divendres, 12 de novembre de 2004
>
El somni no complert d'Abu Ammar
JOSEP MARTINOY
.
+
Dues dones palestines ploren la mort d'Arafat a Gaza.
Foto:
AP.
|
Iàsser Arafat, de nom de guerra Abu Ammar ha mort sense veure complert el somni d'aconseguir un estat independent per al seu poble palestí. Nascut el 4 d'agost de 1929 -no se sap amb certesa si a Jerusalem o al Caire- va compaginar els seus estudis d'enginyeria amb un fort activisme polític que el va acabar convertint en pare del nacionalisme palestí. El 1948, quan es va crear l'Estat d'Israel, el jove Arafat va lluitar en les primeres guerres araboisraelines. Quan es va acabar la Guerra de Suez, el 1956, contra la intervenció de tropes britàniques, franceses i israelianes al Sinaí, en resposta a la nacionalització del canal per part del president egipci Gamal Abdel Naser, va marxar a Kuwait on va establir les bases del que més tard seria el Moviment d'Alliberament al-Fatah. Durant la dècada dels seixanta es va constituir l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP), de la qual forma part al-Fatah. El 1969 Arafat va succeir Ahmed al-Txukeiri al capdavant de l'OAP. Després de la guerra del Yom Kippur (1973) Arafat va aconseguir el reconeixement internacional de l'OAP per més d'un centenar de països amb els quals els palestins van establir relacions diplomàtiques. Un any després va parlar davant l'ONU i va advertir la comunitat internacional amb la frase: «Porto en una mà la branca verda d'una olivera i a l'altra, un fusell; no permeteu que deixi caure la branca d'olivera.» Un any després l'ONU reconeixia l'OAP.
Setembre Negre
Aquest va ser un dels èxits polítics més importants d'Arafat, però la seva vida ha estat més plena de fracassos i derrotes militars que amb una extraordinària habilitat política ha sabut transformar en victòries. L'ús del terrorisme després del Setembre Negre del 1970 li va suposar l'expulsió de Jordània. Refugiat al Líban es va enfrontar a Síria, fins que va ser expulsat el 1982, arran de la invasió d'Israel. Establert a Tunis va tornar al Líban, on es va iniciar una lluita fratricida entre les
diferents faccions palestines. A principi de 1985, l'aviació israeliana va bombardejar el quarter general de l'OAP a Tunis. Van morir setanta persones però Arafat va sobreviure.
Des de l'exili va donar el vistiplau a la primera intifada (revolta de les pedres) al novembre del 1987. Un any després, quan el 15 de novembre de 1988 es va proclamar a Algèria l'Estat palestí, Arafat va acceptar les resolucions 242 i 338 de l'ONU, cosa que suposava el reconeixement del dret d'Israel a existir. Quatre mesos més tard, l'OAP va nomenar Arafat president de l'autoproclamat Estat palestí.
Alineat a favor de Saddam Hussein en la primera Guerra del Golf (1991), va rectificar el seu error estratègic acceptant participar en la Conferència de Pau sobre l'Orient Mitjà de Madrid a final d'aquell any. Tot i que Israel va vetar la seva presència, la seva figura va agafar relleu i acceptació internacional.
El 13 de setembre de 1993, Arafat sí que va tenir protagonisme en els Acords d'Oslo, que va signar amb el llavors primer ministre israelià, Yitzahk Rabin -posteriorment assassinat per aquest acord amb els palestins per un jueu radical-, en presència del president nord-americà Bill Clinton. L'1 de juliol de 1994, 27 anys després d'haver trepitjat terra palestina, Arafat va tornar a Gaza. A l'octubre d'aquell any rebia el premi Nobel de la Pau compartit amb Rabin i Shimon Peres, el ministre d'Afers Estrangers d'Israel que havia dissenyat els acords de pau. Abu Ammar aconseguia així fer oblidar la seva imatge de terrorista internacional i enemic número 1 d'Israel.
Supervivent nat
Iàsser Arafat ha tingut més de set vides. De fet es considera que ha sobreviscut a una cinquantena d'atemptats i accidents. El 1969 a Amann va escapar d'un paquet bomba; el 1971 va escapar d'una emboscada al Golan; el 1973 va escapar d'un escamot israelià que va matar tres dels seus col·laboradors. El 1992 l'avió en què anava es va estavellar al desert de Líbia, van morir molts passatgers però Arafat no.
Aquesta bona estrella personal va començar a eclipsar-se a partir del 2000, després d'una cimera a Camp David auspiciada per Clinton i en la qual van participar Arafat i el llavors primer ministre israelià, Ehud Barak. L'esclat de la segona intifada al setem
bre del 2000 arran de la provocadora passejada pel qui ara és primer ministre israelià, Ariel Sharon, per l'Esplanada de les Mesquites, va acabar de frustar el procés de pau. Sharon va responsabilitzar Arafat de la violència i dels atemptats suïcides i va decretar la seva reclusió a la Mukata de Ramal·là. El 2003 Arafat ja no era reconegut com a interlocutor per Sharon i va veure com Israel construïa un mur a Cisjordània per aïllar els territoris palestins.
Casat en secret el 1992 amb una palestina cristiana, Suha Tawil, amb qui té una filla, Zahua, nascuda tres anys després, Arafat ha viscut els seus últims anys amb una important decadència física i de poder. Mite del nacionalisme palestí, ha estat incapaç de frenar els sectors més radicals i els grups que han optat per la lluita armada contra Israel. Cap d'un govern, sovint acusat de corrupció, li ha faltat acabar d'aconseguir per al seu poble l'estat tan desitjat. La seva desaparició ha de canviar forçosament la situació del conflicte i obrir noves perspectives de futur
|
)
