| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | diumenge, 25 d'agost de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 31/01/2005 06:00 

Toni Sala
'Rodalies'

Edicions 62

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Edicions 62
  En el moment que el tren s’atura, li comença a sonar el mòbil. Se’l treu de la butxaca, el deixa caure a la via i s’enfila al vagó. Sense les claus i sense el mòbil, la butxaca no pesa tant. L’únic que hi queda és un grapat de monedes; les que tenia per tornar canvi als clients. És el mateix tren de rodalies que tota la vida li ha fet de rellotge. Cada vint minuts ha sentit el mateix tremolor a sota els peus. Ara el tremolor és permanent. Aquest home té uns quaranta anys. És el propietari d’un bar que hi ha a dos carrers de l’estació. El mar, la sorra, les vies, l’estació, els pisos: així resumiria ell la seva ciutat. Si sortia del bar, podia veure el pas del tren entre els blocs d’edificis. Veia desfilar les finestres cap al nord o cap al sud, ocupant el calaix buit entre les construccions del passeig marítim. La línia de la costa de llevant. Una de les més utilitzades de la península. Uns trens que semblen metros, incòmodes, sense compartiments, amb cadires de plàstic, dures. Trens lents i funcionals. Transporten el bestiar que mou la capital. Els treballadors de l’extraradi. Mentre passaven, els vagons substituïen l’horitzó per una línia blanca i vermella. Quan es feia fosc, podies veure els passatgers de dintre el tren. Dos minuts abans i dos minuts després del tremolor, els passatgers desfilaven a peu per davant del bar, com un ressò o una anticipació de l’arribada del tren. Ara a finals de febrer, en aquesta hora de la nit, els últims trens van mig buits. Els treballadors ja són a casa, amb la família, asseguts al sofà, amb el televisor i la calefacció engegats. Els trens nocturns recullen les restes. En aquesta estació, aquest home és l’únic que puja al tren. La porta es tanca darrere seu. Pels altaveus sona un concert de violí. Al vagó hi ha quatre persones. És difícil decidir on seure. Un noi el va seguint amb la mirada; un noi amb una barba de tres dies, mig estirat a la butaca, amb les cames plegades en forma de teulada i les sabates d’esport enfangades, amb els cordons llargs i mal cordats, bruts, a sobre la butaca de davant. Quan ja no el pot seguir de cua d’ull, gira el cap. Al vagó també hi ha un negre jove amb una gorra vermella de llana, i un matrimoni de vells que no diuen res, amb la mirada baixa, com si tornessin de l’hospital. Obre la porta i passa a un altre vagó. Està més ple. La calefacció, alta, li fa descordar la camisa i seguir fins al vagó següent. Ha pujat molt endavant del tren. Està arribant al final, als vagons que quedaran més lluny de l’edifici de l’estació quan el tren s’aturi. Hi ha un home adormit. Ronca. Potser per això s’ha quedat sol al vagó. A l’últim vagó s’hi troba una parella jove. Cap més viatger. Ocupen els primers seients del tren. El fil musical no li deixa sentir què diuen. L’home s’asseu. Està acostumat a seguir les converses del seu bar, però li costa seguir la conversa de la parella. Els sorolls del bar els controlava perfectament. Era com sentir els sorolls del seu propi cos. Sabia en quins moments havia d’acostar-se més a la conversa que li interessava i quan podia buscar-se una feina més discreta, perquè sabia en quin moment el soroll que li impedia seguir un diàleg s’acabava: una cançó de la ràdio, la cafetera o algun client que aixecava la veu. Sense aquest mal vici d’escoltar, ara estaria sopant tranquil.lament a la rebotiga del bar, a la taula de la cuina, mentre la seva dona atendria la clientela. I en canvi és aquí, a dalt d’aquest tren que ha sentit passar milions de vegades. Al bar, la gent parla més fort que als trens. Són molts i alguns han begut. Al bar s’hi força la vista i la veu. Només s’ha de saber parar l’orella. En un quart de segle de ser-hi, ja no se li escapava res. Darrere d’una barra, més important que saber escoltar és saber callar. No pots immiscir-te en les converses dels clients. Fora de les quatre converses tòpiques, sobre futbol o política, o quan t’ho demanaven amb la mirada. Però callar era una manera intensa de participar-hi. Entre els clients i el cambrer es creava una complicitat com la dels feligresos amb el seu confessor o la del pacient amb el psiquiatre. No és que no els importés, als clients, que ell tingués l’orella parada. Estava segur que l’hi demanaven. Hi havia vegades, quan, per exemple, servia una taula, que aturaven la conversa i s’esperaven que tornés a darrere la barra per reprendre el fil. Havia sabut moltes coses, d’aquesta manera. Havia seguit la vida dels seus clients. Els antidepressius del planxista; els treballadors de Riasa, l’empresa de retolació que hi ha al davant del bar, joves que no trigaven ni un any a casar-se, que immediatament comentaven uns mateixos problemes matrimonials i callaven els altres; els dos propietaris de l’agència immobiliària que es tocaven la mà a sobre la barra just un moment perquè ell els veiés, i la dotzena de veïns que baixaven a prendre alguna cosa, per costum, per matar l’avorriment o perquè havien tingut una discussió a casa. En això ha consistit la seva vida. En això ha consistit la seva feina a darrere la barra. Com seguir una vintena de pel.lícules al mateix temps. Però, ara, prou. Fa cinc dies. No els havia vist mai. Un anava vestit amb un trajo, un home gros, amb una barba negra, d’aquests que t’imagines amb el puro entre els dits. L’altre era un treballador, tenia la pell de la cara vermellosa, prima. Duia una arracada d’or i roba de treballar, allò que se’n diu roba de cada dia i que no importa, per exemple, si li falta un botó. Quan els va veure entrar, va pensar que dos homes així no s’ajunten casualment. Quan van ser fora, va esperar-se un moment, després va sortir de pressa de darrere la barra i va anar a netejar la taula. Va recollir de terra un tovalló de paper, va allisar-lo, el va plegar i se’l va posar a la butxaca. Va passar el drap per la taula. Mentre la fregava, encara va poder veure, brillants sobre la fusta, les línies que el de l’americana havia dibuixat amb un índex fort, traçades entre els pics de sucre escampats. Va veure passar per l’altre costat del vidre l’Audi blau fosc, amb els seients de cuir negre. El conduïa l’home barbut de l’americana. Després va passar el de l’arracada amb una furgoneta blanca, sense finestra al darrere. Havien caigut al seu bar. Havien segut a la taula més arrecerada, al costat de la màquina escurabutxaques, l’element més sorollós del local. S’havien assegut lluny de les altres taules, però prou a la vora de la barra. Com un cirurgià, havia separat la música de la màquina de la conversa dels dos homes. Coneixia tan bé aquella música elèctrica i les escletxes que et deixava, que havia pogut seguir la conversa sense cap dificultat. Un whisky per l’home barbut de l’americana i rellotge d’or, una cervesa per l’altre. El barbut s’havia tret una ploma estilogràfica negra de la butxaca de l’americana. Havia estirat un tovalló de paper del servidor vermell i hi havia dibuixat quadrats. Cases. Un camí. Dos quadrats al final del camí. En un dels quadrats hi havia fet una creu. A l’altre quadrat hi havia dibuixat una rodona a dintre. Havia sentit la paraula: far. El de l’americana dibuixava amb la ploma en diagonal. La ploma relliscava sobre el paper mig transparent del tovalló. Després va traçar les ratlles imaginàries sobre la taula, amb l’índex, enèrgicament. Semblava aïllat del món. Marcava el plànol d’una casa. Van demanar una altra ronda. Van celebrar alguna cosa. El de l’arracada somreia. Va arromangar-se la màniga del jersei gastat i va mirar-se el rellotge, un rellotge negre, de plàstic, digital, dels que es venen als mercats. —La matinada de divendres, a casa teva. Al bar, l’observació dels altres li ha servit per no sorprendre’s de res. Encara menys de si mateix. Això el sotmet a la fatalitat. Res no és estrany. Per més que es vigili, costa actuar en contra d’un mateix. Ha arribat esgotat fins aquí. No ho hauria aguantat ni dos dies més. Però podia haver estat pitjor. Un dels seus clients fumadors, un dels seus clients alcohòlics, deia: —Bec per no plorar. Tenia un negoci d’importació de maquinària per hostaleria. De dies era un venedor modèlic. La seva dona potser era l’única que sabia què feia els vespres, quan abaixava la persiana. Mai, l’endemà, havia faltat a la botiga. De vegades el trucaven clients mentre era a la barra, begut. El negoci el treia completament de la nebulosa. Es redreçava, obria els ulls, s’eixugava el front amb el braç, com si tingués el client allà davant. Li marxava el color de la cara. Obria uns ulls desperts i contestava, amb veu segura: —No pateixi. Demà a primera hora l’hi vindrem a arreglar. Dormi tranquil. Deia que bevia per no plorar. Però bevia amb el paquet de tabac a sobre la barra, al costat del got alt, amb l’encenedor al damunt. Mai l’havia vist sense un cigarro encès entre els dits. —Fumo per no beure tant —també deia. I això el va matar. Dos dies abans del vessament que va liquidar-lo, l’havia anat a veure a l’hospital. El venedor li havia agafat el braç: —Més val això que no anar-se apagant —li va dir.
Què pot haver-li passat?, es pregunten els clients. La seva dona mira de donar explicacions. Ningú s’ho explica. Què pot haver-li passat? Jugava amb els clients cada setmana a la loteria. Alguna vegada els havia tocat un premi menor. Tenia la tira de dècims penjada a darrere la barra. Hi pensava cada divendres. I si tocava? S’escaparia amb els bitllets? Tenia cap motiu per no ferho? La relació amb els clients? Els coneixia massa bé. Hi havia una dependència. Això el torturava. Ara molts deuen ser junts, a la barra, drets, preguntant-li a la seva dona què ha passat. Segur que algun s’ho imagina. La tira de bitllets continua penjada a darrere la barra, aguantada pel cul de l’ampolla de ginebra, desplegada com un acordió. Deu dècims que demà tampoc seran premiats. No s’ha endut ni la caixa del dia. Ha deixat el local als clients. La televisió encesa, la màquina escurabutxaques engegada, les neveres plenes, l’ordinador connectat a internet. Qui sap fins a quina hora es quedaran al bar alguns clients, avui, fent companyia a la seva dona. Ell els ha fet companyia moltes vegades, sovint en molt mals moments. Als mateixos clients que l’han avisada. Han passat a darrere la barra, han despenjat el telèfon, han trucat a casa seva. Sabien fins i tot el telèfon. Ell havia dit que ara tornava, però ja feia més de mitja hora i encara no havia tornat. Ella deu haver-lo trucat des de casa mateix. Per això tenia un mòbil. Per si un client tenia el telèfon del bar ocupat. Per no dependre del de la barra, per tenir-lo a mà, connectat, a la butxaca. O per quan no era a casa ni al bar. Ha deixat caure el mòbil a la via. Ja fa una hora que ha sortit de darrere la barra. No n’hi ha prou de treure la loteria; l’has de treure en el moment adequat.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000