Torroella de Montgrí El segle divuit aquesta vila reial va adquirir uns gegants per subscripció popular. Durant la cerimònia del bateig els vilatans feren uns presents a la insigne parella: per a ell, moscatell; per a ella, torró. Això va fer molta gràcia a l'alcalde, que va proposar substituir del nom de Vilavella per Torroella (suma de torró i ella). A tothom li va semblar bé. Més endavant, per distingir-se de Torroella de Fluvià, hi van afegir de Montgrí, el nom de la monumental muntanya que presideix la vila. Contràriament al que molta gent pensa, aquesta paraula no prové de mont gris. Hi havia dos amics que cada dissabte pujaven al castell. Un d'ells, l'Ernest Gri, ja tenia cinquanta anys i de seguida es cansava. L'altre li deia "¡Amunt, Gri!", frase que donà nom a la muntanya.

Sant Feliu de Guíxols L'any 1300 hi hagué en aquest lloc un crim esgarrifós: van matar un home que es deia Iu i el deixaren mig esquarterat enmig del camí ral. Els palamosins, enemics oficials seus, van dir: "La sang i el fel de l'Iu corre per tot el poble." I es van inventar el nom de Sangfeliu. Quan el 1350 es fundà la ciutat, l'Església (¡un altre cop!) s'empescà la forma Sant Feliu. En l'època de la Mancomunitat de Prat de la Riba, van haver de cercar algun sistema per distingir-se de les altres localitats que també veneraven aquest sant. Com que les escoles del poble gaudien de molt bona anomenada, van decidir-se per Sant Feliu de Guixos. L'aparició de la l no l'ha sabut explicar ni Pompeu Fabra, ni Wilhelm Meyer-Lübke, ni tan sols Joan Coromines.

Es tracta d’emular Quixal. Limiteu-vos a un topònim per missatge, sisplau. El millor missatge rebrà un exemplar de Rodamots, de Jordi Palou amb Pau Vidal, per gentilesa d’Editorial Empúries.


1. Alcorcón (Ignasi Ripoll)

Aquesta ciutat de l’àrea metropolitana de Madrid té un origen inequívocament català, com es pot deduir tant del comportament quintacolumnista del seu equip de futbol com de la seva troponímia. Fundada per unes famílies de comerciants barcelonins fugits de la desfeta de 1714, en pocs decenis van veure que es trobaven al rovell de l’ou de la futura gran metròpoli hispànica. Quan es reunien els diumenges al sortir de missa per a ballar dues sardanes malcomptades, tots els Santjordis durant els poc concorreguts jocs florals, o mentre elaboraven alguns panellets esquifits per a preparar les ineludibles castanyades, no podien deixar d’exclamar-se de la seva petitesa i ofec cultural, amb la frase “ és que estem al cor, cony! “, que va popularitzar el tropònim “Al cor cony” fins al punt de donar el nom a la població, que va perdre la y final de la grafia un cop la parla alcorconyesa (català ultraoccidental) va desaparèixer per dilució en el parlar madrilenyo. Les teories que atribueixen l’origen del tropònim en una conjunció de tres mots de llengües diferents (de l’àrab “Al”; del català “corc” i de l’anglès “on”) són mera invenció, malgrat un indiscutible tarannà de corc que ha quedat ben palès sobre la moral madridista de la urbs gegantina on es troben immersos... Els fets del 2009 han d'ésser interpretats en clau de revenja històrica d'aquells barcelonins que patiren l'èxode de 1714. I és que qui la fa, la paga.



2. Sarrià de Ter & Campdorà (jms)

Des de temps immemorials, l'actual població de Sarrià de Ter ha fet vida a la vora del riu. El pont medieval era un dels comptats passos per creuar-lo per accedir a Girona. Per franquejar aquest obstacle fluvial era necessari pagar un peatge que gravava el trànsit de viatgers i mercaderies. Ha quedat recollit en els llibres d'història que la taxa a satisfer era tan desporporcionada que els carreters, una vegada creuat el pont, fuetejaven els animals als crits d' "arri !, arri !", volent desparèixer ràpidament del paratge, indignats per la pressió recaptadora. S'arriaven a tota velocitat del pont i del riu.
En un còdex manuscrit del segle XII hi figura la primera inscripció de la troponímica local, sota la graciosa reproducció d'un carro carregat de rocs, tirat per una parella de bous :
"-On anà amb eixa pressa lo senescal Roger ?
-S'arrià de Ter !"

