| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
L'arribada a Barcelona del futbolista italià Albertini ha desfermat una nova onada d'interès per la cultura del país transalpí, pàtria de l'enigmística i estat lliure associat al reialme de Verbàlia. Un dels detalls que s'han divulgat sobre aquest veterà futbolista és el seu musical sobrenom -"Il Metrònomo"- en al·lusió a la precisió de les seves passades. El món de l'esport és un món on els sobrenoms són molt freqüents. De fet, "Rivaldo" es deia així per la seva extracció social (un ribald és l'oposat a un herald) i el malagueny "Boquerón" Esteban devia dir-se'n per la seva afició a aital menja (o no). Aquesta setmana, doncs, us demanem sobrenoms justificats, tant de personatges rellevants de qualsevol àmbit com del vostre àmbit privat. És important que adjunteu l'explicació que justifica el sobrenom. El millor missatge rebrà un exemplar de l'hilarant llibre sobre faltes d'ortografia Ubert tot l'any d'Enric Gomà, per gentilesa d'Ara Llibres i de la llibreria virtual llibres.com. ---------- + Veure tots els fòrums + Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # L'Encara-hola i la dels Plans En el fòrum MVM-MMV ja vaig fer referència a la galeria d'art de petit format MX Espai 1010. Ara, però, ve a tomb de parlar de la consòcia de galeria de la Marga Ximenes. És la Nora Ancarola, artista argentina ja ben arrelada a casa nostra. Ella és l'"Encara-hola", perquè és clar, quan se la saluda no acabes mai de fer-ho: "Hola, encara hola, ...!". A la mateixa galeria també hi ha una altra jove artista pintora, que les ajuda en tasques diverses de muntatge de les exposicions i d'administració. És la Carmen de los Llanos Ochoa, catalana. Ella, és clar, fa temps que respon per la "Carme dels Plans 8-A" per raons òbvies i perquè, de moment, pinta en 2 dimensions, però quan es llenci a fer escultura pot arribar a ser la "Carme dels Espais buits, ah!" (a més, com que treballa a l'MX Espai, tot lligaria...). ACiG 10/02/2005 02:54 # Mn. Passi-ho bé Un xic més jove que en Nofrarias i la Remei era Mn. Manuel Serinanell, beneficiat de la Catedral de Vic i reconegut astrònom, deixeble de Josep Pratdesaba. Fins poc abans de morir (a més de 80 anys) encara s'ocupava de fer els registres meteorològics diaris de la ciutat. Amb el meu germà, tenim l'honor d'haver-li fet d'escolans quan érem petits, a les misses que deia a l'antiga església del Seminari vell del carrer de Sant Just. Doncs bé, a Mn. Manel se'l va acabar coneixent per "Mossèn Passi-ho bé" pels vigatans de generacions posteriors a la nostra perquè, en efecte, saludava "a tot ca i quitxo" que trobava, pujant o baixant el carrer de Sant Miquel dels Sants, o fos allà on fos, conegués o no a la persona, i el coneguessin o no a ell. Es devia imaginar prou conegut per tothom i s'hi feia el simpàtic abans que ningú. El que no sé -ja fa molts anys que no hi visc- és si això ho feia també amb les persones immigrades, però vull suposar que devia morir feliç havent saludat tothom i amb la consciència tranquil·la de no haver mai cap diferència amb ningú. ACiG 10/02/2005 02:33 # personatges vigatans Tenia raó l'altre dia la Mercè en parlar del "pessic pessigaine" (nosaltres li dèiem així), però jo vull fer homenatge ací també a d'altres persones d'aquella època de mitjan segle passat. Són En Nofra i la Remei, dos perdularis veïns del capdavall del meu carrer de Sant Miquel dels Sants (on va néixer aquest patró de Vic), que s'anaven a rentar i fer la bugada a la font que hi havia hagut al carrer de Sant Just. En Nofra, barbut i vestit pengim-penjam, diu que era una persona culta i parlava diversos idiomes estrangers, llegia molt i rondava pels carrers amb una escala i una màquina de retratar quan la circumstància s'ho mereixia (una vegada el volien tancar al "cuartelillo", per sospitós, quan se li va ocórrer de venir el dictador amb motiu del Centenari de Balmes, fins que el cap de policia local va explicar qui era i el van fer amagar perquè feia lleig...). Doncs bé, la gent va acabar motejant-lo amb el sobrenom de "gravat crosta", pel mal aspecte que oferia. / També hi havia en Tino (suposo que es devia dir Constantí), que era el manxaire, però també qui conduïa el camió dels bombers! (es veu que ja li feien fer "pluriempleo"). D'aspecte força gros i primitiu, es ficava per tot arreu on calia, de tal forma que se'n féu famosa la frase: "On passa carro passa Tino, i on passa Tino passa De Dion", en referència a la marca De Dion Bouton del seu fantàstic camió. ACiG 