diumenge, 8 de gener de 2006
> Déu meu: no ens deixis sols!
Capellà i escriptor
tribuna
JAUME REIXACH..
L'autor lamenta la pèrdua de Casiano Floristán, un dels teòlegs més fidels al Concili Vaticà II, i de Llorenç Gomis, teòleg laic que feia articles que contenien més teologia que els sermons de molts capellans
+ Llorens Gomis, un laic que va fer molt per l'Església.
|
Sí, no ens deixis sols! Aquesta dolorosa exclamació em va sortir de l'ànima sense que la pogués evitar. Igual que un ocellet que s'escapa de la gàbia en el primer descuit de l'amo. Igual. Jo estava distret, segons recordo. M'entretenia fullejant el diari com faig cada matí. Concretament, a la cafeteria del costat de casa, i de cop i volta em vaig sentir colpit per una notícia inesperada: la mort de Casiano Floristán, un dels teòlegs que més estimo. Tal vegada, el més fidel a l'esperit del Concili Vaticà II i el que va contribuir més a dur-lo a la pràctica. Sense la seva ajuda, no són pocs els capellans que s'haurien perdut pel camí. Ell ens va saber guiar des del primer moment. Com ens ho farem sense ell? Un sentiment de desesperança s'apoderà de mi. I com que els sentiments tenen ales, se m'escapà un sospir. El meu veí de taula -un home de cabells blancs que assaboria el cafè tranquil·lament- em va mirar de reüll. Suposo que va pensar el mateix que pensa tothom en aquests casos: «N'hi ha més a fora que a dins.» I segurament tenia raó. Perquè el meu sospir no era només un sospir. Era clarament una exclamació: «Déu meu, no ens deixis sols!»
I és que la nit abans ja havia experimentat el mateix sentiment. Per una pèrdua semblant. Em refereixo a Llorenç Gomis: un amic i un mestre. També ens ha deixat. Va morir -com ja deveu saber- el 31 de desembre. La seva veu també era important en el concert de veus de l'Església. A diferència de Casiano Floristán, en Llorenç no era teòleg, però en els seus articles hi havia més teologia que en els sermons de molts capellans. La veritat és simfònica. Necessita moltes veus. No ho dic jo, ho diu un teòleg que coneix a fons el pluralisme cristià: l'holandès Han Urs von Balthasar. Gràcies a ell, l'espiritualitat dels laics ha merescut un reconeixement que no tenia. En Llorenç Gomis és un d'aquests laics que es mereixen ser reconeguts. L'any 1951 va fundar la revista El Ciervo. Era tan avançada que s'anticipà al Concili. Vaig començar a llegir aquesta revista al seminari. Si alguna cosa no ens mancava -als seminaristes d'aquella època- eren revistes. però totes deien el mateix i amb el mateix llenguatge. L'única que resultava diferent era El Ciervo. Aviat les van prohibir. El bisbe Cartanyà no volia que entrés al seminari. Jo m'hi havia subscrit! No en tenia prou amb llegir-la, volia tenir-la. No va ser fàcil. La subscripció costava diners. Eren anys de pobresa. Però els de casa m'hi van ajudar. Després va venir la prohibició. El rector del seminari es va veure obligat a dir-me que no la rebés per correu. Però va ser honest: em va fer entendre que podia rebre-la per altres camins. I així va ser. La rebia d'amagat. Clandestinament. Els meus pares me la feien arribar a través de la bossa en què m'enviaven setmanalment la roba neta. Com si fos una camisa més. La meva alegria en descobrir-la era immensa. La llàstima és que la revista era mensual. I l'espera es feia llarga. Però valia la pena esperar. Tot això en Llorenç ho sabia. I també ho sap la Roser, la seva esposa. La meva fidelitat ha estat recompensada. Avui em plau que comptin amb la meva col·laboració. Encara que modestament també contribueixo en la redacció de Foc Nou, la germana de la revista El Ciervo, nascuda a partir del Concili Vaticà II. Ambdues estan de dol per la pèrdua d'en Llorenç, sense el qual cap de les dues revistes existiria. Tal com he dit abans, vaig dedicar unes quantes hores de la nit a tributar a l'amic Llorenç el meu homenatge personal. Abans de posar-me a redactar, vaig buscar en les estanteries algun dels seus llibres. I vaig tenir sort. Van aparèixer els més antics: La ciudad a medio hacer (1956) i El sermón del laico (1959), dos títols magnífics que expliquen la trajectòria vital d'en Llorenç. «La ciutat a mig fer» no és altra que la convivència democràtica, a la qual en Llorenç ha contribuït com el primer amb els seus articles. I «el sermó del laic» és el sermó de la muntanya, explicat per un creient que ha descobert que la veritat evangèlica està per damunt de l'Església. I això que sembla evident és privilegi de pocs.
Un d'aquests pocs era Casiano Floristán, un capellà navarrès de cor generós, com les vinyes del seu país, que tenen fama de produir el millor raïm. Ja és un miracle que sent navarrès, de vocació tardana i formació universitària (era llicenciat en ciències químiques), no es deixés seduir per l'Opus Dei, que té fama de saber captar els millors. La llàstima és que després de captar-los els espatlla. No va ser així en el cas de Floristán. Va entrar al seminari, i aquest fet va ser determinant. Li va permetre ser lliure d'esperit.
Va estudiar a Innsbruck i a Tubinga, on va conèixer alguns dels millors teòlegs: Karl Rahner, Hans Küng i Johan Baptist Metz, amb els quals, uns anys més tard, compartiria la direcció de la revista internacional de teologia Concilium, la més representativa del Concili Vaticà II. Ens ha llegat una vintena de llibres, tota una vinya, però el millor de tots és Convicciones y recuerdos, el més personal. Conté les seves memòries. llegiu-lo i després entendreu per què la seva mort, afegida a la de Llorenç Gomis, m'ha fet exclamar: Déu meu, no ens deixis sols!
|
)