Campdorà és un altre dels disseminats que formen part de l'actual municipi de Girona. Es tacta d'un veïnat enfilat a la falda dels primers contraforts de les Gavarres, però disposa d'una bona plana a tocar del Ter. Aquesta extensió, ara i abans, és de camps de conreu. A mitjans del segle XIV les collites van resultar destruïdes per una pluja d'aerolits. Els camps van quedar coberts de roques incandescents de procedència interestel·lar, que els astrònoms de l'època van poder verificar com a provinents del planeta Urà. De llavors ençà, el Camp d'Urà (Campdorà en grafia moderna) ha donat nom al paratge.



3. Pobellà (merlot)

Hi havia en aquest petit poble pallarès una noia molt poc agraciada físicament, tant que a la contrada, se la coneixia com la Poc Bella. Un bon dia de forta nevada es va trobar el senyor del castell en dificultats per srribar al seu castell de tanta neu com havia caigut i ell i els seus homes es van adreçar a la primera casa que van trobar per exigir (no demanar, ja que eren els amos)ajut, menjar i cavalls de refresc. Els va obrir la Poc Bella i en veure-la el Senyor va exclamar, "mira, si és ella,la PoBella!" -ja que parlava fent rimes fàcils apreses dels seus trovadors. La noia exclamà: "Goita, lo sinyor del bosc, no diven que era tan lleig?!" i aquesta exclamació tan franca i sincera va caure en gràcia al Senyor del Bosc, el qual, després de saquejar degudament la casa de les poques viandes que hi havia al rebost va endur-se la noia cap al castell i la va portar al seu castell. Amb el temps s'hi va amistançar i aquesta li demanà un desig: que posessin el seu malnom al llogarret on vivia, per escarni de tots els qui d'ella se n'havien mofat. D'aquí que encara ara coneixem aquest poble entre montanyes per POBELLÀ



4. Massachusetts (Anselm Quixal)

¿Sabeu d'on ve, aquest nom? Doncs resulta que aquest lloc, abans de constituir-se en estat, estava habitat per anglesos, però també per francesos i catalans. Tant aquests darrers com els francesos es reien de la higiene exagerada dels anglesos, que es canviaven de mitjons tres vegades al dia. Els francesos deien que feien servir "trop de chaussettes", i els catalans deien "massa mitjons". Quan van crear l'estat li van posar aquest nom francocatalà: "Massa chaussettes".
Els anglesos no es van pas enfadar. Encara els va fer gràcia. Amb el temps, el nom evolucionà cap al "Massachusetts" que tots coneixem.



5. El poble més polit de Catalunya (Eloi)

Un tropònim ben senzill que va triomfar fa anys entre els petits de casa. Diu la llegenda que quan els primers habitants de Catalunya van començar a ocupar el litoral, n'hi va haver uns en concret que van demostrar un gran interès -molt xocant a l'època-en què tot estigués polit i endreçat. Tant és així que quan algun foraster passava pel seu poble no se'n podia estar d'exclamar-se: Canet!



6. Montilla (Ignasi Ripoll)

Població cordovesa amb tropònim descaradament català. Quan els herois barcelonins que, a les ordres del Comte Borrell II, saquejaren Còrdova l'any 1010 en revenja de "l’Al-Manzurada" de 985 sobre Barcelona, tornaven victoriosos de la capital dels califes, feren nit sobre un turó que, de bon matí i envoltat d’una boira baixa, semblava talment una illa entre núvols. Imatge d’una bellesa extraordinària que feu que tots recordessin aquell estratègic indret amb el nom de “el mont illa”. Quedà així secularment als mapes comtals, que foren calcats pels castellans, els quals expulsaren els sarraïns de la zona al segle XV i oficialitzaren el tropònim definitiu com a Montilla.
De fet, el turó estratègic de Montilla havia estat de vell antuvi un “pujol” despoblat en el que els catalans hi varen provar d’establir un “mas”, però en el que durant algun temps només hi va corretejar una gallina, o “mare-gall”.



7. Barcelona (FF)

Tot va iniciar-se en un establiment de begudes. Els parroquians es van anar aficionant a l’esport per cremar els excessos. Aquesta passió per la vida saludable que es respirava en el local va fer que la gent el comences a conèixer com el “bar sà”. Empès per la insistència dels seus clients, el bar va acabar patrocinant l’equip de futbol a canvi, és clar, que dugués el nom del local. Sembla que l’equip va tenir cert èxit i, per sorpresa de tothom, va començar a congregar un important nombre de seguidors. El bon joc i els resultats obtinguts van començar a ser celebrats pels assistents –que no volien ser mers espectadors- tot fent l’ona. En torn de l’estadi, i atrets per l’espectacle, va anar creixent una ciutat que, òbviament, va dur el nom del club i de la seva peculiar afecció: Bar sà i ona. La seva derivació cap a Barcelona és un clàssic de les evolucions etimològiques que no mereix més comentaris.