| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
El verbívor Anselm Quixal ha aplicat el joc de les falses etimologies a tots els topònims de la seva comarca del Baix Empordà. La idea és imitar els estudiosos de la toponímia per escriure un paràgraf explicatiu convincent fonamentat en una fal·làcia verbívora. Dos exemples sobre Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols bastaran: Torroella de Montgrí El segle divuit aquesta vila reial va adquirir uns gegants per subscripció popular. Durant la cerimònia del bateig els vilatans feren uns presents a la insigne parella: per a ell, moscatell; per a ella, torró. Això va fer molta gràcia a l'alcalde, que va proposar substituir del nom de Vilavella per Torroella (suma de torró i ella). A tothom li va semblar bé. Més endavant, per distingir-se de Torroella de Fluvià, hi van afegir de Montgrí, el nom de la monumental muntanya que presideix la vila. Contràriament al que molta gent pensa, aquesta paraula no prové de mont gris. Hi havia dos amics que cada dissabte pujaven al castell. Un d'ells, l'Ernest Gri, ja tenia cinquanta anys i de seguida es cansava. L'altre li deia "¡Amunt, Gri!", frase que donà nom a la muntanya. Sant Feliu de Guíxols L'any 1300 hi hagué en aquest lloc un crim esgarrifós: van matar un home que es deia Iu i el deixaren mig esquarterat enmig del camí ral. Els palamosins, enemics oficials seus, van dir: "La sang i el fel de l'Iu corre per tot el poble." I es van inventar el nom de Sangfeliu. Quan el 1350 es fundà la ciutat, l'Església (¡un altre cop!) s'empescà la forma Sant Feliu. En l'època de la Mancomunitat de Prat de la Riba, van haver de cercar algun sistema per distingir-se de les altres localitats que també veneraven aquest sant. Com que les escoles del poble gaudien de molt bona anomenada, van decidir-se per Sant Feliu de Guixos. L'aparició de la l no l'ha sabut explicar ni Pompeu Fabra, ni Wilhelm Meyer-Lübke, ni tan sols Joan Coromines. Es tracta d’emular Quixal. Limiteu-vos a un topònim per missatge, sisplau. El millor missatge rebrà un exemplar de Rodamots, de Jordi Palou amb Pau Vidal, per gentilesa d’Editorial Empúries.
+ Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # Sant Andreu de Llavaneres (versió corregida, disculpeu) Aquesta bonica població abans que hi hagués cap casa era un lloc molt tranquil que hom coneixia amb el nom de "Serena vall", i el seu primer habitant era un home, Eduard, que tenia un nas tan desproporcionadament gros que els seus pares li feien la brometa de que, quan va néixer, només havia sortit un gran nas. Així li quedà el nom amb que tothom el coneixia : "Eduard, nat nas". Com que era l'únic habitant d’aquell indret, per a poder rebre els correus va haver de posar un cartell al camí que deia: "Serena vall - Eduard, nat nas". Els empleats de correus, quan tornaven del petit poblet, veien pel mirall retrovisor del cotxe el nom escrit a l'inrevés: "san tan draude llav aneres", i, com que quedava un nom de Sant, es van acostumar a denominar el lloc com "Sant Andrau de Llavaneres", que va mudar ràpidament Andrau per Andreu per ordre del bisbat. Ignasi Ripoll 03/12/2009 13:38 # Correcció d'errada ...quan va néixer, només havia sortit un gran nas ... (enlloc de mas) Ignasi Ripoll 03/12/2009 08:32 # Sant Andreu de Llavaneres Aquesta bonica població abans que hi hagués cap casa era un lloc molt tranquil que hom coneixia amb el nom de "Serena vall", i el seu pimer habitant era un home, Eduard, que tenia un nas tan desproporcionadament gros que els seus pares li feien la brometa de que, quan va neixer, només havia sortit un gran mas. Així li quedà el nom amb que tothom el coneixia : "Eduard, nat nas". Com que era l'únic habitant de l'indret, per a poder rebre els correus va haber de posar un cartell al camí que deia: "Serena vall - Eduard, nat nas". Els empleats de correus, quan marxaven del patit poblet, veien pel mirall retrovisor del cotxe el nom escrit a l'inrevés: "san tan draude llav aneres", i, com que quedava un nom de Sant, es van acostumar a denominar el lloc com "Sant Andrau de