| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dimecres, 10 d'agost de 2022


 LLIBRE DEL MES 06/09/2005 19:36 

Philip Roth
'Complot contra els Estats Units'

La Magrana

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
  Juny del 1940-octubre del 1940

VOTEU PER LINDBERGH O VOTEU PER LA GUERRA

La por senyoreja aquests records, una por persistent. No hi ha infància sense basarda, sens dubte, però segurament jo no hauria passat tanta por de petit si Lindbergh no hagués sigut president o si jo no hagués sigut fill de jueus.
Quan el juny del 1940 hi va haver la primera patacada —la nominació a la presidència de Charles A. Lindbergh, l’heroi internacional de l’aviació dels Estats Units, a la convenció republicana de Filadèlfia—, el meu pare tenia trenta-nou anys i estudis de primària, treballava d’agent d’assegurances i rebia una setmanada de poc menys de cinquanta dòlars, que li permetia pagar puntualment les factures de la casa però poca cosa més. La meva mare —que hauria volgut estudiar magisteri però no havia pogut per culpa de la despesa que representava, que s’havia quedat a casa treballant de secretària un cop acabada la secundària, que havia evitat que ens sentíssim pobres durant els pitjors moments de la depressió administrant els ingressos que el meu pare li portava cada divendres amb la mateixa eficiència amb què governava la casa— en tenia trenta-sis. El meu germà, en Sandy, que feia setè i posseïa un talent prodigiós per al dibuix, en tenia dotze, i jo, que feia tercer però anava un curs avançat —i era un col·leccionista de segells incipient, inspirat com tants altres nens pel filatelista més notable del país, el president Roosevelt—, en tenia set.
Vivíem al pis de dalt d’una casa de dos habitatges, en un carrer arbrat de cases de paret de llates amb porxos de maó vermell coberts per una teulada de dues aigües que donaven a un jardí diminut encerclat per una tanca baixa de bardissa. El barri de Weequahic s’havia edificat en terrenys agrícoles sense urbanitzar de l’angle sud-occidental de Newark poc després del final de la Primera Guerra Mundial, i comprenia una colla de carrers triomfalment batejats amb els noms d’uns quants comandants navals victoriosos de la guerra Hispano-nord-americana i un cine que es deia Roosevelt en honor del vint-i-sisè president del país, cosí en cinquè grau de Franklin Delano Roosevelt. El nostre carrer, Summit Avenue, recorria la carena del turó del barri, una eminència tan alta com qualsevol de les que hi pugui haver en una població portuària que a ben pocs llocs s’eleva a més de trenta metres per sobre el nivell dels aiguamolls de la costa del nord i de llevant i de la profunda badia de llevant de l’aeroport que contorneja els dipòsits de petroli de la península de Bayonne i, després d’unir-se a la badia de Nova York, passa pel costat de l’estàtua de la Llibertat i es perd en l’Atlàntic. Mirant cap a ponent per la finestra de darrere de la nostra habitació, cap a l’interior, a vegades arribàvem a distingir la ratlla fosca dels boscos dels Watchungs, una cadena de serrats baixos vorejada per grans finques rurals i barris residencials rics amb baixa densitat de població que constituïa, a una dotzena de quilòmetres de casa, els límits del món conegut. Una travessia més al sud hi havia la població obrera de Hillside, habitada majoritàriament per cristians. El límit amb Hillside constituïa la divisòria amb el comtat de Union, que era tota una altra Nova Jersey.
Al 1940 érem una família feliç. Els meus pares eren una gent oberta i sociable, i les seves amistats eren companys de feina del meu pare i senyores que, juntament amb la meva mare, havien participat en la constitució del consell escolar de la flamant escola de Chancellor Avenue on el meu germà i jo estudiàvem. Tots érem jueus. Els homes del veïnat o bé estaven establerts pel seu compte —eren els propietaris de la confiteria, l’adrogueria, la joieria, la botiga de robes, la botiga de mobles, la gasolinera i la xarcuteria del barri, o els amos dels petits tallers industrials de la línia Newark-Irvington, o llauners, electricistes, pintors de parets i reparadors de calderes— o bé eren agents comercials com el meu pare, que es passaven el dia al carrer i anant d’una casa a una altra venent la seva mercaderia a comissió. Els metges i els advocats i els grans empresaris jueus propietaris de les grans botigues del centre vivien en cases unifamiliars dels carrers de la falda oriental del turó de Chancellor Avenue, a prop de Weequahic Park, una superfície de bosc i prat de cent vint hectàrees amb estany, camp de golf i hipòdrom que separava el barri de Weequahic de les plantes industrials i les terminals de càrrega que s’arrengleren al llarg de la carretera 27 i del viaducte de la línia fèrria de Pennsilvània de més a llevant i del dinàmic aeroport de més a llevant i, més a llevant encara, del límit mateix dels Estats Units: els magatzems i els molls de la badia de Newark, on arriben mercaderies d’arreu del món. A la banda de ponent del barri, a la banda sense parcs on vivíem nosaltres, hi vivia algun mestre o algun farmacèutic, però a part d’això teníem ben pocs professionals liberals com a veïns i, en tot cas, cap família acomodada d’empresaris o de comerciants. Els homes treballaven cinquanta, seixanta i fins setanta hores a la setmana, o més i tot; les dones treballaven sempre, amb pocs aparells domèstics que els alleugerissin la feina, fent la bugada, planxant camises, sargint mitjons, canviant colls, cosint botons, protegint contra les arnes les peces de llana de la casa, encerant mobles, escombrant i fregant terres, netejant finestres, netejant lavabos, banyeres, vàters i forns, passant l’aspiradora, cuidant malalts, anant a comprar, cuinant, alimentant la família, endreçant armaris i calaixeres, supervisant la feina dels pintors i les reparacions domèstiques, tenint-ho tot a punt els dies que hi havia alguna solemnitat religiosa, pagant factures i portant els comptes de la casa mentre vetllaven per la salut, el vestir, la higiene, l’escolarització, l’alimentació, la conducta, els aniversaris, la disciplina i la moral dels fills. Unes quantes dones treballaven amb el marit a la botiga familiar que tenien en algun dels carrers comercials pròxims, ajudades, després d’escola i tot el dissabte, pels fills grans, que servien comandes i despatxaven i feien neteja.
La cosa que per mi més identificava i distingia els nostres veïns era la feina, no pas la religió. Ningú del barri portava barba o anava vestit a l’antiga manera europea o portava casquet ni al carrer ni a dintre de cap de les cases que jo acostumava a visitar amb els meus amics d’infància. Els adults ja no eren practicants d’una manera explícita i visible, si és que ho eren gens, i, a part de botiguers vells com el sastre i el carnisser kosher —i dels avis malalts o decrèpits que vivien per necessitat amb algun fill adult—, quasi ningú del barri parlava amb accent. Pels volts del 1940, tant els pares com els fills jueus que residien a l’angle sud-occidental de la ciutat més gran de Nova Jersey parlaven entre ells en un anglès més pròxim al que es parla a Altoona o a Binghamton que no als dialectes que utilitzen a l’altra banda del Hudson els compatriotes jueus de Nova York. Hi havia lletres hebrees pintades amb plantilla a l’aparador de la carnisseria i gravades a la llinda de les petites sinagogues del barri, però enlloc més (a part del cementiri) tenies ocasió de retrobar l’alfabet del llibre de pregàries, perquè pràcticament tothom feia servir en tots els casos, tant per a un ús formal com informal, l’alfabet de la llengua del país. Al quiosc de davant de la confiteria de la cantonada, deu vegades més de clients compraven el Racing Form que el Forvertz, el diari jiddisch.
Israel encara no existia, hi havia sis milions de jueus europeus que encara no havien deixat d’existir, i la nostra relació amb la llunyana Palestina (sota mandat britànic des del 1918, any en què els aliats victoriosos havien desmembrat les últimes grans províncies del difunt imperi Otomà) em resultava un misteri. Cada tants mesos se’ns presentava a casa, al vespre, un desconegut amb barba, que no vam veure mai amb el cap descobert, demanant amb anglès macarrònic una ajuda per fundar una pàtria jueva a Palestina, i jo, que no era precisament un nen ignorant, no vaig arribar a entendre mai què feia allà al replà. Els meus pares ens donaven, a en Sandy o a mi, un parell de monedes perquè les hi tiréssim a la capsa d’almoines; un gest de generositat que a mi sempre em va semblar que el feien més que res per bondat, per no ferir els sentiments d’un pobre vell que, entre un any i un altre, semblava que no s’acabés de ficar al cap que ja feia tres generacions que nosaltres teníem una pàtria. A l’escola jurava fidelitat a la bandera de la nostra pàtria cada matí. En cantava les meravelles amb els companys de classe als seminaris escolars. Observava amb entusiasme les festes nacionals, sense posar en dubte en cap moment el meu vincle amb el castell de focs del quatre de juliol o el galldindi del dia d’acció de gràcies o el torneig de dos partits de la diada d’homenatge als caiguts en la guerra de Secessió. La nostra pàtria eren els Estats Units.
I de cop els republicans van nominar Lindbergh i tot va canviar.

Durant quasi una dècada, al nostre barri vam tenir Lindbergh dalt d’un pedestal tant com l’hi poguessin tenir a qualsevol altre lloc del país. El seu vol de trenta-tres hores i mitja en solitari i sense escales entre Long Island i París amb el petit monoplà Spirit of Saint Louis va coincidir a més a més amb el dia de primavera de l’any 1927 en què la meva mare va saber que esperava el meu germà gran. Per aquest fet, el jove aviador la gosadia del qual havia fet vibrar els Estats Units i el món i l’èxit del qual anunciava un futur d’inimaginables avenços aeronàutics va acabar ocupant un lloc especial en la galeria d’anècdotes familiars que conformen la primera mitologia coherent d’un infant. El misteri de l’embaràs i l’heroisme de Lindbergh donava una distinció que fregava la sublimitat justament a la meva mare, per a la qual l’encarnació del primogènit havia anat acompanyada ni més ni menys que d’una anunciació planetària. En Sandy va registrar més tard aquesta conjuntura amb un dibuix que il·lustrava la juxtaposició d’aquells dos esdeveniments meravellosos. Al dibuix —realitzat als nou anys i involuntàriament pròxim al cartellisme soviètic—, en Sandy la representava quilòmetres lluny de casa, a la cruïlla de Broad i Market, enmig d’una multitud exultant. Una dona jove i esvelta de vint-i-tres anys amb els cabells negres i un somriure que és tot ell alegria plena, està curiosament tota sola, portant un davantal de cuina amb estampat de flors, a la confluència dels dos carrers més concorreguts de la ciutat, amb una mà ben oberta sobre el davantal, on el relleu dels malucs és encara enganyosament de nena, mentre que amb l’altra assenyala cap al cel, l’única enmig de la multitud, l’Spirit of Saint Louis, que passa visiblement per sobre el centre de Newark en el mateix moment que ella s’adona que ha concebut en Sandy Roth, una gesta tan gloriosa per a qualsevol mortal com la de Lindbergh.
En Sandy tenia quatre anys, i jo, Philip, encara no havia nascut quan, al març del 1932, el primogènit de Charles Lindbergh i Anne Morrow Lindbergh, un nen el naixement del qual va ser motiu de congratulació a tot el país, va ser segrestat de la casa de camp de Hopewell, Nova Jersey, on la família s’havia instal·lat feia poc. Cosa de deu setmanes més tard van descobrir casualment el cos en descomposició de l’infant a pocs quilòmetres, al mig del bosc. L’havien assassinat o l’havien mort accidentalment després d’haver-lo tret del llit de baranes i d’haver-se’l emportat a les fosques, amb els llençols i la manta, per la finestra de l’habitació, que era al pis de dalt, baixant-lo per una escala improvisada mentre la mainadera i la mare feien les seves activitats rutinàries d’aquella hora en una altra banda de la casa. Quan, al febrer del 1935, el judici per segrest i assassinat celebrat a Flemington, Nova Jersey, va acabar amb la condemna de Bruno Hauptmann —un ex-convicte alemany de trenta-cinc anys que vivia al Bronx amb la dona, també alemanya—, la valentia del primer pilot d’un vol transatlàntic en solitari s’havia revestit d’una aurèola de sofriment que el va convertir en un tità martiritzat comparable a Lincoln.
Després del judici, el matrimoni Lindbergh va abandonar els Estats Units, amb l’esperança que un allunyament temporal del país protegiria de tot mal l’altre fill que havien tingut i els permetria recuperar en part la intimitat que anhelaven. La família es va traslladar a un poble petit d’Anglaterra, des d’on, a títol particular, Lindbergh va començar a fer els viatges a l’Alemanya nazi que el van convertir en un canalla als ulls de la majoria dels jueus nord-americans. En el transcurs de cinc visites, durant les quals es va poder familiaritzar personalment amb la magnitud de la màquina de guerra alemanya, va ser rebut amb gran pompa pel mariscal Göring, va ser condecorat amb gran cerimònia en nom del Führer i va manifestar força obertament l’alta estima en què tenia Hitler qualificant Alemanya de «nació més interessant» del món i el seu capitost de «gran home». I tot aquest interès i tota aquesta admiració, després que Hitler hagués aprovat les lleis racials del 1935 que negaven als jueus alemanys els seus drets civils, socials i de propietat, els desposseïen de la ciutadania i els prohibien casar-se amb aris.
Quan vaig començar a anar a escola, al 1938, el nom de Lindbergh desencadenava a casa nostra la mateixa mena d’indignació que la que ens causava el programa dominical de ràdio del reverend Coughlin, un sacerdot de Detroit que editava un setmanari dretà que es deia Justícia social la virulència antisemita del qual encenia les passions d’un públic considerable en aquells temps difícils per què passava el país. Al novembre del 1938 —l’any més trist i més sinistre per als jueus d’Europa des de feia divuit segles— va tenir lloc el pitjor pogrom de la història moderna, la Kristallnacht, instigada pels nazis a tot Alemanya: sinagogues incendiades, les residències i els negocis dels jueus destruïts, i, al llarg d’una nit que presagiava l’esgarrifós temps a venir, jueus a milers obligats a sortir de casa seva i transportats a camps de concentració. Quan van suggerir a Lindbergh que, com a resposta a aquella atrocitat sense precedents, perpetrada per un Estat contra els seus propis ciutadans, es plantegés de tornar la creu d’or decorada amb quatre esvàstiques que el mariscal Göring li havia lliurat en nom del Führer, s’hi va negar donant com a argument que, per ell, tornar públicament la medalla al servei de l’Àguila d’Or hauria constituït un «insult innecessari» al capitost nazi.
Lindbergh va ser el primer nord-americà famós i viu que vaig aprendre a odiar —de la mateixa manera que el president Roosevelt va ser el primer nord-americà famós i viu que em van ensenyar a estimar—, i el fet que els republicans el designessin per competir contra Roosevelt al 1940 va fer trontollar, com cap altra cosa fins aleshores, tot el cabal de confiança que considerava inalienable com a fill nord-americà de pares nord-americans que anava en una escola nord-americana d’una ciutat nord-americana d’uns Estats Units de Nord-amèrica que estaven en pau amb el món.

L’única amenaça que s’hi podia comparar havia tingut lloc cosa de tretze mesos enrere, quan, arran d’haver fet moltes vendes durant els pitjors moments de la depressió com a agent de la delegació de Metropolitan Life a Newark, al meu pare li havien ofert el càrrec de subdirector de l’agència de Union, una població situada a uns deu quilòmetres de casa nostra de la qual jo només sabia que tenia un autocine on passaven pel·lícules encara que plogués, on l’empresa comptava que el meu pare i la seva família s’instal·larien si el meu pare acceptava la feina. Com a subdirector, el meu pare no trigaria a guanyar setanta-cinc dòlars la setmana i, al cap d’uns quants anys, cent dòlars i tot, que al 1939 era una fortuna per a gent de la nostra condició. I, com que a Union hi havia cases unifamiliars que es venien per pocs milers de dòlars a causa de la depressió, podria fer realitat el somni que havia alimentat a la casa de pisos de Newark on s’havia criat: ser propietari d’una casa. «Ser propietari» era una de les frases predilectes del meu pare, perquè, per a un home amb els seus orígens, constituïa la materialització d’un ideal molt concret, un ideal que no tenia relació ni amb la competitivitat ni amb el consumisme sinó amb la seva capacitat com a cap de família provident.
L’únic inconvenient que hi havia era que, com que Union, igual que Hillside, era una població obrera gentil, el meu pare seria segurament l’únic jueu en una agència d’unes trenta-cinc persones, la meva mare l’única dona jueva de tot el carrer, i en Sandy i jo els únics nens jueus de l’escola.
El dissabte de la setmana en què van oferir l’ascens al meu pare —un ascens que, més que res, en el temps de la depressió satisfeia l’anhel de tota família de no anar escanyats—, havent dinat vam anar tots quatre a donar un cop d’ull a Union. Quan vam ser allà, però, i vam començar a recórrer amb el cotxe els carrers dels barris residencials i a mirar-nos les cases de planta i pis —no totes iguals però, tot i així, totes amb un porxo entoldat al davant i un jardí amb gespa ben tallada i amb arbustos i un caminal de grava que moria en un garatge per a un sol cotxe, cases molt modestes però tot i així més espaioses que el nostre pis de dues habitacions, i que s’assemblaven molt a les blanques mansions de les pel·lícules sobre pobles de l’Amèrica tradicional—, quan vam ser allà tot l’optimisme ingenu que ens causava el fet de poder passar a ser una família amb casa pròpia es va transformar, com era d’esperar, en recel respecte als límits de la caritat cristiana. La meva mare, sempre tan animada, responia al «¿Què et sembla, Bess?» del meu pare amb un entusiasme que fins i tot un nen veia que era fingit. I, tot i ser petit com era, vaig saber-me imaginar per què. Perquè la meva mare pensava: «Casa nostra serà “la casa dels jueus”; tornarà a passar igual que a Elizabeth.»
Elizabeth, una població de Nova Jersey, era un port industrial quatre vegades més petit que Newark quan la meva mare hi vivia de petita, al pis de sobre l’adrogueria que hi tenia el seu pare, on dominaven els irlandesos de classe obrera i els seus representants polítics i una vida parroquial de capelleta centrada al voltant de les esglésies de la població, i, encara que no la vaig sentir mai queixar-se d’haver sofert mortificacions a Elizabeth de petita, fins que no es va haver casat i no va haver anat a viure al nou barri jueu de Newark no va trobar la confiança que li va donar esdevenir primer membre del consell escolar, més tard responsable de la fundació de l’associació de mares i pares de l’escola bressol i, finalment, presidenta del consell escolar, càrrec en el qual, després d’assistir a un congrés sobre paràlisi infantil a Trenton, va fer una proposta de celebrar un ball benèfic cada 30 de gener —data de l’aniversari del president Roosevelt— que la majoria de les escoles de Newark va acceptar. A la primavera del 1939 complia el seu segon any com a presidenta de tarannà progressista —del tot a favor d’un jove professor de ciències socials que pretenia incorporar l’«educació visual» a les classes de l’escola de Chancellor Avenue—, i ara no se sabia veure desposseïda de tot el que havia aconseguit com a dona i com a mare a Summit Avenue. Si teníem la sort de poder comprar una casa en algun dels carrers de Union que havíem vist en plena primavera, no tan sols la seva posició social tornaria a davallar fins a la que havia tingut de jove en tant que filla d’un adroguer emigrat jueu que vivia en una població habitada majoritàriament per catòlics irlandesos, sinó que, pitjor encara, en Sandy i jo hauríem de viure com ella una joventut coartada com a veïns no integrats al barri.
Tot i l’estat d’esperit de la meva mare, el meu pare va fer tot els possibles perquè estiguéssim animats, fent-nos observar com estava tot de net i ben cuidat, recordant-nos a en Sandy i a mi que si vivíem en una d’aquelles cases ja no hauríem de compartir una habitació petita i un sol armari, i enumerant-nos els avantatges que resultaven de pagar una hipoteca en comptes d’un lloguer, una lliçó d’economia elemental que es va interrompre de cop quan va haver de parar en un semàfor vermell al costat d’una mena de bar a l’aire lliure que ocupava una de les cantonades de la cruïlla. Hi havia tot de taules verdes de pícnic sota les capçades esponeroses dels arbres i, aquella tarda assolellada de cap de setmana, uns quants cambrers amb jaqueta blanca engalonada que corrien amunt i avall, portant safates amb ampolles i gerros i plats, i homes de totes les edats a totes les taules, fumant un cigarro o un puro o una pipa i buidant algun got alt o alguna gerra de pisa. També hi havia música, un acordionista baix i rabassut que anava amb pantalons curts i mitjons llargs i portava un barret guarnit amb una ploma llarga.
—Fills de puta! —va dir el meu pare—. Feixistes de merda!
I tot seguit es va posar verd i vam arrencar en silenci per anar a donar un cop d’ull a l’edifici d’oficines on al meu pare li pagarien més de cinquanta dòlars la setmana.
Va ser el meu germà qui aquella nit, a l’hora d’anar a dormir, em va explicar per què el meu pare s’havia encès i havia renegat en veu alta davant dels seus fills: aquell acollidor espai de lleure a l’aire lliure situat al bell mig de la població era un biergarden, els biergarden estaven relacionats amb el Bund germanoamericà, el Bund germanoamericà estava relacionat amb Hitler, i Hitler, com no calia que em digués ningú, estava del tot relacionat amb la persecució dels jueus.
Els vapors de l’antisemitisme. Això vaig pensar quan me’ls vaig imaginar a tots bevent alegrement en aquella cerveseria aquell dia; com tots els nazis de tot arreu, fent-se baixar coll avall una gerra d’antisemitisme darrere l’altra com per amarar-se de la solució universal.
El meu pare va haver de fer un dia de festa a la feina per anar a la seu central, que era a Nova York —a un gratacel la torre més alta del qual estava coronada per una alimara que l’empresa havia batejat pomposament com «la llum que mai s’apaga»—, per comunicar-li que no podia acceptar aquell ascens que tant havia esperat.
—Jo en tinc la culpa —va manifestar la meva mare de seguida que ell va començar a explicar a taula què havia passat al divuitè pis de Madison Avenue número 1.
—No en té la culpa ningú —va dir el meu pare—. Abans de sortir de casa ja t’he explicat què li diria, i l’hi he dit, i s’ha acabat. No anirem a viure a Union, nois; ens quedarem aquí.
—I ell ¿què ha fet?
—M’ha escoltat.
—¿I després? —va voler saber la meva mare.
—S’ha aixecat i m’ha allargat la mà.
—¿No ha dit res?
—Ha dit: «Bona sort, Roth.»
—S’ha disgustat.
—En Hatcher és un senyor dels d’abans, un gentil de quasi dos metres que sembla un actor de cine. Té seixanta anys i està fresc com una rosa. Els que manen són així, Bess; no perden el temps disgustant-se amb gent com jo.
—I ¿ara què? —va voler saber la meva mare, donant a entendre que de l’entrevista amb el senyor Hatcher no en podia resultar res de bo i sí alguna cosa terrible. I vaig pensar que sabia per què. Esforça-t’hi i te’n sortiràs; aquesta era la màxima que ens havien inculcat els nostres pares. A taula, el meu pare insistia als seus plançons tot sovint: «Si algú us demana: “¿La sabeu fer, aquesta feina? ¿En sabeu?”, vosaltres digueu: “I tant.” Quan vegin que no en sabíeu, ja n’haureu après, i se us quedaran. No se sap mai; potser és l’oportunitat de la vostra vida.» A Nova York, però, ell no havia fet pas això.
—¿Què t’ha dit el patró? —va voler saber la meva mare. El patró era com tots quatre anomenàvem en Sam Peterfreund, el director de l’agència de Newark on treballava el meu pare. En aquella època en què es limitava a un màxim implícit el nombre de jueus admesos en universitats i escoles professionals i se’ls discriminava impunement negant-los la possibilitat d’ascendir gaire en l’escalafó de les grans empreses i es practicaven severes restriccions en l’admissió de jueus a milers d’associacions i institucions públiques, en Sam Peterfreund era un dels primers del grapat de jueus que havia arribat a ocupar un càrrec directiu a Metropolitan Life.— És ell qui et va proposar —va dir la meva mare—. ¿Què deu pensar, ara?
—¿Saps què m’ha dit ara quan hi he anat? ¿Saps què m’ha dit de l’agència de Union? Que és plena de borratxos; que té fama pels borratxos que hi treballen. No m’ho va dir per no influir-me; no s’hi va voler ficar perquè decidís per mi mateix. Doncs té fama perquè els agents que hi ha treballen dues hores al matí i es passen la resta del dia al bar o a llocs pitjors. I jo, el jueu nou, el director flamant que tota aquella colla de gentils es mor de ganes d’obeir, havia d’anar a recordar-los l’obligació que tenen envers la dona i els fills. No sabeu com m’haurien estat d’agraïts, nois, per haver-los fet aquest favor! No vulgueu saber quines coses haurien dit de mi així que m’hagués girat d’esquena! Res; estic més bé on estic. Estem més bé tots.
—Però ara l’empresa et pot despatxar perquè els hi has fallat!
—Ja està fet, amor meu; no cal que en parlem més.
Però la meva mare no es va creure el que el meu pare li havia dit que havia dit el patró; es va pensar que s’ho havia inventat perquè ella deixés de sentir-se culpable d’haver-se resistit a fer anar a viure els nens en una població gentil que era el niu del Bund germanoamericà i, arran d’això, d’haver-li fet perdre l’oportunitat de la seva vida.

