 |
Ramon Dachs
'Eurasia. 30 anys d'insubordinació literària als mandarinatges (1974-2003)'
Llibres de l'Índex
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Llibres de l'Índex
|
|
La literatura catalana se’ns mor d’un mal lleig. El càncer que malmet les entranyes de la gran dama és radiografiat, gairebé sense voler-ho
l’autor, a les pàgines d’aquest llibre, que només pretenia ser la crònica trepidant de 30 anys
d’aventura literària, fruit de la qual és el seu gran cicle poètic Euràsia. A final del 2000, als quaranta-un anys, Ramon Dachs va proposar-se explicar sintèticament el seu procés
d’aprenentatge, creació i edició des del primer poema, escrit als catorze. L’àgil text resultant, amb vocació de testimoni i sense pretensions d’estil, restà inèdit. Una extensa entrevista,
a cura de José Antonio Martínez Muñoz,
publicada recentment a la revista Movimiento
actual (Monterrey, N.L.) arran de l’edició a Mèxic D.F. d’Eurasia, palimpsesto lírico mayor,
1978-2001 (Ediciones Sin Nombre), posa al dia l’aventura de Ramon Dachs amb un sorprenent contrapunt transatlàntic.
**********************************************************************
68. Tot i res
Del 30 d’agost al 5 de setembre de 1997 vaig assajar, mitjançant 21 monòstics, de fixar el concepte zen sense anomenar-lo explícitament. Un graó més –el darrer dins Euràsia– d’ascens-descens per l’escala de la reducció textual oracional, consegüent a Poemes mínims, Cima branca, i Blanc. I un graó més d’aproximació a l’essència del zen, que tant m’ha atret al llarg dels darrers 20 anys. Algunes fites: La paraula de Buda: antigues escriptures en pâli (Abadia de Montserrat, 1984), Zen en el arte del tiro con arco, d’Eugen Herrigel (Kier, 1984), L’anell de la via, de Taisen Deshimaru (Virgili & Pagès, 1989), autor retrobat a l’actual revista Zen (Barcelona-Lleida), La esencia del zen: textos clásicos de los maestros chinos (Kairós, 1994), i, per damunt de tot, una tradició subjacent a la poesia i la pintura de paisatge tradicionals d’Extrem Orient, que he anat retrobant i reconeixent discontínuament. El llibre resultant, que vaig passar –com faig sempre– pel Registre de la Propietat Intel·lectual amb el títol provisional de Zen, acabaria titulant-se Tot i res: últims monóstics de Cató el Vell (Monosticha Catonis). Però això arribaria un any més tard. Sota aquell primer títol optà com a poemari, tot i tenir una longitud total de mots inferior a la usual en un sol poema, al Premi de Poesia Carles Riba de l’any 1997. L’opuscle, d’altra banda, amb prou feines podia ser considerat poesia, no només per l’exigua extensió del conjunt, sinó per la seva pròpia estructura textual, extremadament fragmentària. De fet, era l’eixida poètica, valgui la redundància, de la meva poesia: 21 locucions substantives ordenades alfabèticament (com les composicions de Poemes mínims, Cima branca i Blanc). 21 locucions simultànies sobreposades a una noció única. Un text radial, circular. Tot i res és poesia perquè deriva d’El Món, la tetralogia que confegeix el 3r bloc d’Euràsia, i perquè s’articula dins del meu cicle poètic com a 2n i darrer post-scriptum. Però pot ser considerat, igual que Escriptura geomètrica, escriptrura fractal, com a text poèticament liminar, és a dir, com a realització metapoètica o parapoètica. Un poema strictu sensu és, al meu entendre, un text escrit en vers (considero la “poesia en prosa” com a gènere a part). I un monòstic, mancat per definició d’un 2n vers que legitimi el primer com a tal, de no coexistir textualment amb una altra formació estròfica, no és sinó una mera locució o frase solta. A Blanc, cada monòstic té un altre monòstic de rèplica bilingüe, que si bé admet indistintament una lectura en ordre invers (parlem d’un llibre reversible), no deixa mai de constituir un dístic (de pseudo-monòstics).
69. Pobre Carles Riba (1893-1959),
en pau descansi! (I)
Per què, doncs, optar a un premi de poesia amb un text la naturalesa poètica del qual era qüestionable? Diverses raons m’induïen a fer-ho. El Carles Riba seguia sent, als meus ulls, el premi de poesia catalana més prestigiós. I ja hi havia concorregut en tres ocasions: el 1984 amb Iniciació al desordre, el 1988 amb Poemes mínims, i el 1992 amb Fosca endins. D’altra banda, llavors estava convençut (ara n’estic dubtós) d’haver escrit, definitivament, el darrer poemari (culminat, per un atzar d’ordenació alfabètica, amb el “xap! ...ondes” esmentat més amunt). I la resta dels meus llibres, o bé havien estat editats, o bé els tenia emparaulats per a properes edicions. Em semblà, per tant, l’última oportunitat de concursar-hi. I vaig presentar-hi, sota el títol fals Zen i el pseudònim O, el meu Tot i res (titulat ja així), a desgrat que aquesta vegada –a diferència de les altres– no em feia il·lusions de ser premiat. Justament perquè coneixia tres dels cinc membres del jurat (a qui em vaig guardar molt de fer-los notar que hi concorria), sabia que les meves probabilitats d’èxit eren ben minses. Això no obstant, m’agradava la petita provocació que implicava fer concursar al Carles Riba un original d’aquelles característiques.
70. Pobre Carles Riba (1893-1959),
en pau descansi! (II)
El guanyà David Castillo, director del suplement “Cultura” del diari Avui, qui, segons recollia la premsa barcelonina l’endemà, declarà estar molt sorprès de la “valentia“ del jurat en premiar un llibre tan contra corrent com el seu (El País, 13-XII-1997). És a dir, que ell no l’esperava guanyar pas, tampoc. Vegem la composició de l’agosarat jurat: Sam Abrams, Joan Carreras, Oriol Izquierdo, Maria Mercè Marçal i Jaume Subirana. En llegir-ho, atònit, jo tenia encara sobre la taula el suplement “Cultura” del dia 11, vigília de la concessió del guardó. Que dedicava 2 pàgines a Sam Abrams –molt somrient a les fotografies–, i gairebé una altra a Jaume Subirana (també amb foto), arran de sengles poemaris acabats de publicar per Proa, l’entitat convocant del Carles Riba (que ja havia editat Castillo anteriorment). De la qual era director literari, d’altra banda, Oriol Izquierdo, present també, amb la seva columna fixa, en aquells fulls que aplegaven, per tant, tres dels cinc membres del jurat. (A més, hi tenia pàgina sencera amb foto Miquel de Palol, el guanyador, la mateixa nit, del Víctor Català, convocat per la mateixa empresa, editora també del llibre ressenyat amb tal generositat d’espai...) És sabuda la vinculació de diari i editorial a la coalició de partits governant a Catalunya (2000). Castillo, per tal de no sentir-se contra corrent, hagués necessitat rebre el premi sense presentar-s’hi, potser? Si semblava baixar endut per les cascades del Niàgara! “La poesía urbana y heterodoxa de David Castillo logra el Riba”, enunciava el titular de La Vanguardia. “Davanter individualista dins la literatura catalana”, el subtitular de l’Avui. Aquest autor “heterodox” i “davanter” a qui el jurat havia tingut la “valentia” de premiar, a més de dirigir l’únic suplement literari extens editat llavors en català (encara no havia començat a sortir el de El Periódico i el de El País era –i és– bastant reduït), codirigia amb Gabriel Planella, des de 1994, Lletra de canvi, també única revista de literatura general existent en català (amb repetides col·laboracions d’autors avui nomenats amb càrrecs polítics per la coalició al·ludida: Vicenç Llorca, Carles Duarte, Vinyet Panyella...), i era membre assidu de bona part dels jurats de premis de poesia. Es tractava, en definitiva, del poeta conjunturalment més “poderós” de les lletres catalanes. L’any següent (1998), s’enduria el Carles Riba Enric Sòria, cap d’opinió de l’Avui, i enguany (2000) una poetessa “inèdita”: Anna Aguilar-Amat i “Castillo” (cosina de l’heroi?), dona del director de la Institució de les Lletres Catalanes, qui, en recollir el premi, ha declarat que, a desgrat de ser castellanoparlant, la seva opció literària pel català és “ètica” (Avui, 17-12-00). Cal veure en aquest guardó, adesiara, una encoberta Legion d’honneur a la catalana, reconeixement governamental (amb il·lusos comparses) a serveis especials de certs poetes? Passat un temps, vaig anar a recollir (amb testimonis) les còpies que hi havia fet concursar, sense aconseguir recuperar la plica on constaven els veritables autor/títol del llibre... Pobre Carles Riba (1893-1959), en pau descansi!
|