Llavaneres", que va canviar ràpidament Andrau per Andreu per ordre del bisbat. Ignasi Ripoll 03/12/2009 08:28 # Moscow Quan les tropes napoleòniques van arribar a la capital russa, aquesta encara no tenia un nom definit. L'avantguarda de la "Grande Armée" estava formada per una companyia d'infanteria lleugera o "voltigeurs" catalans del Rosselló. És una vella costum militar situar als soldadets provinents de colònies o de nacions sense estat com a punta de llança en les operacions compromeses en les que s'esperen forces baixes. Però davant la sorprenent manca de resistència, els voltigeurs catalans arribaren en un tres i no res a la torre més alta del Kremlin, on plantaren la "blanc, bleu, rouge" republicana al crit de "Visca la República". Tot seguit començà el paorós incendi, provocat pels russos, que destruí la ciutat, enxampant les flames als nostres herois per sota, socarrant-los-hi pantalons i calces llargues. Pogueren escapar corrents, però van fer cap al campament napoleònic completament ennegrits, amb els engonals escaldats, caminant amb les cames obertes i exclamant-se: mos cou! mos cou!. Napoleó, enrabiat, no va dubtar ni un segon en batejar la ciutat amb el catalaníssim nom de Moscou abans de tocar el dos ignominiosament vers l'hexagone. Alguns catalans es varen quedar per terres eslaves, escampats pel territori. Uns es quedaren un temps molt curt en una zona que denominaren Estona, o Estònia. Un altre va obrir un geriàtric en un país al que va batejar amb el nom de Molt d'Avia, o Moldàvia. Els altres es quedaren a Polònia, naturalment. Ignasi Ripoll 26/11/2009 20:50 # Barcelona Tot va iniciar-se en un establiment de begudes. Els parroquians es van anar aficionant a l’esport per cremar els excessos. Aquesta passió per la vida saludable que es respirava en el local va fer que la gent el comences a conèixer com el “bar sà”. Empès per la insistència dels seus clients, el bar va acabar patrocinant l’equip de futbol a canvi, és clar, que dugués el nom del local. Sembla que l’equip va tenir cert èxit i, per sorpresa de tothom, va començar a congregar un important nombre de seguidors. El bon joc i els resultats obtinguts van començar a ser celebrats pels assistents –que no volien ser mers espectadors- tot fent l’ona. En torn de l’estadi, i atrets per l’espectacle, va anar creixent una ciutat que, òbviament, va dur el nom del club i de la seva peculiar afecció: Bar sà i ona. La seva derivació cap a Barcelona és un clàssic de les evolucions etimològiques que no mereix més comentaris. FF 23/11/2009 10:03 # Montilla Població cordovesa amb tropònim descaradament català. Quan els herois barcelonins que, a les ordres del Comte Borrell II, saquejaren Còrdova l'any 1010 en revenja de "l’Al-Manzurada" de 985 sobre Barcelona, tornaven victoriosos de la capital dels califes, feren nit sobre un turó que, de bon matí i envoltat d’una boira baixa, semblava talment una illa entre núvols. Imatge d’una bellesa extraordinària que feu que tots recordessin aquell estratègic indret amb el nom de “el mont illa”. Quedà així secularment als mapes comtals, que foren calcats pels castellans, els quals expulsaren els sarraïns de la zona al segle XV i oficialitzaren el tropònim definitiu com a Montilla. De fet, el turó estratègic de Montilla havia estat de vell antuvi un “pujol” despoblat en el que els catalans hi varen provar d’establir un “mas”, però en el que durant algun temps només hi va corretejar una gallina, o “mare-gall”. Ignasi Ripoll 21/11/2009 19:51 # Sant Quirze de Galliners (o del Vallès) L’origen del nom Sant Quirze de Galliners (Sant Quirze del Vallès) és fruit de l’evolució i dels canvis fonètics que al llarg dels anys s’han produït de la seva arrel o el seu mot original. El nom original és: Quinze de Gall i Oneres. Segons els estudis, Benet Sereno i Llach fou un antic arrendatari perseguit pels deutes amb l’església a finals de la seva vida, i que visqué on avui és Sant Quirze a finals del s. XIV. En aquella època la futura vila estava formada per una capella, uns quants masos i camps de conreu. Segons el cens trobat als