La família Lindbergh va tornar per reprendre la seva vida als Estats Units a l’abril del 1939. Uns quants mesos més tard, pel setembre, després d’haver annexionat Àustria i d’haver ocupat Txecoslovàquia, Hitler va envair i va conquerir Polònia, i França i la Gran Bretanya hi van respondre declarant la guerra a Alemanya. Lindbergh, en aquells dies, tornava a ser coronel en actiu de l’exèrcit de l’aire, i va començar a viatjar pel país en nom del govern dels Estats Units buscant vots favorables al desenvolupament de l’aviació nord-americana i a l’expansió i modernització de les forces aèries. Quan Hitler va ocupar com un llamp Dinamarca, Noruega, Holanda i Bèlgica, i va anar de poc que no derrota França, i ja s’havia entrat de ple en la segona gran guerra europea del segle, el coronel de l’exèrcit de l’aire es va convertir en l’ídol dels aïllacionistes —i en l’enemic de Roosevelt— afegint a la seva missió l’objectiu d’impedir que els Estats Units es deixessin arrossegar a la guerra o que ajudessin de cap manera els britànics o els francesos. Abans d’això ja hi havia una forta animositat entre ell i Roosevelt; però, ara que declarava obertament en grans concentracions públiques i a la ràdio i en revistes de gran difusió que el president enganyava el país amb promeses de pau mentre en secret feia campanya i confabulava perquè entréssim en el conflicte armat, alguns membres del partit republicà van començar a parlar de Lindbergh com la persona ideal perquè «el bel·licista de la Casa Blanca» no obtingués un tercer mandat.
Com més pressionava Roosevelt el Congrés perquè revoqués l’embargament d’armes i relaxés les traves que posava la neutralitat del país per impedir que els britànics fossin derrotats, més explícit era Lindbergh, fins que va fer aquell famós discurs radiofònic en una sala de Des Moines plena de seguidors entusiastes en què va citar, entre «els grups més importants que han empès aquest país cap a la guerra», un grup que no arribava al tres per cent de la població al qual es va referir alternativament com «els jueus» i «la raça jueva».
«Ningú que sigui una mica honrat i perspicaç», deia Lindbergh, «pot analitzar en aquests moments la seva política bel·licista sense veure els perills que comporta aquesta política tant per a nosaltres com per a ells». I tot seguit, amb una ingenuïtat remarcable, afegia:

Uns quants jueus clarividents se n’adonen i es mostren contraris a la intervenció militar. La majoria, però, encara no. No els podem retreure que mirin pel que ells consideren que són els seus interessos, però nosaltres també hem de mirar pels nostres. No podem tolerar que les passions i els prejudicis propis d’altres races portin el nostre país a la destrucció.

L’endemà, les mateixes acusacions que s’havien guanyat l’aplaudiment general del públic que Lindbergh havia tingut a Iowa van topar amb l’enèrgica denúncia dels periodistes liberals, de la secretaria de premsa de Roosevelt, de les agències i les associacions jueves i, dintre del partit republicà mateix, del fiscal general de Nova York, Thomas Dewey, i de l’assessor fiscal Wendell Willkie, tots dos possibles candidats a la presidència. Les crítiques dels membres del govern demòcrata, com la de Harold Ickes, secretari d’Interior, van ser tan severes que Lindbergh va renunciar al rang de coronel de l’exèrcit en la reserva abans que servir sota les ordres de Roosevelt com a comandant en cap. Però el comitè America First, l’associació d’àmbit nacional que encapçalava la batalla contra la intervenció militar, va persistir a donar-li suport, i Lindbergh va continuar sent l’apòstol més important de la seva defensa de la neutralitat. Entre els membres d’America First quasi ningú posava en dubte (en contra de tota evidència) l’afirmació de Lindbergh segons la qual els jueus constituïen «el perill més gran per a aquest país pel domini i la influència que exerceixen en l’àmbit del cine, la premsa, la ràdio i el govern». Quan Lindbergh escrivia orgullosament una cosa com «l’herència de la nostra sang europea», quan advertia contra «una dissolució en les races estrangeres» i «la infiltració de sang inferior» (frases totes elles que apareixen en entrades del diari que escrivia en aquells anys), consignava unes conviccions personals compartides tant per una part considerable dels militants de base d’America First com per un electorat fanàtic molt més extens del que un jueu com el meu pare, amb el seu odi feroç contra l’antisemitisme —o com la meva mare, amb la desconfiança profundament arrelada que tenia cap als cristians—, s’hauria pogut imaginar que arribaria a prosperar mai a tots els Estats Units.

La convenció republicana del 1940. Aquell dia —el dijous 27 de juny— el meu germà i jo ens en vam anar a dormir al llit al vespre mentre la ràdio encara estava engegada a la sala, i el pare, la mare i l’Alvin, el nostre cosí gran, n’escoltaven plegats l’emissió en directe des de Filadèlfia. Després de sis votacions, els republicans encara no havien elegit un candidat. Cap dels assistents a la convenció no havia pronunciat encara el nom de Lindbergh i, a causa d’un conclave aeronàutic en una fàbrica del centre del país on havia d’assessorar sobre el disseny d’un nou caça, no havia comparegut ni s’esperava que comparegués. Quan en Sandy i jo ens en vam anar al llit la convenció estava dividida entre Dewey, Willkie i dos influents senadors republicans, Vandenberg, de Michigan, i Taft, d’Ohio, i no semblava que s’hagués d’arribar a cap acord imminent d’amagat per mediació de peixos grossos del partit com l’ex-president Hoover, que havia perdut el càrrec arran de la victòria aclaparadora de Roosevelt del 1932, o el governador Alf Landon, a qui Roosevelt havia derrotat més ignominiosament encara quatre anys més tard en la victòria electoral més àmplia de tota la història.
Com que era el primer vespre xafogós de l’estiu, teníem les finestres de totes les habitacions obertes, i en Sandy i jo no vam poder evitar continuar seguint des del llit el curs de la sessió a través de la ràdio de la sala de casa i de la ràdio que hi havia engegada al pis de baix i —com que una casa estava separada de la del costat tot just per un caminal prou ample perquè hi passés un sol cotxe— de les ràdios dels veïns de banda i banda i de la vorera de davant. Com que això passava molt temps abans que els aparells d’aire condicionat de finestra ofeguessin els sorolls de les nits tropicals d’un barri, l’emissió radiofònica va omplir tota la travessia entre Keer i Chancellor, una travessia on, ni a les trenta i tantes cases de dos habitatges ni a la modesta casa de pisos de la cantonada de Chancellor Avenue, no hi vivia ni un sol republicà. Als carrers com el nostre, els jueus votaven automàticament pels demòcrates si Roosevelt era candidat a la presidència.
Però érem nens, i ens vam acabar adormint i segurament no ens hauríem despertat fins l’endemà al matí si Lindbergh —quan els republicans estaven encallats en la vintena votació— no hagués irromput inesperadament a la sala on se celebrava la convenció a un quart i tres minuts de quatre de la matinada. L’heroi, un home alt, prim i ben plantat d’aspecte atlètic que encara no havia complert els quaranta, va arribar amb el seu equip d’aviador, després d’haver aterrat amb el seu propi avió a l’aeroport de Filadèlfia minuts abans, i la seva presència va aixecar una onada d’emoció alliberadora que va fer posar drets els delegats de la convenció tot i l’esgotament i els va fer cridar «Lindy! Lindy! Lindy!» durant trenta minuts d’èxtasi i sense que la presidència reclamés silenci. Darrere la reeixida execució d’aquest espontani espectacle pseudoreligiós hi havia les maquinacions del senador Gerald P. Nye, de Dakota del Nord, un aïllacionista de dretes que es va afanyar a proposar com a candidat Charles A. Lindbergh, de Little Falls, Minnesota, i tot seguit dos dels membres més reaccionaris del Congrés —els congressistes Thorkelson, de Montana, i Mundt, de Dakota del Sud— van secundar la proposta; i a les quatre en punt de la matinada del divendres 28 de juny, el partit republicà, per aclamació, va elegir com a candidat el fanàtic que havia denunciat els jueus per ràdio a tota la ciutadania que se l’escoltés com «una altra raça» que utilitzava la seva gran «influència» per portar «el nostre país a la destrucció», en comptes d’admetre amb sinceritat que érem una petita minoria de ciutadans superada amb escreix pels nostres compatriotes cristians, a la qual se solia dificultar que obtingués cap mena d’autoritat legal per prejudicis religiosos, i segur que no pas menys lleial als principis de la democràcia nord-americana que un admirador d’Adolf Hitler.

«No!» va ser la paraula que ens va despertar, un «No!» dit en veu alta per tots els homes de totes les cases de la travessia. No, per l’amor de Déu; candidat a president dels Estats Units, no.
Al cap d’un moment, el meu germà i jo tornàvem a ser davant de la ràdio amb la resta de la família, i a ningú li va passar pel cap de dir-nos que ens en tornéssim al llit. Tot i fer calor, la meva mare s’havia posat una bata sobre la camisa de dormir d’estiu per pudor —també dormia i l’escàndol l’havia fet llevar— i ara estava asseguda al sofà al costat del meu pare, tapant-se la boca amb els dits com si s’aguantés les ganes de vomitar. L’Alvin, mentrestant, incapaç de continuar a la cadira, va començar a passejar amunt i avall d’aquella sala de sis per quatre amb unes gambades pròpies d’un venjador que recorre la ciutat per fer justícia.
Aquella nit la còlera va esclatar com una fornal abrandada, com una forja que s’apodera de tu i et revincla com ferro. I no va remetre; almenys, no mentre Lindbergh va estar en silenci en aquella tribuna de Filadèlfia escoltant com l’aclamaven novament com a salvador de la pàtria, ni tampoc quan va fer un parlament per dir que acceptava la nominació i, de retruc, el compromís de mantenir els Estats Units apartats de la guerra europea. Tots vam esperar estremits de por sentir-lo repetir davant de la convenció la seva malèvola denigració dels jueus, però que no ho fes no va alterar gens l’estat d’ànim que va moure totes les famílies de la travessia sense excepció a sortir al carrer quasi a les cinc de la matinada. Famílies senceres que fins aleshores jo només havia vist vestides de carrer, ara anaven amb pijama o camisa de dormir i bata i vagaven amb sabatilles mentre es feia de dia com si un terratrèmol els hagués empès a sortir de casa. Però el que sobtava més a un infant era la còlera, la còlera d’homes que jo coneixia com manefles divertits o caps de casa discrets i complidors que es passaven el dia desembussant desaigües o venent forns o pomes a tant la lliura i que al vespre miraven el diari i escoltaven la ràdio i es quedaven adormits a la butaca de la sala, gent senzilla que ara resultava que eren jueus i voltaven pel carrer renegant amb un absolut menyspreu per les bones formes, condemnats de sobte una altra vegada al trist afany del qual es pensaven que les seves famílies s’havien deslliurat gràcies a l’emigració providencial d’una generació enrere.
No m’hauria costat gens creure que el silenci de Lindbergh sobre els jueus en el seu parlament d’acceptació era un bon presagi, un senyal que indicava que s’havia esmenat arran del clamor que l’havia obligat a renunciar al seu càrrec a l’exèrcit o que havia canviat d’opinió després del discurs de Des Moines o que ja ens havia oblidat o que en el fons sabia perfectament que estàvem units irrevocablement als Estats Units; que, així com Irlanda encara significava molt pels irlandesos i Polònia significava molt pels polonesos i Itàlia significava molt pels italians, nosaltres no conservàvem cap lligam de fidelitat, ni sentimental ni de cap altra mena, amb tots aquells països del Vell Món on no havíem sigut mai benvinguts i on no teníem intenció de tornar mai. Si hagués sabut plasmar amb paraules el que representava per mi aquell moment, això és segurament el que hauria pensat. Però els homes que hi havia al carrer pensaven una altra cosa. Que Lindbergh no hagués esmentat els jueus no era per ells més que una trampa, l’inici d’una campanya fal·laç pensada per fer-nos callar i per agafar-nos desprevinguts alhora. «Hitler ha arribat als Estats Units!», cridaven els veïns. «El feixisme ha arribat als Estats Units! Ja tenim aquí les tropes d’assalt!» Després d’haver passat quasi tota la nit sense dormir, tots aquells pares de família atordits van donar lliure curs al pensament i van manifestar en veu alta tot el que pensaven sense preocupar-se perquè els fills els sentíssim, fins que van acabar tornant cadascú a casa seva (on totes les ràdios continuaven emetent a tot volum), els homes per afaitar-se i vestir-se i prendre’s una tassa de cafè abans d’anar-se’n a treballar i les dones per fer vestir els fills i donar-los l’esmorzar i començar el dia.

Roosevelt va aixecar l’ànim de tothom amb la resposta contundent que va donar quan va saber que el seu adversari seria Lindbergh en comptes d’un senador de la talla de Taft o un fiscal tan agressiu com Dewey o un gran advocat tan afable i ben plantat com Willkie. Diuen que, quan a la Casa Blanca el van despertar a les quatre de la matinada per donar-li la notícia, del llit estant va pronosticar: «Quan això estigui, aquest noi es penedirà no només d’haver-se ficat en política sinó també d’haver après a volar.» I tot seguit va tornar a caure en un son profund. Això, si més no, és el que l’endemà s’explicava i ens va treure un pes de sobre. Al carrer, l’única cosa que tothom tenia al cap era l’amenaça que representava per a la nostra seguretat aquell afront del tot injust i, estranyament, semblava que ningú comptés amb Roosevelt com a baluard contra la tirania. L’estupefacció causada per la nominació de Lindbergh havia despertat un sentiment atàvic d’indefensió més escaient per a Chisinau i els pogroms del 1903 que no per a Nova Jersey trenta-set anys més tard, fins al punt que ningú recordava que Roosevelt havia designat Felix Frankfurter membre del tribunal suprem i havia nomenat Henry Morgenthau secretari del Tresor, ni que l’assessor més pròxim al president era l’empresari Bernard Baruch, i ningú pensava en la dona de Roosevelt ni en Harold Ickes ni en Henry Wallace, el secretari d’Agricultura, tots tres, com el president, obertament amics dels jueus. Hi havia en Roosevelt, hi havia la Constitució dels Estats Units, hi havia la Carta de Drets i hi havia els diaris, la llibertat de premsa nord-americana. Fins i tot el republicà Newark Evening News va publicar un editorial recordant als lectors el discurs de Des Moines i posant francament en dubte l’encert de la designació de Lindbergh; i el PM, el nou diari sensacionalista d’esquerres de Nova York que costava cinc centaus i que el meu pare havia començat a portar a casa de la feina juntament amb el Newark News —i que tenia com a lema «PM està en contra dels intimidadors»— formulava el seu atac als republicans en un llarg editorial però també en notícies i columnes de quasi totes les seves trenta-dues pàgines, incloent-hi columnes contràries a Lindbergh escrites per Tom Meany i Joe Cummiskey a la secció d’esports. A la portada del diari hi havia una gran fotografia de la medalla nazi de Lindbergh i, al suplement il·lustrat, on es deia que sempre apareixien fotografies que els altres diaris censuraven —fotografies polèmiques de linxaments i de corrues de presos encadenats, o de membres de piquets antivaga brandant bastons, o de les condicions inhumanes de les penitenciaries nord-americanes—, hi havia pàgines i pàgines on sortia el candidat republicà de viatge per l’Alemanya nazi al 1938, amb una última fotografia seva a tota plana on se’l veia amb la infame medalla penjada al coll i donant la mà a Hermann Göring, el capitost nazi que només tenia Hitler per sobre seu.

La nit de diumenge vam empassar-nos tots els serials esperant que en Walter Winchell sortís per antena a les nou. I quan va sortir i va començar a dir el que tots esperàvem que diria i amb el menyspreu amb què tots volíem que ho digués, va aixecar-se una aclamació a l’altra banda del caminal, com si aquell famós locutor no estigués tancat en un estudi de ràdio de l’altra riba de la gran línia divisòria que era el Hudson sinó enmig nostre i encès d’ira, amb la corbata desfeta, el coll de la camisa descordat, el barret de feltre gris decantat i tirat enrere, deixant Lindbergh com un drap brut davant d’un micròfon instal·lat sobre l’hule de la taula de la cuina del veí de la casa del costat.
Era l’última nit del mes de juny del 1940. Després d’un dia calorós, havia refrescat prou per poder-te quedar còmodament dintre casa sense suar, però quan en Walter Winchell va acabar a un quart de deu, els nostres pares van tenir ganes de sortir tots quatre a prendre la fresca del vespre. Teníem intenció d’anar passejant fins a la cantonada i tornar —per anar a dormir tot seguit el meu germà i jo—, però no ens en vam anar al llit fins a prop de les dotze, i desvetllats, perquè els pares ens havien encomanat l’excitació que sentien. Com que la bel·licositat audaç d’en Walter Winchell havia impel·lit tots els nostres veïns a sortir al carrer com nosaltres, el que havia començat com una curta passejada nocturna va acabar com una festa improvisada de veïns a l’aire lliure. Els homes treien les gandules del garatge i les obrien a l’entrada dels caminals, les dones sortien de casa amb gerros de llimonada, la quitxalla més petita corria esbojarrada d’un porxo a un altre, i els nois més grans reien i xerraven fent grup, i tot perquè el jueu més conegut als Estats Units després d’Albert Einstein havia declarat la guerra a Lindbergh.
Era en Walter Winchell, ni més ni menys, el de la famosa columna coneguda pels tres punts que separaven —i poc o molt sancionaven màgicament— cada una de les sensacionals notícies que hi escrivia basant-se amb prou feines en fets, el qui fins a cert punt havia concebut la idea de disparar sobre les masses crèdules andanades de xafarderies que arruïnaven reputacions, comprometien celebritats, donaven fama i impulsaven o ensorraven carreres artístiques. La seva columna era l’única que es publicava simultàniament a centenars de diaris de tot el país, i el seu quart d’hora de programa del diumenge al vespre era el noticiari més popular; la seva elocució vertiginosa i el seu cinisme agressiu donaven a cada primícia el sensacionalisme d’un escàndol. L’admiràvem perquè estava ficat en tot i alhora se’n sabia mantenir al marge; era amic d’en John Edgar Hoover, director de l’FBI, i també veí del gàngster Frank Costello i confident del cercle íntim de Roosevelt, fins al punt que l’havien arribat a convidar a la Casa Blanca per entretenir el president mentre feien una copa; i aquella fura que era a tot arreu, aquell gat vell temut pels seus enemics, el teníem del nostre costat. Nascut a Manhattan amb el nom de Walter Winschel (o Weinschel), havia passat de ser ballarí de vodevil a Nova York a columnista novell a Broadway que va fer diners plasmant les passions dels rotatius més vulgars de la premsa sensacionalista; però, des de l’accés de Hitler al poder, i molt abans que cap altre periodista tingués la clarividència o l’impuls d’atacar-los, els feixistes i els antisemites es van convertir en el seu enemic principal. Ja havia batejat com a ratzis els membres del Bund germanoamericà i havia acusat el seu líder, Fritz Kuhn, tant per antena com a la premsa, d’agent secret estranger; i ara —després de l’acudit de Roosevelt, l’editorial del Newark News i la denúncia feroç del PM—, en Walter Winchell només va haver de fer pública la «filosofia pronazi» de Lindbergh als seus trenta milions d’oients del diumenge al vespre i de qualificar la candidatura de Lindbergh a president com l’amenaça més gran que hi havia hagut mai contra la democràcia nord-americana perquè totes les famílies jueves de tot el nostre tros de Summit Avenue tornessin a semblar nord-americans plens de l’empenta i l’optimisme propis d’una ciutadania confiada, lliure i protegida en comptes de sortir al carrer amb vestit de dormir com bojos que s’escapen d’un manicomi.

El meu germà era conegut a tot el veïnat com un nen capaç de dibuixar «qualsevol cosa» —una bicicleta, un arbre, un gos, una cadira, un personatge de revista infantil com en Li’l Abner—, però el que últimament li interessava més eren les cares de gent de veritat. Sempre tenia tot de quitxalla al voltant observant-lo a qualsevol lloc on s’instal·lava sortint d’escola amb el seu gran bloc amb espiral i el seu portamines i es posava a fer esbossos de les persones de la vora. Inevitablement, els badocs exclamaven: «Dibuixa’l, dibuixa-la, dibuixa’m», i en Sandy accedia als seus precs, ni que fos perquè deixessin de fer-li crits a l’orella. I, mentre la mà anava fent, ell anava aixecant i abaixant la vista, fins que de cop, la persona retratada cobrava vida al full. Com t’ho fas, li demanaven tots, com si es pensessin que es tractava de calcar i prou, o d’un truc de màgia. En Sandy responia a tota aquesta insistència arronsant les espatlles o somrient: el truc consistia a ser el noi callat, formal i modest que era. Que atragués l’atenció de la gent allà on anava pel fet de retratar amb fidelitat les persones que se li posaven al davant no semblava alterar l’essència del seu tarannà, aquella humilitat innata que era la seva força i que més endavant va arraconar perillosament.
A casa ja no copiava il·lustracions de Collier’s ni fotografies de Look, sinó que treballava la figura humana amb un manual de dibuix. Havia obtingut aquest llibre com a premi en un concurs de cartells escolars que s’havia celebrat durant la diada d’Arbor Day coincidint amb un programa de plantació d’arbres a tota la ciutat promogut pel departament de Parcs i Jardins. Fins i tot havia tingut lloc una cerimònia en què havia donat la mà a un tal senyor Bannwart, que era el director de l’oficina d’Arbres Ornamentals. La composició del cartell amb què havia guanyat estava inspirada en un segell vermell de dos centaus de la meva col·lecció que commemorava el seixantè aniversari d’Arbor Day. Jo trobava aquell segell especialment bonic perquè arran de cada un dels dos marges blancs verticals hi havia un arbre prim les branques del qual es corbaven al capdamunt per trobar-se amb l’altre i formar una enramada; i, fins que aquest segell no va ser meu i no vaig poder examinar-lo amb la lupa per distingir-ne tots els detalls, el significat d’«enramada» va estar ocult sota la denominació popular de la diada. (Aquella lupa petita —juntament amb un àlbum per a dos mil cinc-cents segells, unes pinces per a segells, un odontòmetre, fixa-segells engomats i una petita safata de plàstic negre que rebia el nom de «detector de filigrana»— me l’havien regalat els meus pares quan havia fet set anys. Afegint-hi deu centaus més també m’havien comprat un llibret de noranta i poques pàgines titulat Guia del col·leccionista de segells, on, al capítol que tenia com a títol «Com es comença una col·lecció de segells», havia llegit amb fascinació aquesta frase: «Enmig dels vells classificadors d’oficina o de la correspondència privada es poden trobar sovint segells d’emissions retirades de la circulació que tenen un gran valor, o sigui que, si tens alguna amistat que visqui en una casa vella on tenen desats efectes d’aquesta mena a les golfes, procura aconseguir les faixes de diari o els sobres vells franquejats.» Nosaltres no teníem golfes, ni cap de les nostres amistats que vivia en un pis tenia golfes, però hi havia golfes a sota de les teulades de totes les cases unifamiliars de Union: des del seient de darrere del cotxe havia vist petites finestres teuladeres al capdamunt de cada casa mentre hi voltàvem amb cotxe aquell terrible dissabte de l’any anterior, i quan aquella tarda tornàvem a casa no podia pensar en res més que en els segells enganxats a les faixes dels diaris de subscripció que es devien amagar en aquelles golfes i en el fet que ara no els podria «aconseguir» de cap manera perquè era jueu.)
El segell commemoratiu d’Arbor Day tenia molt més interès encara perquè s’hi representava una activitat humana, contràriament a tants altres on hi havia el retrat d’alguna persona famosa o el dibuix d’algun lloc important; una activitat, a més a més, realitzada per infants: al mig del segell, un nen i una nena de deu o onze anys planten un arbrissó, el nen cavant amb una pala mentre la nena agafa el tronc de l’arbre amb una mà i l’aguanta dret dintre el clot. Al cartell d’en Sandy, el nen i la nena estan canviats de lloc, i el nen és dretà en comptes d’esquerrà, va amb pantalons llargs en comptes de pantalons curts i té un peu sobre la fulla de la pala per enfonsar-la a la terra. Al cartell d’en Sandy també hi ha un altre infant, de cap a la meva edat, que és el que va amb pantalons curts. Està a segon terme, en un costat del plançó, i té a punt una regadora (en la mateixa posició en què en tenia jo una quan vaig posar per en Sandy, mudat amb els millors pantalons que tenia per anar a escola i amb mitjons llargs). Afegir-hi aquest nen va ser idea de la meva mare, per diferenciar la composició d’en Sandy de la del segell d’Arbor Day —i salvar-lo de l’acusació de «plagi»—, però també per donar al cartell un contingut social associat a un tema gens comú al 1940, ni en cartellisme ni enlloc, i que per motius de «gust» hauria pogut arribar a resultar inacceptable pels membres del jurat.
El tercer infant que plantava l’arbre era un negre, i el que va animar la meva mare a proposar d’incloure’l —a part del desig d’inspirar en els seus fills la virtut cívica de la tolerància— va ser un altre segell meu, d’una emissió de deu centaus nova de trinca pertanyent al «grup dels educadors», cinc segells que havia comprat a l’oficina de correus per un total de vint-i-un centaus i que havia pagat al llarg del mes de març amb la setmanada de cinc centaus que em donaven a casa. A sota del retrat central, a cada segell hi havia el dibuix d’una llàntia que el departament de Correus dels Estats Units anomenava «Llàntia del Saber» però que jo veia com la llàntia d’Aladí a causa del vailet de Les mil i una nits que tenia la llàntia màgica i l’anell i els dos genis que li concedien tot el que els demanava. El que jo hauria demanat a un geni haurien sigut tots els segells nord-americans de més valor: en primer lloc, el cèlebre segell de vint-i-quatre centaus de correu aeri del 1918, un segell que deien que valia 3.400 dòlars, on l’avió que apareix al mig, el Flying Jenny de l’exèrcit de l’aire, està invertit; i, després, els tres famosos segells de l’exposició panamericana de l’emissió del 1901, que també estan impresos erròniament amb els centres invertits i que tenen un valor de més de mil dòlars cada un.
Al segell verd d’un centau del grup d’educadors, a sobre del dibuix de la Llàntia del Saber, hi havia el retrat d’Horace Mann; al vermell de dos centaus, el de Mark Hopkins; al porpra de tres centaus, el de Charles W. Eliot; al blau de quatre centaus, el de Frances E. Willard; i, al marró de deu centaus, el de Booker T. Washington, el primer negre que apareix en un segell dels Estats Units. Recordo que, després d’haver posat el de Booker T. Washington a l’àlbum i d’haver ensenyat a la meva mare com quedaven tots cinc, li vaig demanar: «¿Creus que posaran mai cap jueu en un segell?», i que ella em va respondre: «Segurament algun dia sí. Això espero, almenys.» La veritat és que van haver de passar vint-i-sis anys més, i va haver de ser Einstein.
En Sandy va anar estalviant la seva setmanada de vint-i-cinc centaus —i la moneda petita que guanyava traient neu i rastellant fullaraca i rentant el cotxe de casa— fins que en va tenir prou per arribar-se amb bicicleta a la papereria de Clinton Avenue on venien material de dibuix i, durant un període de mesos, comprar carbonet, paper de vidre per fer punta al carbonet, paper per dibuixar al carbó i aquell estri tubular de metall a través del qual bufava per aplicar el fixador polvoritzat que impedia que el carbonet deixés. Tenia pinces de mida gran, un tauler d’aglomerat, llàpissos Ticonderoga, gomes, llibretes de dibuix; tot de material que tenia guardat a la part de baix de l’armari de l’habitació i que la meva mare, quan feia neteja, no podia ni tocar. La seva meticulositat extrema (heretada de la nostra mare) i la seva perseverança formidable (heretada del meu pare) només feien que accentuar la meva veneració per un germà gran que tothom coincidia a dir que estava destinat a grans coses, mentre que la majoria de nois de la seva edat no semblaven destinats ni tan sols a poder menjar a taula entre persones. Jo aleshores era un bon nen, obedient tant a casa com a l’escola —amb la pertinàcia i l’agressivitat encara latents—, massa petit encara per conèixer el poder de la pròpia ira. I amb qui menys intransigent era, era amb ell.
Pel seu dotzè aniversari, en Sandy va tenir com a regal una gran carpeta negra de cartró que s’obria per un plec de roba cosida i que es tancava per dalt amb dues vetes que ell lligava fent un llaç per mantenir juntes totes dues cobertes. La carpeta feia cosa de setanta per quaranta centímetres, de manera que era massa gran tant perquè cabés als calaixos de la calaixera de l’habitació com perquè es pogués posar arrepenjada al fons de l’atapeït armari que compartíem tots dos. Se li va permetre que la tingués desada —juntament amb les llibretes de dibuix amb espiral— sota el llit, i hi conservava els dibuixos que li semblaven més bons, des de la reeixida composició del 1936, aquell ambiciós dibuix de la meva mare assenyalant enlaire l’Spirit of Saint Louis enfilant cap a París. En Sandy tenia uns quants retrats grans de l’heroic aviador, tant a llapis com al carbó, ficats a la carpeta. Eren part d’una sèrie que volia fer de nord-americans notables que se centrava bàsicament en les celebritats vivents que més admiraven els meus pares, com ara el president Roosevelt i la seva dona; l’alcalde de Nova York, Fiorello La Guardia; el president del sindicat nacional de miners, John L. Lewis, i la novel·lista Pearl S. Buck, que havia guanyat el premi Nobel al 1938 i de la qual va copiar el retrat que apareixia a la sobrecoberta d’una de les seves obres més populars. Uns quants dels dibuixos de la carpeta eren de membres de la família i, d’aquests, ben bé la meitat eren de l’únic avi que ens quedava, l’àvia paterna, que, els diumenges que el meu tiet Monty la portava perquè ens fes una visita, de tant en tant servia a en Sandy de model. Amb el terme «venerable» com a pretext, dibuixava totes les arrugues que li descobria a la cara i tots els nusos dels seus dits deformats per l’artritis, mentre l’àvia, menuda i soferta —amb el mateix sentit del deure amb què havia fregat terres de genolls i havia cuinat per a una família de nou membres en una cuina econòmica—, seia a la cuina i «posava».
Poc dies després d’aquell programa d’en Walter Winchell, mentre estàvem tots dos sols a casa, en Sandy va treure la carpeta de sota el llit i la va portar al menjador. Va obrir-la sobre la taula (reservada per quan venia el patró o celebràvem alguna festa familiar), va separar amb molt de compte els retrats de Lindbergh del paper de calcar que protegia cada dibuix i els va posar sobre la taula l’un al costat de l’altre. Al primer, Lindbergh portava el seu casc d’aviador de pell amb les orelleres desfetes penjant-li sobre cada orella; al segon, el casquet estava parcialment ocult sota unes grans ulleres gruixudes que portava sobre les celles; al tercer, portava el cap descobert, i res no el distingia com a aviador tret d’una mirada desafiant cap a l’horitzó llunyà. Apreciar la vàlua d’aquell home, tal com en Sandy l’havia retratat, no era difícil: un heroi viril, un aventurer intrèpid, una persona espontània d’una gran força i una gran rectitud dotada alhora d’una amabilitat captivadora; qualsevol cosa tret d’un canalla perillós o una amenaça per a la humanitat.
—Serà president —em va dir en Sandy—. L’Alvin diu que en Lindbergh guanyarà.
Dient això em va trasbalsar i em va espantar tant que vaig fer veure que m’ho agafava com una broma i vaig riure.
—L’Alvin se’n vol anar al Canadà per allistar-se a l’exèrcit canadenc —va dir—. Vol lluitar amb els anglesos contra en Hitler.
—A en Roosevelt no el guanya ningú —vaig dir jo.
—El guanyarà en Lindbergh. Els Estats Units es tornaran feixistes.
I vam callats, atrets pel magnetisme intimidador dels tres retrats. Fins aleshores no m’havia semblat que tenir set anys fos una tara tan greu.
—No diguis a ningú que els tinc —va dir en Sandy.
—Però si el papa i la mama ja els han vist! —vaig dir jo—. Els han vist tots. Els ha vist tothom.
—Els hi he dit que els he estripat.
El meu germà era la persona més sincera del món. No era callat perquè fos reservat o mentider, sinó perquè no es plantejava obrar mai malament i no tenia mai res per amagar. Ara, però, un fet extern havia transformat el significat d’aquells dibuixos i els havia convertit en allò que no eren, i per això havia dit als pares que els havia estripat, cosa que l’havia convertit també a ell en allò que no era.
—¿I si els troben? —li vaig dir.
—¿Com vols que els trobin? —va dir ell.
—No ho sé.
—Doncs ja està —va dir ell—. Tu no obris la boca i ningú en sabrà res.
Vaig fer tal com ell deia per moltes raons, en primer lloc perquè el tercer segell dels Estats Units més antic que tenia —que no hauria estripat ni llençat mai de la vida— era un de correu aeri de deu centaus emès al 1927 per commemorar el vol transatlàntic de Lindbergh. Era un segell blau, amb la base si fa no fa el doble que l’altura, el dibuix central del qual, una representació de l’Spirit of Saint Louis volant cap a llevant per sobre el mar, havia servit a en Sandy de model per a l’avió en el dibuix que celebrava la seva concepció. A tocar del marge blanc de l’esquerra del segell hi ha la costa dels Estats Units, amb les paraules «Nova York» projectant-se sobre l’Atlàntic, i a tocar del marge de la dreta les costes d’Irlanda, la Gran Bretanya i França, amb la paraula «París» al final de l’arc de punts que marca la ruta aèria entre totes dues ciutats. A la part de dalt del segell, just a sota de les lletres blanques i gruixudes que diuen UNITED STATES POSTAGE hi ha les paraules LINDBERGH-AIR MAIL en un cos una mica més petit però en tot cas prou gros per poder ser llegides per un nen de set anys amb bona vista. El segell ja tenia un valor de vint centaus al catàleg de segells d’Scott, i a l’acte vaig comprendre que aquest valor no faria més que augmentar (i tan de pressa que es convertiria ben aviat en la meva possessió més preuada) si l’Alvin tenia raó i passava el pitjor.

Durant els llargs mesos de vacances, a la vorera jugàvem a un joc nou, el joc de «declarar la guerra», amb una pilota de goma i un guix. Amb el guix dibuixàvem una cercle de metre i mig o dos metres de diàmetre, que dividíem com un pastís en tants segments com jugadors hi hagués, i a cada un hi escrivíem el nom d’algun dels països estrangers que havien anat apareixent a les notícies al llarg de l’any. Després, cada jugador triava «el seu» país i es posava eixarrancat al límit del cercle, amb un peu a dintre i un peu a fora, per poder sortir corrents quan toqués. Mentrestant, el jugador a qui li havia caigut en sort, amb la pilota a la mà i el braç aixecat, anunciava cadenciosament, en to amenaçador: «Declaro... la guerra... a...» Hi havia un silenci tens, i de cop el nen que declarava la guerra tirava la pilota contra terra en el mateix instant em què cridava «Alemanya!» o «el Japó!» o «Holanda!» o «Itàlia!» o «Bèlgica!» o «Anglaterra!» o «la Xina!»; i tothom arrencava a córrer excepte aquell al qual s’havia adreçat l’atac per sorpresa. El que havia de fer era agafar la pilota al vol després del rebot i cridar «Quiets!» Tots els que estaven aliats en contra seu havien de quedar plantats allà on eren, i el país atacat emprenia el contraatac, intentant eliminar un país agressor cada vegada encertant-lo tan fort com pogués amb la pilota, començant pels que tenia més a prop i avançant de posició amb cada cop immisericorde de pilota.
Jugàvem a aquest joc a totes hores. Fins que no plovia, i els noms dels països quedaven temporalment esborrats, la gent havia de trepitjar-los o de saltar-los cada vegada que passaven per la vorera. Al nostre barri no hi havia en aquella època res que se’n pogués dir una pintada, a part d’aquesta, romanalla dels jeroglífics dels nostres humils jocs de carrer. Era un joc del tot inofensiu, però algunes mares perdien la paciència de tantes hores seguides sentint-nos a través de les finestres obertes. «Nens, ¿no podeu fer res més? ¿No podeu jugar a alguna altra cosa?» Però no, no podíem; també nosaltres no pensàvem en res més que a declarar la guerra.

El 18 de juliol del 1940, la convenció demòcrata celebrada a Chicago va proposar Roosevelt com a candidat a la primera votació per una majoria aclaparadora. Vam escoltar per ràdio el seu discurs d’acceptació, que va pronunciar amb l’entonació ferma de persona de classe alta que, des de feia prop de vuit anys, havia ajudat milions de famílies normals i corrents com la nostra a mantenir l’esperança enmig de l’adversitat. La correcció que impregnava el discurs tenia un no sé què que, tot i fer-se estranya, no només ens va calmar el neguit sinó que també va atorgar a la nostra família una significació històrica, perquè va entrellaçar amb autoritat les nostres vides amb la seva, i també amb la de tota la nació, quan a la nostra sala d’estar se’ns va adreçar com a «conciutadans». Que els nord-americans poguessin elegir Lindbergh —que els nord-americans poguessin elegir qualsevol persona— en lloc del president amb dos mandats complerts la simple veu del qual denotava autoritat sobre el tumult dels afers dels homes, era una cosa del tot impensable; i encara més per a un nord-americà petit com jo, que no havia sentit cap altra veu presidencial que no fos la seva.
Cosa de sis setmanes més tard, el dissabte anterior al dia del treball, Lindbergh va sorprendre el país no compareixent a la desfilada del dia del treball de Detroit, on estava previst que havia d’inaugurar la seva campanya amb una caravana de cotxes que havia de recórrer el cor proletari dels Estats Units més aïllacionistes (i feu antisemita del reverend Coughlin i de Henry Ford), i arribant d’improvís a l’aeròdrom de Long Island des d’on tretze anys enrere havia emprès el seu espectacular vol transatlàntic. L’Spirit of Saint Louis l’havien transportat per carretera tapat amb una lona i l’havien tingut guardat durant la nit en un hangar remot; però, quan l’endemà al matí en Lindbergh havia sortit amb l’avió a la pista, totes les agències de notícies dels Estats Units i totes les emissores de ràdio i tots els diaris de Nova York hi tenien un repòrter per presenciar l’enlairament, aquesta vegada cap a ponent, per sobre dels Estats Units, fins a Califòrnia, en lloc d’anar cap a llevant per sobre de l’Atlàntic en direcció a Europa. Certament, al 1940 ja feia més d’una dècada que l’aviació comercial realitzava transport de càrrega, de passatgers i de correu amb vols intercontinentals, en bona part gràcies a l’impuls de la proesa en solitari de Lindbergh i als seus esforços diligents com a assessor, amb uns ingressos anuals d’un milió de dòlars, de les noves companyies aèries. Però no va ser l’acabalat advocat de l’aviació comercial qui inaugurava la seva campanya aquell dia, ni era el Lindbergh que els nazis havien condecorat a Berlín, ni el Lindbergh que, en una emissió radiofònica d’àmbit nacional, havia culpat obertament els jueus de voler arrossegar el país a la guerra, ni tampoc era el pare sofert del nen segrestat i assassinat per Bruno Hauptmann al 1932. Més aviat era el desconegut pilot de línia de correu que s’havia atrevit a fer el que cap altre aviador s’havia atrevit a fer abans que ell, el venerat Àguila Solitària, infantil i pur encara a desgrat de tants anys de fama. El cap de setmana festiu que posava terme a l’estiu del 1940, Lindbergh no va aconseguir millorar ni de bon tros el rècord del vol de costa a costa sense escales que ell mateix havia establert una dècada enrere amb un avió més sofisticat que el vell Spirit of Saint Louis. Tot i així, quan va arribar a l’aeroport de Los Angeles, l’esperava una multitud composta sobretot de treballadors aeronàutics —desenes de milers, empleats de les noves grans fàbriques de Los Angeles i rodalies— tan desbordant d’entusiasme com qualsevol altra de les que el rebien temps enrere a tot arreu.
Els demòcrates van qualificar aquell vol d’estratègia publicitària concebuda per la camarilla de Lindbergh, quan en realitat la decisió de volar a Califòrnia l’havia pres poques hores abans el mateix Lindbergh tot sol, no pas els professionals contractats pel partit republicà per orientar el polític novell al llarg de la seva primera campanya política i que, com tothom, comptaven que compareixeria a Detroit.
El discurs que va fer va ser senzill i directe, pronunciat en una veu nord-americana aguda, plana, del Midwest, sense res a veure amb la de Roosevelt. El seu equip d’aviador, amb botes altes i pantalons de muntar i una caçadora prima sobre una camisa i una corbata, era una rèplica del que havia portat per travessar l’Atlàntic, i va parlar sense treure’s el casc de pell ni les ulleres d’aviador, que tenia posades sobre el front exactament tal com en Sandy les hi havia posat al dibuix al carbó que amagava sota el llit.
«El que em mou a concórrer a la presidència», va dir a la bulliciosa multitud, quan van haver parat de corejar el seu nom, «és defensar la democràcia nord-americana evitant que els Estats Units prenguin part en una altra guerra mundial. L’alternativa que teniu és ben fàcil: no és entre Charles A. Lindbergh i Franklin Delano Roosevelt, sinó entre Lindbergh i la guerra.»
Això va ser tot: quaranta-vuit paraules, comptant la A d’Augustus.
Després d’una dutxa i un piscolabis i una hora de becaina a l’aeroport de Los Angeles mateix, el candidat es va tornar a enfilar a l’Spirit of Saint Louis i va volar cap a San Francisco. Al vespre era a Sacramento. I a tot arreu de Califòrnia on va aterrar va ser com si el país no hagués conegut l’esfondrament de la borsa i les misèries de la depressió (o els triomfs de Roosevelt, també), com si fins i tot aquella guerra en què ell ens volia impedir d’entrar no fos una cosa que havia passat pel cap de tothom. En Lindy baixava del cel amb el seu cèlebre avió, i el 1927 tornava una altra vegada. En Lindy tornava una altra vegada, aquell Lindy tot franquesa que no necessitava mai semblar ni mostrar-se superior, que senzillament era superior; el Lindy intrèpid, jove i respectablement madur alhora, l’individualista acèrrim, el llegendari arquetip d’home nord-americà que fa realitat un impossible comptant amb si mateix i prou.
Durant el mes i mig següent es va dedicar a passar tot un dia a cada un dels quaranta-vuit estats, fins que, a finals d’octubre, va tornar a la pista d’aterratge de Long Island d’on s’havia enlairat el cap de setmana del dia del treball. Durant les hores diürnes saltava d’una ciutat o vila a una altra, aterrant a les carreteres quan no hi havia cap aeròdrom o cap aeroport a prop, i aterrava o s’enlairava en un prat quan volava per parlar amb els grangers dels comtats més remots del camp nord-americà. Els seus parlaments als aeroports eren retransmesos per les emissores de ràdio locals i comarcals, i unes quantes vegades per setmana, des de la capital de l’estat on pernoctava, retransmetia un missatge a la nació. Sempre era breu, i de l’estil següent: És massa tard per evitar una guerra a Europa. Però no és massa tard per evitar que els Estats Units hi prenguin part. Roosevelt enganya la nació. Els Estats Units seran arrossegats a la guerra per un president que promet falsament la pau. L’alternativa és fàcil: votar per Lindbergh o votar per la guerra.
Com a jove pilot en els primers i apassionants dies de l’aviació, Lindbergh, juntament amb un company més gran i més veterà, havia captivat multituds de tot el Midwest saltant amb paracaigudes o caminant sense paracaigudes per l’ala de l’avió, i ara els demòcrates es van afanyar a desconsiderar aquella campanya provinciana amb l’Spirit of Saint Louis comparant-la a aquelles acrobàcies. A les conferències de premsa, Roosevelt ni tan sols es dignava deixar anar cap sarcasme quan els periodistes li demanaven per aquella campanya tan poc ortodoxa de Lindbergh, i va començar a limitar-se a parlar de la por de Churchill d’una imminent invasió alemanya de la Gran Bretanya o a anunciar que demanaria al Congrés que financés el primer reclutament voluntari dels Estats Units o a recordar a Hitler que els Estats Units no tolerarien cap interferència en l’ajuda transatlàntica que els nostres vaixells mercants proporcionaven a l’esforç de guerra britànic. Des de bon principi es va fer evident que la campanya del president consistiria a no moure’s de la Casa Blanca, on, a diferència del que el secretari Ickes etiquetava de «pallassada carnavalesca» de Lindbergh, tenia intenció de plantar cara als perills de la situació internacional amb tota l’autoritat de què disposava, treballant-hi les vint-i-quatre hores del dia si convenia.
Dues vegades durant la seva gira d’estat a estat, Lindbergh es va perdre a causa del mal temps, i cada vegada van passar unes quantes hores fins que no van restablir la comunicació per ràdio amb ell i no va poder fer saber al país que no hi havia novetat. Però a l’octubre, el mateix dia que els nord-americans quedaven trasbalsats de saber que a l’última de les seves destructives incursions nocturnes sobre Londres els alemanys havien bombardejat la catedral de Saint Paul, una notícia d’última hora al vespre va informar que havien vist esclatar al cel l’Spirit of Saint Louis mentre volava per sobre dels Alleghenies i queia a terra en picat envoltat de flames. Aquesta vegada van haver de passar sis hores perquè una segona notícia d’última hora corregís la primera dient que havia sigut un problema del motor, i no una explosió en ple vol, el que havia obligat Lindbergh a fer un aterratge d’emergència en terreny irregular a les muntanyes de l’oest de Pennsilvània. Abans que s’emetés aquesta rectificació, però, el telèfon de casa nostra no va parar de sonar, de trucades de parents i amics que feien conjectures amb els nostres pares sobre la primera explicació del sonat, i segurament fatal, accident. Davant d’en Sandy i de mi, els nostres pares no van dir res que indiqués que se sentien alleujats per la possibilitat que Lindbergh s’hagués mort, però tampoc van dir que tinguessin l’esperança que no s’hagués mort, ni estaven entre els exultants quan, pels volts de les onze de la nit, es va saber que, en lloc d’haver caigut envoltat de flames, l’Àguila Solitària havia sortit sa i bo de l’avió intacte i es limitava a esperar un recanvi per poder-se enlairar i continuar la campanya.

El matí d’octubre que Lindbergh va aterrar a l’aeroport de Newark, entre la camarilla que s’esperava per rebre’l a Nova Jersey hi havia el rabí Lionel Bengelsdorf de B’nai Moshe, el primer dels temples tradicionalistes de la ciutat, dirigit per jueus polonesos. B’nai Moshe era a poques travessies del cor de l’antic barri pobre jueu, que continuava sent el barri més pobre de la ciutat però ja no la llar dels congregants de B’nai Moshe sinó d’una empobrida comunitat negra d’immigrants recents dels estats del sud. Al llarg dels anys, B’nai Moshe havia anat perdent la batalla de captació de famílies benestants; al 1940, aquestes famílies havien abandonat el tradicionalisme i s’havien afiliat a les congregacions reformistes de B’nai Jeshurun i d’Oheb Shalom —totes dues instal·lades luxosament enmig de les antigues mansions de High Street— o s’havien incorporat a un altre temple tradicionalista llargament reconegut, B’nai Abraham, situat —uns quants quilòmetres a l’oest d’on havia estat ubicat inicialment, en una antiga església baptista— molt a prop de les cases dels metges i els advocats jueus de Clinton Hill. El nou B’nai Abraham era el més sumptuós de tots els temples de la ciutat, un edifici de planta circular dissenyat austerament segons l’anomenat «estil grec» i prou espaiós per donar cabuda a un miler de fidels les festes solemnes. Joachim Prinz, un immigrant expulsat de Berlín per la Gestapo de Hitler, havia substituït Julius Silberfeld com a rabí del temple l’any anterior, i començava ja a destacar com a home voluntariós i ample de mires que oferia als seus pròspers congregants una visió sobre la història jueva marcada profundament per la seva experiència recent al sagnant escenari del crim nazi.
Els sermons del rabí Bengelsdorf es retransmetien setmanalment per l’emissora WNJR a les masses que ell anomenava la seva «congregació radiofònica», i era l’autor d’uns quants llibres de poesia d’inspiració divina que tenia per costum regalar als nois que feien el bar mitzvah i als nuvis acabats de casar. Havia nascut a Carolina del Sud al 1879, fill d’un immigrant del ram de la merceria, i sempre que s’adreçava a un auditori jueu, tant si ho feia des del púlpit com a través de les ones, el seu elegant accent del sud, juntament amb les seves cadències sonores —i les cadències del seu nom multisil·làbic—, transmetien una impressió de noble profunditat. Sobre la qüestió, per exemple, de la seva amistat amb el rabí Silberfeld de B’nai Abraham i amb el rabí Foster de B’nai Jeshurun, una vegada va dir a la seva audiència radiofònica: «Estava escrit: de la mateixa manera que Sòcrates, Plató i Aristòtil pertanyien al món antic, nosaltres pertanyem al món religiós.» I l’homilia sobre altruisme que va pronunciar per explicar als radiooients per què un rabí de la seva posició estava content de continuar al capdavant d’una congregació decreixent, va començar dient: «Potser us interessarà saber la meva resposta a unes preguntes que m’han fet literalment milers de persones. ¿Per què renuncio al profit econòmic d’un ministeri itinerant? ¿Per què he decidit continuar a Newark, al temple B’nai Moshe, com a únic púlpit propi, quan cada dia em surten una pila d’invitacions a anar-me’n a altres congregacions?» Havia estudiat a les grans institucions del saber europees i també en universitats nord-americanes, i deien que parlava deu idiomes, que era versat en filosofia clàssica, teologia, història de l’art i història moderna i contemporània; que no s’havia compromès mai en qüestions de principis; que no consultava mai cap nota ni al faristol ni a la tribuna; que sempre tenia a mà una colla de fitxes relatives als temes que més l’atreien en aquell moment, als quals afegia noves reflexions i noves impressions cada dia. També era un excel·lent genet, i es veu que tot sovint feia parar el cavall per apuntar-se algun pensament, fent servir la sella com a taula improvisada. Cada dia a primera hora feia exercici passejant a cavall pels camins de ferradura de Weequahic Park, acompanyat —fins que ella es va morir de càncer al 1936— per la seva dona, hereva del joier més ric de Newark. La casa que la família d’ella tenia a Elizabeth Avenue, davant per davant del parc, on el matrimoni vivia des que s’havien casat al 1907, contenia un tresor d’objectes litúrgics que es deia que constituïa una de les col·leccions particulars més valuoses del món.
Al 1940 Lionel Bengelsdorf va establir al seu temple el rècord del culte més llarg que mai hagués fet cap altre rabí dels Estats Units. Els diaris el qualificaven de líder religiós de la comunitat jueva de Nova Jersey i, quan informaven de les seves nombroses aparicions en públic, invariablement feien esment del seu «do de l’oratòria» juntament amb el coneixement de deu idiomes. Al 1915, a la celebració del dos-cents cinquantè aniversari de la fundació de Newark, havia estat al costat de l’alcalde Raymond, i havia fet la invocació tal com feia cada any les invocacions a les desfilades del Memorial Day i del quatre de juliol: EL RABÍ EXALTA LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA era un titular que apareixia cada any a l’Star-Ledger cada 5 de juliol. Als seus sermons i parlaments, on considerava que «el desenvolupament dels ideals americans» era la primera prioritat dels jueus i «l’americanització dels americans» el millor mitjà per protegir la nostra democràcia del «bolxevisme, el radicalisme i l’anarquisme», sovint posava alguna cita del final del missatge a la nació de Theodore Roosevelt, on el difunt president deia: «En això no hi pot haver una fidelitat dividida. Qualsevol que digui que és americà, però alguna altra cosa a més a més, no és americà de cap manera. Només tenim lloc per a una bandera: la bandera americana.» El rabí Bengelsdorf havia parlat de l’americanització dels americans a totes les esglésies i escoles públiques de Newark, davant de la col·lectivitat més fraterna, més cívica i amb més història i cultura de tot l’estat, i els articles dels diaris de Newark sobre els seus discursos estaven farcits de noms de ciutats de tot el país on se l’havia convidat a pronunciar conferències i fer seminaris sobre aquell tema i també sobre temes tan diversos com la delinqüència i el moviment de reforma de les presons —«El moviment de reforma de les presons està impregnat dels principis ètics i els ideals religiosos més elevats»—, les causes de la guerra mundial —«La guerra és conseqüència de les ambicions mundanes dels pobles europeus i del seu esforç per atènyer objectius com la grandesa militar, el poder i la riquesa»—, la importància de les llars d’infants —«Les llars d’infants són jardins de flors humanes en què s’ajuda cada infant a créixer en un ambient d’alegria i de tendresa»—, els mals de l’era industrial —«Creiem que el valor de l’obrer no es pot calcular en funció del valor material del que produeix»— o el moviment sufragista, a la proposta del qual d’ampliar a les dones el dret de vot s’oposava frontalment, argüint que «ja que els homes no tenen capacitat de dirigir l’estat, valdria més ajudar-los a tenir-ne. No s’ha resolt mai cap problema multiplicant-lo per dos.» El meu tiet Monty, que no podia veure cap rabí però sentia una aversió especialment violenta contra el rabí Bengelsdorf que li venia de petit, de quan havia sigut estudiant becat a l’església religiosa de B’nai Moshe, deia d’ell sempre que podia: «Aquell malparit petulant ho sap tot; llàstima que no sàpiga res més.»

La presència del rabí Bengelsdorf a l’aeroport —on, segons el peu de la fotografia de portada del Newark News, va ser el primer de la fila que va donar la mà a Lindbergh quan va sortir de la cabina de l’Spirit of Saint Louis— va ser motiu de consternació per a molts dels jueus de la ciutat, entre ells els meus pares, com també la frase que se li va atribuir a la notícia que va donar el diari sobre la breu visita de Lindbergh. «Sóc aquí», va dir el rabí Bengelsdorf al News, «per eliminar qualsevol dubte sobre la lleialtat sincera dels jueus americans als Estats Units de Nord-amèrica. Ofereixo el meu suport a la candidatura del coronel Lindbergh perquè els objectius polítics del meu poble són els mateixos que els seus. Els Estats Units són la nostra pàtria estimada. Els Estats Units són la nostra única pàtria. La nostra religió no està lligada a cap porció de terra que no sigui aquest gran país, en el qual, ara i sempre, posem tota la nostra devoció i tota la nostra fidelitat com el més orgullós dels ciutadans. Vull que Charles Lindberg sigui el meu president no pas a desgrat de ser jo jueu, sinó precisament perquè sóc jueu, un jueu americà.»
Tres dies més tard, Bengelsdorf va participar al gran míting que es va fer al Madison Square Garden com a cloenda de la gira aèria de Lindbergh. Les eleccions eren al cap de dues setmanes, i, encara que el suport a Lindbergh semblava créixer entre els votants de tots els estats tradicionalment demòcrates del sud, i es preveien uns resultats molt ajustats als estats conservadors del Midwest, les enquestes nacionals mostraven el president còmodament al capdavant en el vot popular i també força al capdavant en vots electorals. Els líders del partit republicà, pel que es va dir, estaven desesperats amb el seu candidat per la seva obstinada negativa a permetre que ningú tret d’ell determinés l’estratègia de la seva campanya, i, per arrencar-lo de la repetitiva austeritat de la seva interminable campanya provinciana i envoltar-lo d’un ambient més semblant al de la turbulenta convenció de Filadèlfia per la nominació, la tarda del segon dilluns d’octubre van muntar el míting del Madison Square Garden, que es va retransmetre a tot el país.
Els quinze oradors que van precedir Lindbergh aquell vespre van ser presentats com a «americans destacats de tots els estaments». Entre ells hi havia un representant del camp que va parlar del mal que una guerra podia fer al camp nord-americà; un representant dels obrers que va parlar del desastre que podia significar una guerra per als obrers nord-americans, les vides dels quals passarien a ser reglamentades per l’administració; un industrial que va parlar de les catastròfiques conseqüències que a llarg termini tindrien per a la indústria nord-americana un allargament excessiu de la durada de la guerra i el pes dels impostos; un sacerdot protestant que va parlar de l’efecte embrutidor de la guerra moderna en el jovent que inevitablement hi combatria; i un capellà catòlic que va parlar del deteriorament inevitable de la vida espiritual d’una nació amant de la pau com la nostra i de la desaparició de la bondat i l’amabilitat a causa de l’odi nascut de la guerra. Al final va sortir un rabí, Lionel Bengelsdorf, de Nova Jersey, que va tenir una rebuda especialment entusiasta de tots els seguidors de Lindbergh en pes quan li va arribar el torn de pujar a la tribuna i que va parlar llargament de com l’associació de Lindbergh amb els nazis no havia sigut més que un parany.
—Ui —va dir l’Alvin—, a aquest l’han comprat. L’han untat. Li han ficat un anell d’or a la nàpia de jueu que té i ara el poden fer anar allà on volen.
—No ho sabem, això —va dir el meu pare, però no perquè no estigués sulfurat per l’actitud d’en Bengelsdorf—. Escolta-te’l —va dir a l’Alvin—, i mira què diu. No el jutgis abans que parli.
El meu pare va dir això sobretot pensant en en Sandy i en mi, perquè el tomb sorprenent que prenien els esdeveniments no ens semblés tan terrible com ho semblava als grans. El vespre anterior jo havia caigut a terra mentre dormia, una cosa que no em passava d’ençà que havia passat del llit de baranes a un llit normal i, per evitar que en pogués caure regirant-me, els meus pares m’havien posat dues cadires de tisora arrambades al matalàs. Com que a l’acte tothom va donar per descomptat que una caiguda com aquella després de tants anys només podia tenir relació amb l’arribada de Lindbergh a l’aeroport de Newark, jo em vaig afanyar a dir que no recordava haver tingut cap malson sobre Lindbergh, que només recordava haver-me despertat a terra entre el llit del meu germà i el meu, tot i que en realitat no me n’anava mai a dormir sense que em vinguessin a la imaginació els dibuixos de Lindbergh que el meu germà tenia guardats a la seva carpeta. No parava de demanar a en Sandy que els amagués al bagul del soterrani en lloc de tenir-los sota el llit, però com que havia jurat no dir res dels dibuixos a ningú —i com que no em resignava a desprendre’m del meu segell de Lindbergh— no vaig gosar adduir-los com a causa, tot i ser un fet que m’obsessionaven i em distanciaven d’un germà del qual necessitava suport més que mai.
Feia un vespre fred. La calefacció estava encesa i les finestres eren tancades, però tot i no sentir-les, sabies que les ràdios estaven engegades a tot el veïnat i que les famílies tenien sintonitzada l’emissora, per molt que no s’haguessin plantejat escoltar-se el míting de Lindbergh, perquè hi havia de parlar el rabí Bengelsdorf. Entre els seus propis congregants, uns quants personatges notables havien començat a demanar-li que dimitís, o, fins i tot, que fos cessat immediatament pel consell d’administració del temple, mentre que la majoria que continuava fent-li costat volia creure que el seu rabí es limitava a exercir el seu dret democràtic d’expressar-se lliurement i que, per molt que els esgarrifés el suport que donava públicament a Lindbergh, voler fer callar una consciència amb tanta reputació com la seva no entrava en els seus drets.
Aquell vespre el rabí Bengelsdorf va revelar als Estats Units el que assegurava que era l’autèntica motivació de les missions aèries que Lindbergh havia portat a terme a Alemanya als anys trenta. «Contràriament a la propaganda esbombada pels qui el criticaven», ens va fer saber el rabí, «ni una sola vegada va visitar Alemanya com a simpatitzant o seguidor de Hitler, sinó que cada vegada hi va anar com a assessor secret del govern dels Estats Units. Lluny de trair el país, com els enganyats i els malintencionats continuen afirmant, el coronel Lindbergh ha treballat, quasi del tot sol, per reforçar la preparació militar nord-americana transmetent els seus coneixements als nostres militars i fent tot el que ha estat al seu abast per desenvolupar l’aviació americana i ampliar les defenses aèries dels Estats Units.»
—Valga’m Déu! —va exclamar el meu pare—. Però si tothom sap que...
—Xxxt —va fer l’Alvin—. Callem; que parli el gran orador.
«És veritat que al 1936, molt abans que comencessin les hostilitats europees, els nazis van concedir al coronel Lindbergh una medalla, com també és veritat», va continuar Bengelsdorf, «que el coronel va acceptar la medalla. Però durant tot aquell temps, amics meus, durant tot aquell temps va explotar secretament l’admiració que se li demostrava per protegir i defensar més bé la nostra democràcia i per defensar la nostra neutralitat per mitjà de la força.»
—Sembla mentida... —va començar el meu pare.
—Doncs no ho és —va murmurar l’Alvin, sorneguer.
«Aquesta guerra no és cosa dels Estats Units», va declarar Bengelsdorf, i la multitud del Madison Square Garden li va respondre amb una ovació d’un minut de rellotge. «Aquesta guerra», els va dir el rabí, «és cosa d’Europa.» Nova ovació prolongada. «És una guerra més de la successió de guerres europees que dura des de fa mil anys i es remunta a l’època de Carlemany. És la segona guerra devastadora que viuen en menys d’un segle. I ¿qui pot oblidar el tràgic cost que va representar per als Estats Units la seva última gran guerra? Quaranta mil americans morts en combat. Cent noranta-dos mil americans ferits. Setanta-sis mil americans morts de malaltia. Tres-cents cinquanta mil americans invàlids actualment a causa d’haver participat en aquella guerra. ¿Com d’astronòmic pot arribar a ser el preu aquesta vegada? El nombre de morts (digui-m’ho, president Roosevelt) ¿es doblarà, es triplicarà o potser es quadruplicarà? Digui’m, senyor president, ¿quina mena d’Estats Units quedaran després d’aquesta massacre de joves americans innocents? Evidentment, l’assetjament i la persecució que els nazis practiquen sobre la població jueva d’Alemanya és per a mi un motiu d’aflicció tan gran com per a qualsevol jueu. Durant els anys que vaig estudiar teologia a les facultats de les grans universitats alemanyes de Heidelberg i de Bonn, hi vaig fer amistat amb molta gent eminent, gent molt erudita que actualment, només pel fet de ser alemanys d’origen jueu, han sigut acomiadats de càrrecs docents que feia temps que ostentaven i són perseguits implacablement pels canalles nazis que s’han apoderat de la seva terra. M’oposo al tractament que se’ls fa amb totes les meves forces, com s’hi oposa el coronel Lindbergh. Però ¿en què alleujarà aquest destí cruel que s’ha abatut sobre seu a la seva pròpia pàtria el fet que el nostre gran país faci la guerra als seus torturadors? Si de cas, la sort de tots els jueus alemanys no faria res més que empitjorar sobremanera; i empitjoraria, em temo, tràgicament. És veritat que sóc jueu; i, com a jueu, comparteixo el seu sofriment amb una vivesa fraternal. Però sóc ciutadà americà, amics meus...» Nova ovació. «Sóc americà de naixement i de criança, i per això us demano: ¿en què minvaria el meu dolor si ara els Estats Units entressin a la guerra i, juntament amb els fills de les nostres famílies protestants i els fills de les nostres famílies catòliques, els fills de les nostres famílies jueves lluitessin i morissin a desenes de milers en un camp de batalla europeu amarat de sang? ¿En què disminuiria el meu dolor, havent de consolar els meus propis congregants...?»
Va ser la meva mare, que normalment era el membre de la família menys apassionat, que acostumava a calmar-nos als altres quan ens exaltàvem, que de cop i volta va trobar el so de l’accent del sud de Bengelsdorf tan intolerable que va haver de sortir de la sala. Fins que Bengelsdorf no va haver acabat el discurs i l’auditori del Garden no el va haver aplaudit eixordadorament mentre abandonava l’escenari, però, ningú més de casa es va moure ni va obrir la boca. Jo no gosava, i el meu germà covava la idea —com feia sovint en aquestes situacions— de plasmar la cara que fèiem tots mentre escoltàvem la ràdio. L’Alvin encarnava el silenci de l’odi homicida, i el meu pare —desposseït potser per primera vegada a la vida de aquella passió indefallible que posava a combatre els revessos i els desenganys— estava massa trasbalsat per dir res.
Pandemònium. Entusiasme inenarrable. Lindbergh havia pujat per fi a l’escenari del Garden, i, com algú que s’hagués trastocat, el meu pare va aixecar-se del sofà d’un bot i va tancar la ràdio en el moment que la meva mare tornava a la sala d’estar i demanava:
—¿Algú vol prendre res? Alvin —va dir, amb llàgrimes als ulls—, ¿una tassa de te?
El seu propòsit era mantenir l’harmonia familiar amb tota la delicadesa i tota la discreció de què era capaç; era ni més ni menys el que donava sentit a la seva vida, i l’únic que en aquells moments pretenia fer, però mai com aleshores cap de nosaltres no la va veure tan ridícula en aquella tòpica ambició de mare.
—¿Què collons és això? —va començar a cridar el meu pare—. ¿Per què collons ho ha hagut de fer, això? Quin discurs més absurd! ¿Que es pensa que cap jueu votarà a favor d’aquest antisemita per un discurs absurd i mentider com aquest? ¿Que s’ha tornat boig o què? ¿Què es pensa que fa, aquest paio?
—Donar la seva benedicció a en Lindbergh —va dir l’Alvin—. Donar la seva benedicció a en Lindbergh davant dels cristians.
—¿Donar la què? —va dir el meu pare, exasperat amb aquells sarcasmes de l’Alvin, que trobava fora de lloc en un moment de tant de trasbals—. ¿Donar la benedicció de què?
—Si l’han fet pujar no ha sigut perquè parlés dels jueus. No l’han comprat pas per a això. ¿Que no ho veus? —li va dir l’Alvin, encès pel que considerava la veritat oculta—. Ha pujat per adreçar-se als cristians, per donar als cristians de tot el país el seu permís personal de rabí perquè votin per en Lindy a les eleccions. ¿Ho veus o no, tiet Herman, què fan fer al gran Bengelsdorf? Acaba d’assegurar la derrota d’en Roosevelt!

Pels volts de les dues de la matinada d’aquella mateixa nit, mentre dormia com un tronc, vaig tornar a caure del llit, però aquesta vegada vaig recordar posteriorment en què somiava abans de picar contra terra. Era un malson terrible, i tenia a veure amb la meva col·lecció de segells. Li havia passat una cosa rara: el dibuix de dues sèries de segells havia canviat terriblement, i jo no sabia ni quan ni com havia passat. Al somni, havia tret l’àlbum del calaix del meu escriptori per emportar-me’l a casa de l’Earl, un amic meu, i m’hi encaminava tal com havia fet tantíssimes vegades. L’Earl Axman tenia deu anys i feia cinquè. Vivia amb la mare a la casa de pisos de maó vist de quatre plantes que havien construït tot just tres anys enrere al gran solar de prop de la cantonada de Chancellor i Summit, davant per davant de l’escola primària. Abans havia viscut a Nova York. El seu pare era un músic de la Glen Gray Casa Loma Orchestra: en Sy Axman, que tocava el saxo tenor al costat del saxo alt d’en Glen Gray. El senyor Axman estava divorciat de la mare de l’Earl, una rossa espectacular que durant una temporada curta havia cantat a la banda abans que l’Earl nasqués, i que, segons els meus pares, era de Newark, una noia jueva morena que es deia Louise Swig i havia anat al South Side i s’havia fet localment famosa actuant en revistes musicals al YMHA. De tots els nens que jo coneixia, l’Earl era l’únic que tenia els pares divorciats, i l’únic amb una mare que es posava molt maquillatge i bruses sense mànigues i voleiadisses faldilles prisades amb uns grans enagos a sota. També havia enregistrat la cançó “Gotta Be This or That” quan estava amb en Glen Gray, i l’Earl me la posava sovint. Jo no coneixia cap altra mare com ella. L’Earl no li deia mare ni mama; li deia, escandalosament, Louise. A l’habitació tenia un armari ple d’aquells enagos, i quan l’Earl i jo estàvem tots dos sols al pis, ell me’ls ensenyava. Una vegada va arribar a deixar-me’n tocar uns, dient en veu baixa, mentre jo no acabava de decidir-m’hi: «Toca’ls d’allà on vulguis.» Després va obrir un calaix i em va ensenyar els sostenidors de la mare i em va convidar a tocar-ne uns, però a això m’hi vaig negar. Encara era prou petit per admirar uns sostenidors de lluny. Els seus pares li donaven un dòlar de setmanada cada un perquè s’ho gastés en segells, i, quan la Casa Loma Orchestra no tocava a Nova York i estava de gira, el senyor Axman enviava a l’Earl sobres amb segells de correu aeri matats amb matasegells de ciutats d’arreu del país. Fins i tot n’hi havia un de «Honolulu, Oahu», on, segons l’Earl, que no deixava escapar cap oportunitat per posar el pare absent dalt d’un pedestal —com si per al fill d’un agent d’assegurances tenir com a pare un saxofonista en una famosa banda de swing (i una cantant rossa platí com a mare) no fos prou impressionant—, el senyor Axman havia sigut convidat a una «casa particular» a veure el segell matat «dels missioners» de dos centaus del 1851, que s’havia emès a Hawaii quaranta-set anys abans que l’arxipèlag fos annexionat als Estats Units com a a territori, un tresor inimaginable valorat en 100.000 dòlars el dibuix central del qual era el número 2 i prou.
L’Earl tenia la millor col·lecció de segells del barri. Ell em va ensenyar totes les coses pràctiques i totes les coses secretes que vaig aprendre de petit sobre segells —sobre la seva història, sobre col·leccionar-los nous o matats, sobre aspectes tècnics com ara el paper, l’emissió, el color, l’engomat, les sobreimpressions, la filigrana i la impressió especial, sobre les grans falsificacions i els grans errors d’impressió— i, com que era un pedant terrible, havia començat la meva educació parlant-me del col·leccionista francès Herpin, que va ser qui va encunyar el terme filatèlia, i explicant-me que derivava de dues paraules gregues, de la segona de les quals, ateleia, que significa «exempció d’impostos», no vaig acabar de trobar-hi mai el sentit. I sempre que acabàvem a la cuina amb els segells i l’Earl quedava momentàniament satisfet de la seva superioritat, feia una rialleta i deia: «Ara farem una cosa lletja», gràcies a la qual cosa vaig descobrir la roba interior de la seva mare.
Al somni, anava cap a casa de l’Earl estrenyent el meu àlbum de segells contra el pit, però de cop algú em cridava pel nom i em començava a empaitar. Jo em ficava per un carreró i entrava en un dels garatges que hi havia, per amagar-m’hi i per mirar si a l’àlbum hi havia cap segell que s’hagués desencaixat dels fixa-segells quan, fugint del meu perseguidor, havia ensopegat i l’àlbum m’havia caigut precisament al lloc de la vorera on sempre jugàvem a «declarar la guerra». Quan l’obria per on tenia la sèrie de Washington del 1932 que en commemorava el bicentenari —dotze segells amb valors facials que anaven del mig centau del segell marró fosc fins als deu centaus del groc— quedava esbalaït. A la part de dalt de cada segell hi continuava havent —escrita en el que havia acabat sabent que era lletra romana blanca i distribuïda en una o en dues línies— la llegenda «United States Postage». Els colors dels segells també continuaven sent els mateixos —el vermell de dos centaus, el blau de cinc centaus, el verd oliva de vuit centaus, etcètera—, tots els segells eren de la mateixa mida estipulada, i els marcs dels retrats continuaven tenint cada un el mateix disseny que a la sèrie original; però, en lloc d’haver-hi un retrat diferent de Washington a cada un dels dotze segells, ara els retrats eren tots el mateix i ja no eren de Washington, sinó de Hitler. I a la cinta de sota de cada retrat ja no hi havia tampoc el nom «Washington». Tant si la cinta es cargolava cap avall com al segell de mig centau i al de sis, com si es cargolava cap amunt com al de quatre, al de cinc, al de set i al de deu, o era horitzontal amb les puntes aixecades com al d’un, al d’un i mig, al de dos, al de tres, al de vuit i al de nou, el nom que hi havia escrit a la cinta era «Hitler».
Va ser en el moment de dirigir la mirada a la pàgina oposada de l’àlbum per veure si li havia passat res a la meva sèrie de deu segells de parcs nacionals del 1934 que vaig caure del llit i em vaig despertar a terra, aquesta vegada plorant. Yosemite a Califòrnia, Grand Canyon a Arizona, Mesa Verde a Colorado, Crater Lake a Oregon, Acadia a Maine, Mount Rainier a Washington, Yellowstone a Wyoming, Zion a Utah, Glacier a Montana, les Great Smoky Mountains a Tennessee; i cobrint l’anvers de cada un, cobrint les cingleres, els boscos, els rius, els pics, el gèiser, els congostos, la costa granítica, cobrint l’aigua blau marí i els alts saltants d’aigua, cobrint tot allò que els Estats Units tenien de més blau, més verd i més blanc i que s’havia de protegir per sempre en aquelles reserves virginals, hi havia impresa una esvàstica negra.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000