dijous, 19 de gener de 2006
> Llibertat d'expressió i veritat
Filòsof i professor de la Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació i de l'activitat física i de l'esport Blanquerna de la URL
tribuna
FRANCESC TORRALBA ROSELLÓ..
La llibertat d'expressió no és un dret que es pugui hipertrofiar. Està en íntima relació amb els altres drets universals i quan ultrapassa els seus límits es pot convertir en el gran pretext per causar mal
+ Periodistes catalans demanant llibertat d'expressió quan no n'hi havia.
|
Darrerament la qüestió de la llibertat d'expressió ha ocupat bona part de l'opinió pública. A propòsit de la cadena COPE i d'altres mitjans de comunicació escrits, a propòsit de determinades afirmacions sobre l'Estatut de Catalunya i sobre Catalunya com a nació que s'han fet en els últims mesos, s'ha discutit amb molt acarnissament al voltant dels possibles límits de la llibertat d'expressió i de la seva viabilitat en les societats obertes. No hi ha cap mena de dubte que la llibertat d'expressió és el fruit d'una llarga conquesta històrica que cal defensar amb les dents. Només els qui han viscut sotmesos a la misèria moral dels totalitarismes polítics, saben com de valuosa és la llibertat d'expressió. En aquest tema, doncs, no val la frivolitat. És una de les llibertats bàsiques que ja es reconeix en la primera constitució democràtica del món, la Constitució de Virgínia (1766) i també en la Declaració del Ciutadà de l'Assemblea Nacional Francesa (1789) tot just després de la presa de la Bastilla. És un dret fonamental contemplat en la Declaració Universal dels Drets de l'Home (1948) i, evidentment, reconegut en totes les constitucions democràtiques vigents en el món d'avui, també en la d'Espanya (1978).
La llibertat d'expressió es refereix al dret que té tota persona de manifestar els seus pensaments, les seves creences, les seves idees al voltant de qualsevol realitat. Aquesta llibertat, però, sempre està circumscrita a un marc legal i constitucional. El dret a la llibertat d'expressió porta associat el deure de respectar aquest dret fins i tot quan les manifestacions de l'altre no em complaguin o, fins i tot, quan m'indignin. Només en aquestes circumstàncies es posa realment de manifest el grau d'assumpció i de respecte que es dispensa envers aquest dret. És fàcil defensar la llibertat d'expressió quan el qui s'expressa diu el que jo diria, però és molt difícil no tapar-li la boca quan el que diu em contraria en el fons del meu cor. Tot un exercici de tolerància que no sempre estem disposats a fer.
Ara bé, la llibertat d'expressió és un dret que està dialècticament lligat a altres drets tant o més fonamentals. La trilogia de la revolució francesa inclou la llibertat, però també la igualtat i la fraternitat. Si és un deure respectar la llibertat, també ho deu ser, respectar la igualtat i la fraternitat entre les persones. El ciutadà té dret a la llibertat, però també dret a la igualtat, a un tracte just i no discriminatori i al respecte de la seva intimitat i de la seva imatge. La llibertat d'expressió no és un dret que es pugui hipertrofiar o llegir independentment dels altres drets, valors o principis que inspiren les cartes magnes de la nostra convivència, sinó que està en íntima relació amb ells i quan ultrapassa els seus límits es pot convertir en el gran pretext per causar mal.
Contra el fariseisme progressista, crec que la llibertat d'expressió té límits, els límits que nosaltres mateixos li hem donat en considerar altres drets tant o igualment legítims com el de la llibertat de manifestar-se. La llibertat d'expressió no pot ser una excusa per ofendre, per mentir o per vulnerar la intimitat dels altres. La llibertat d'expressió no pot ser una excusa per fabricar tòpics i estereotips que malmeten greument la convivència pacífica entre els pobles d'Espanya. La llibertat d'expressió no pot ser un pretext per ferir la sensibilitat de les persones, per estigmatitzar-les, per fer-ne un humor sarcàstic o, senzillament, mofar-se'n.
La llibertat d'expressió és un tresor molt fràgil, difícil de conservar, un dret que tan sols és possible exercitar correctament si es fa amb mesura i, per tant, amb un cert autodomini i autoregulació. No crec que la censura externa en sigui la solució, perquè sempre genera més anticossos i problemes que els que tractava de solucionar. Tampoc no crec que la llibertat d'expressió hagi de ser absoluta, perquè cal compaginar-la amb el deure de dir la veritat i el dret que té el ciutadà de rebre aquesta veritat. Ja sabem que mai no diem la veritat totalment, perquè sempre hi ha dimensions o aspectes de les realitats socials i polítiques que s'escapen. Sempre ens acostem a la realitat des d'una perspectiva, però no podem deixar d'aspirar a la imparcialitat. Ja sabem que sempre podem trobar excuses per justificar la nostra mentida, però el destinatari té dret que se li comuniqui la veritat. Mentir explícitament i intencionalment no és acceptable èticament i menys encara quan aquesta mentida s'empara en el suposat dret a la llibertat d'expressió.
|
)
