dilluns, 2 d'agost de 2004
>
Cornudella, 1979. Castellers a la recerca d'una colla
Casteller de la Colla Jove
opinió
JOAN PRATS I SALAS.
.
|
Cornudella, 4 de novembre de 1979. Al costat de la colla castellera local, els Brivalls de Cornudella, s'anuncia l'actuació d'un grup d'afeccionats als castells de Tarragona. El que el 1980 es convertiria en Colla Jove Xiquets de Tarragona feia la seva preestrena sense nom, ni camisa ni identitat pròpia. Amb més il·lusió que tècnica castellera aconseguíem bastir uns altíssims pilars de quatre (no teníem canalla petita), a més d'intentar un tres de sis que feia llenya sense poder-lo coronar. Al nostre costat els Brivalls, que aixecaven castells de sis, ens semblaven tots uns experts.
Cornudella, 1 d'agost de 2004. La Colla Jove Xiquets de Tarragona tornem a actuar a la mateixa plaça quasi 25 anys després. Els Brivalls fa ja molts anys que van desaparèixer com a colla. A la Jove només quedem un grapat de supervivents encara en actiu d'ençà d'aquella mítica diada, amb més d'un cabell blanc i unes quantes arrugues a l'ànima. Som una gran colla, respectada i admirada pel món casteller. Fem una actuació plena d'orgull i emoció.
Tots i cada un dels castellers som partícules en moviment dins d'aquest organisme viu que és una colla castellera. Som conscients que estem escrivint les pàgines d'una història col·lectiva, alhora que gaudim d'una festa popular que ens ajuda a viure més plenament, més enllà de la nostra existència quotidiana particular. Al costat dels castellers més veterans, a la pinya i al tronc, s'acoblen els que acaben de descobrir com es viuen els castells per dintre. Jo mateix torno a pujar a un quatre de set a terços, envoltat d'un xicot que avui s'estrena a plaça i dos més a qui vaig ensenyar a enfilar-se fa dotze anys, quan en tenien cinc. Damunt dels segons més ancestrals s'enlaira l'enxaneta que fa poques setmanes que despunta com a gran promesa. La colla té un passat, però sobretot té futur.
En aquest quart de segle hem dedicat molts esforços per tirar aquesta colla endavant, hem hagut de superar molts tràngols, per
ò tot el que hi hem abocat ens ho ha retornat amb escreix. Crec que els castells són com una escola de la vida: no tot són flors i violes, però les decepcions i adversitats ens ensenyen a valorar més el que tenim i els bons moments.
Però tornem al tema que ens ocupa avui, la diada de 1979. Essencialment érem un estol de xiruqueros adolescents. Més que grans ideals, ens movien les ganes de passar-nos-ho bé. Els meus records no són gaire precisos: desfilar pels carrerons amb la mirada encuriosida de la gent del poble, una certa por escènica de sortir a la plaça, la decepció per no haver assolit els objectius castellers... Però sobretot el que recordo més vivament és com vam xalar en aquell dinar fent gresca amb els companys. I també el discurs que ens va clavar un senyor gran (anys després vaig saber qui era l'Emili Miró), que ens deia que érem la llavor del que seria una gran colla. Les paraules ens van sorprendre i ens van fer sentir un punt d'orgull, i només amb el temps vam poder valorar la seva saviesa.
Però qui érem realment aquells arreplegats? La majoria procedíem del moviment escolta (l'Agrupament Alverna i, com jo, el Robert d'Aguiló), i ben pocs havien arribat a fer els 20 anys. Ens atreia el fenomen casteller, un món que bategava a la ciutat, però que aplegava gent d'una altra generació, i tancat en uns determinats ambients de la Part Alta, amb qui no ens identificàvem. Recordo per exemple que pel Concurs de 1978, amb quinze anys, vaig anar passant per totes les pinyes de la plaça de toros, respirant el caliu de les colles. Suposo que personalment era com sortir de l'ou, passar a l'acció, submergir-me en una realitat en què havia estat només espectador fins aleshores. Vaig fer pinya també als matalassers, és clar, que van intentar el quatre de vuit a la desesperada. Tarragonins com jo, aquells eren els meus, en teoria, però no vaig tenir pas les bones vibracions que esperava. És per això segurament que un grapat de joves d'aquella colla van decidir crear molt poc després una colla nova, perquè intuïen que a Tarragona hi havia molta gent amb ganes de fer alguna cosa diferent.
El gener de 1979 uns quants xitxarel·los començàvem a desafiar la llei de la gravetat als primers assajos a la Cooperativa Obrera. Deu mesos més tard j
a ens vèiem amb cor de sortir a fer castells, encara que fos amb camises de quadros i texans. Aquells dies vam començar a descobrir algunes qüestions essencials del fet casteller, vam tastar sensacions bàsiques de triomf i derrota: un pilar de quatre era una odissea, i un tres de sis un somni utòpic com ara un castell de deu.
No en sabíem més, teníem quinze anys, podríem dir com la cançó. Inexperts, innocents, inconscients. Però sense gairebé adonar-nos-en escrivíem el pròleg de la nostra història, érem uns aprenents de castellers, encara sense nom, que anàvem a la recerca de la nostra pròpia identitat col·lectiva.
|
)