10/02/2005 02:14 # els barrufets Suposo que degut al color de l'uniforme, als "urbanus" sempre he sentit dir-los "pitufos". I n'hi ha més d'un que sembla el barrufet rondinaire... gina 09/02/2005 13:05 # Robert Johnson i Eric Clapton De'n Robert Johnson s'ha dit que és el músic més important del segle XX. Enllaça, per contacte directe, la música del Delta del Mississipí amb el blues elèctric de Chicago. Aquest, un so urbà i electrificat, tindrà forta ascendència sobre la posterior música popular. Per tant, es podria dir que en Robert Johnson va ser una mena de profeta (les seves cançons eren visions de futur; el seu llenguatge va ser, per la seva permanència, el de la veritat) i amb aquest apel•latiu podria haver passat a la història, “Gran Profeta” o tirant llarg, “Déu Creador” Doncs no. Una llegenda diu que en Johnson va fer barata de la seva ànima al diable per la música en un pas de camins. Era una explicació amb sentit pels qui no volen buscar massa de la gran millora tècnica i compositora d’un jove amb poca habilitat. Un qui sí va tenir sobrenom celestial va ser l'Eric Clapton després del seu primer LP amb els Bluesbreakers de'n John Mayall allà el 1965. El seu so va fer a la gent expressar amb pintades "Clapton és Déu" Aquest fet i la conversió al catolicisme de'n Bob Dylan salvaren a la música rock de la foguera. També fou important un factor secundari: ja no n'hi havia Inquisició; només grups igual de preocupats per la puresa de la fe atents a les aparicions del maligne, responsable de la pèrdua de la moral dels altres, els has vist? Fa servir la música i la televisió, som bons cristians, aquests músics haurien de ser cremats, dius que en Johnson va vendre l’ànima? Negre havia de ser. Recordo "Black Messiah" (messies negre) una cançó dels Kinks on fan anar, traducció patatera, "tothom parla d'igualtat racial, perquè tothom és igual als ulls del Senyor, però si et dic que Déu és negre, què pensaries?, m'aposto que no t'ho creuries" i encara "Has escoltat a tothom parlar d'igualtat de drets, però blanc és blanc, negre és negre i així és com has de deixar les coses" Clapton, és molt fan de Johnson. En certa manera, si és tan bo -per això, suposo, és Déu – es degut al seu esforç per apropar-se a les paraules del, per ell, Gran Profeta. El fàustic Johnson i el diví Clapton tenen el mateix significat: com toques punyetero. Tot i que personalment sigui agnòstic, en aquest cas agnòmic, trobo molt divertit que Déu consideri mestre a un home sense ànima (l'ànima pot fer nosa si vols expressar-te de manera honesta) quan imagino la ràbia dels bons cristians tan preocupats per la moral dels altres, sense considerar ni la possibilitat d’estar equivocats. Estaria molt bé la sorpresa: Eric Clapton abdica en favor de Robert Johnson, i a la porta del Cel la Billy Holliday i Sant Pere reparteixen preservatius de franc amb el bitllet d’entrada. Paraula_d'Stone 08/02/2005 20:28 # el pica (II) Per cert, que me n'havia oblidat... el pica es diu així perquè quan comprova el bitllet el "pica" amb un aparell, li fa un forat. gina 08/02/2005 10:43 # el pica "Que ve el pica, que ve el pica!!!" Si viatges amb bitllet, cap problema, però més d'un ha apretat a córrer sentint això... gina 08/02/2005 10:40 # La fi de l'imperi Mongol Li dèiem Genguis Khan pel seu mostatxo poblat. Duia un bigoti ben poblat d'asiàtics reunits en grups no superiors a deu familiars; fent vida nòmada entre els seus pèls, cavalcant en la direcció, segons la temporada, de la millor zona d'aigua, past i pillatge. Aquest moviment d'animals, de personetes, de rius i ventades li feien tantes pessigolles que fins i tot no podia dormir. Fart, decidí afaitar-se'n. Se n'afairtatà. Indiferent a les petites llances i fletxes, inclement als crits d'humanets i bestioletes, Genguis Khan va aniquilar el seu imperi amb una gillette. chester 07/02/2005 23:00 # Mis mig metre Cap als anys seixanta, en un lloc de l'Empordà hi havia una noia molt maca però baixeta a qui deien "miss mig metre." Ció 03/02/2005 22:40 # La reialesa O Rei només n'hi ha hagut un: Edson Arantes do Nascimento (Pelé). Perquè Elvis Presley va ser The King. A aquesta classificació del Gotha hi podríem afegir el Kaiser (Franz Beckenbauer) i l'Emperador del Paral·lel (Alejandro Lerroux). Maquiavel va dedicar la seva obra "El príncep" a Ferran I d'Aragó. En David Bowie, tot i la seva innegable classe, queda un pèl per sota: només és el Duc Blanc. I l'hereu? L'Artur Mas! Àlex Lloreda 03/02/2005 14:21 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |