda cada cop més dropa del català mitjà. Un passat molt vigent Però de fet és en les novel·les que Jesús Moncada s'ha fet gran, i que ha fet més gran aquesta literatura. L'univers literari de Moncada era un món desaparegut que tenia una vigència commovedora. Un passat amb molt de present. Em sembla impossible llegir Camí de sirga (1988) i La galeria de les estàtues (1992) sense una esgarrifança. Hugo, Faulkner, García Márquez han aconseguit abans, per a les seves respectives literatures, el que Moncada ha obtingut per a la nostra: la plasmació minuciosa d'un món demolit per sempre, anihilat, soterrat. «Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament», diu la primera frase de la novel·la més famosa de l'escriptor. Jesús Moncada ens deixa una saga de personatges entranyables, amanits amb el pebre d'una intel·ligència mordaç i alhora compassiva, i perfilats per l'agudesa d'un autor que tenia corda per donar-nos, encara, uns quants grans llibres més. La mort ha estroncat una obra d'una coherència magnífica, d'una qualitat reconeguda. Ell ja no podrà sirgar més. Passen llaüts riu avall. Queden les seves obres, per a la posteritat i, sobretot, per al gaudi dels lectors. Els d'ara i els de demà. JORDI LLAVINA és escriptor i crític literari

 NOTÍCIES RELACIONADES

>Mor Jesús Moncada, la veu de Mequinensa

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.