arxius del monestir de Sant Cugat (seu administrativa de l’època) datats del 1381 Sereno i LLach i la seva família eren propietaris de quinze camps de cultiu. Aquests camps es conegueren a l’època com “Els quinze de Sereno i Llach” ja que el seu cultiu fou dels pocs que no emmalaltiren arran del Mortitutis Arnae, malaltia que afectà als conreus de blat i vinya a finals de s. XIV, inicis del XV. Aquest fet, molt important per la població de la zona perquè es pogueren abastir dels fruits de les seves collites durant els anys de crisi alimentària i fam, feu que Sereno i Llach esdevingués una persona estimada i respectada per tothom menys per l’església amb qui mai va deixar de tenir deutes. Aquesta estimació fou tant important que anys després de la seva mort els habitants de la zona batejaren la capella tal com es coneixien els camps de cultiu que els van salvar de la fam; els Quinze de Sereno i Llach. Val a dir, però, que ho feren de manera discreta i camuflada per no crear més tensions amb el clergat. Així doncs, canviaren l’ordre de les lletres del nom de l’arrendatari, conegut oralment com a “Sereno i Llag” convertint-se així en Gall i Oneres. Batejaren la capella amb el nom de Quinze de Gall i Oneres. Aquest nom va anar evolucionant i sofrí algun canvi fonètic fins a convertir-se en Quinze de Galliners i no fou fins a finals del s. XVI que l’abat de Montserrat en decidí santificar el nom i posar-ne el definitiu: Sant Quirze de Galliners. josep 11/11/2009 21:30 # Alcorcón (afegitó) ... i és que els fets del 2009 han d'ésser interpretats en clau de revenja històrica d'aquells barcelonins que patiren l'èxode de 1714. I és que qui la fa, la paga. Ignasi Ripoll 11/11/2009 06:41 # Alcorcón Aquesta ciutat de l’àrea metropolitana de Madrid té un origen inequívocament català, com es pot deduir tant del comportament quintacolumnista del seu equip de futbol com de la seva troponímia. Fundada per unes famílies de comerciants barcelonins fugits de la desfeta de 1714, en pocs decenis van veure que es trobaven al rovell de l’ou de la futura gran metròpoli hispànica. Quan es reunien els diumenges al sortir de missa per a ballar dues sardanes malcomptades, tots els Santjordis durant els poc concorreguts jocs florals, o mentre elaboraven alguns panellets esquifits per a preparar les ineludibles castanyades, no podien deixar d’exclamar-se de la seva petitesa i ofec cultural, amb la frase “ és que estem al cor, cony! “, que va popularitzar el tropònim “Al cor cony” fins al punt de donar el nom a la població, que va perdre la y final de la grafia un cop la parla alcorconyesa (català ultraoccidental) va desaparèixer per dilució en el parlar madrilenyo. Les teories que atribueixen l’origen del tropònim en una conjunció de tres mots de llengües diferents (de l’àrab “Al”; del català “corc” i de l’anglès “on”) són mera invenció, malgrat un indiscutible tarannà de corc que ha quedat ben palès sobre la moral madridista de la urbs gegantina on es troben immersos. Ignasi Ripoll 11/11/2009 06:24 # La Palma de Cervelló Els habitants del primer nucli de cases d’aquesta població catalana del Baix Llobregat morien per un excés d’intel•ligència. Sembla que el pensament profund els hi venia de mena i es deia que en lloc de cervell, tenien cervelló. El greu és que, engrescats i absorts en la reflexió profunda, o bé morien desnerits perquè oblidaven cobrir les més elementals necessitats del cos, o, despistats, patien aparatoses i sovint letals caigudes entrebancant-se en el mobiliari domèstic, accidents del terreny, camins, carreteres, pous, ponts i rius. Eren tants els que així palmaven que els certificats de defunció, les inscripcions lapidàries i les esqueles als diaris ho testimoniaven amb la frase recurrent “la palma de cervelló”, que acabà donant fama al petit nucli poblacional i, amb els segles, el nom al municipi. Malauradament ningú d’aquests cervellons va viure prou temps per a donar cap fruit notable al saber universal o local, al menys que es conegui. Ignasi Ripoll 10/11/2009 21:30 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |