| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dissabte, 20 d'octubre de 2018


 LLIBRE DE LA SETMANA 18/06/2007 19:19 

Francesc Cabana
'La fallida del Banc de Barcelona (1920)'

Pòrtic

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Pòrtic
 
Capítol 1

La transformació d’un banc
'Per tenir una bona banca catalana hem de començar per tenir un gran banc comercial, un banc amb un capital considerable... Si volen alguns homes, aquest banc català no s’ha de crear de nou; aquest banc existeix: és el Banc de Barcelona.'
(CAMBÓ, Francesc: 'La banca catalana'. Dins: Diversos autors, 'El pensament català davant del conflicte europeu', Barcelona, Lliga Regionalista, 1915, pàg. 319-320.)

La decadència dels bancs catalans, a primers del segle xx: quan el crèdit era un descrèdit

El 1908, la Societat d’Estudis Econòmics organitzà un cicle de conferències sota el títol ben significatiu i aclaridor d’Informació pública sobre la necessitat de crear banca catalana. L’entitat promotora del cicle s’havia constituït a Barcelona el 1907, a partir d’un grup d’estudiants de la Càtedra d’Economia Política i Aranzelària, ocupada per Guillem Graell, secretari del Foment del Treball Nacional i una personalitat reconeguda i prestigiosa. Alguns d’aquells estudiants tindran un lloc en la història catalana com a economistes de renom: Josep Maria Tallada, Marcel·lí Graell –fill de Guillem–, Manuel Pugés o Aureli Ras.

El tema del cicle els havia estat suggerit pel seu mestre, Guillem Graell, el qual havia inaugurat les activitats de la Societat amb una conferència titulada L’acció econòmica, en la qual deia el següent: “Dues grans deficiències ha tingut sempre aquest país –Catalunya–: la carència de sentit polític i la de sentit financer. La poca banca indígena que hi ha és quasi sols botiguera, i la forastera es dedica a fer drenatge dels capitals que la indústria i també el comerç rebutgen, perquè els sembla que el crèdit és un descrèdit, encara que realment sia per falta de sentit financer o per curtedat en el maneig de grans capitals.” (GRAELL, 1907, pàg. 8.) Té la seva lògica, per tant, que la Societat d’Estudis Econòmics comencés amb el cicle de conferències esmentat. Unes conferències que, un cop publicades, formaren el primer llibre escrit en català dedicat a temes econòmics que l’autor coneix.

Si els ponents de les conferències estan d’acord que cal crear bancs catalans és que creuen que els que existeixen no omplen aquest buit. En la intervenció del Guillem Graell mateix, aquest destacava el divorci entre la producció i la banca, “no ja en la resta d’Espanya, sinó aquí i principalment aquí”, i afegeix: “La Banca del país, la que en podríem dir pròpia, no passa gaire de canvista, prestamista en dobles a borsa, descomptadora de cupons de valors de l’estat o de ferrocarrils. La indústria gairebé no li diu res.” (GRAELL, 1907, pàg. 151.) És una referència a la banca de valors barcelonina, que està iniciant una especialització bancària que donarà un bon resultat. Però és que el Banc de Barcelona no fa ni això i ni tan sols és esmentat.

Guillem Graell i els ponents que l’acompanyaren tenien tota la raó. La banca catalana estava en plena decadència, després d’haver tingut moments d’una certa glòria durant el segle XIX. El Banc de Barcelona fou el primer banc privat modern que es fundà a Espanya, però aleshores era una ombra d’allò que havia arribat a ésser. El Banc Hispano-Colonial, que s’havia constituït amb el capital més important en tot l’Estat per a un banc del segle XIX, buscava el seu camí a través d’un acord amb l’Ajuntament de Barcelona per a finançar les obres de la Reforma Interior (la Via Laietana). La Societat Catalana General de Crèdit, un gran banc de negocis, acabaria la seva vida el 1914, després d’una llarga i desastrosa agonia. Tot i que havia aparegut una banca de valors barcelonina al voltant del Casino Mercantil –la Borsa privada catalana–, les lliçons del que era una banca comercial moderna, però, les donaven la banca estrangera, que controlava les operacions de comerç exterior, i la banca de Madrid o del País Basc, que posava en marxa el seu model bancari, amb una xarxa d’oficines que captava dipòsits i els invertia en operacions de descompte de lletres i en crèdit a curt termini.

L’expressió que “el crèdit és un descrèdit”, en paraules de Guillem Graell, és força exacta. Ho era aleshores, a l’inici del segle XX, i ho serà en determinats moments al llarg del segle, tal com l’autor pot assegurar gràcies a la seva experiència bancària. Tot i que va ser el Banc de Barcelona l’entitat que introduí l’operació moderna del crèdit, una bona part dels empresaris catalans i els mateixos bancs consideraren que crèdit era equivalent a endeutament i que l’endeutament era incompatible amb una bona salut financera, de manera que utilitzar un crèdit, o fins i tot descomptar unes lletres a noranta dies, podia significar feblesa.

La decadència del banc d’en Girona

A les darreries de la seva existència (1919), el Banc de Barcelona resumia la seva història en una memòria als accionistes. No és una història estricta, però és tal com es veien ells mateixos:

“Al fundarse en 1844, inició el movimiento financiero con la regularización y ampliación del uso del crédito, impulsando así el desarrollo de la riqueza en el país, atendió con preferencia a los intereses de la plaza y pudo conceder préstamos al Gobierno en épocas ya lejanas en las que graves trastornos políticos como la rebelión en importantes poblaciones y la guerra civil en los campos de la Península y Cuba hacían temer por la suerte de la Nación; a requerimiento de las autoridades militares y gubernativas de esta Ciudad, facilitó recursos para conjurar serios conflictos de orden público y en todos tiempos ha realizado operaciones con la Diputación y el Ayuntamiento para la ejecución de proyectos de interés general y en suma ha cooperado con sus recursos a los fines de empresas particulares así como a obras de instrucción y beneficencia; de todo ello ha salido incólume su crédito y engrandecida su fama.” (Memòria de la Junta de Govern, presentada a la Junta General d’Accionistes el 3 de febrer de 1919.)

Per als barcelonins del final del segle XIXi l’inici del segle XX, el Banc de Barcelona era el “banc d’en Girona” (és a dir, de Manuel Girona), que n’havia estat un dels fundadors i, després, el seu principal impulsor i executiu. Parlar d’en Gironaera referir-se a una personalitat rellevant de l’economia catalana, potser la més destacada del segle XIX. Paradoxalment, i tot i que el seu segle havia estat el de la industrialització, Manuel Gironano s’identificà mai amb les fàbriques ni amb la indústria manufacturera, sinó amb les entitats financeres en les quals participà –Banc de Barcelona i Banc HispanoColonial–, amb els ferrocarrils –el de Barcelona a Saragossa, passant per Manresa i Lleida– i amb el Canal d’Urgell, una obra fonamental d’infraestructura. El seu prestigi a la capital catalana era tan alt que en el seu temps poques coses de gruix es van fer al marge d’ell. Comptar amb la participació de Manuel Girona era assegurar l’èxit del projecte. La seva figura pública, com a diputat a les Corts, senador, alcalde de Barcelona, primer president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, i com a comissari reial de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 incrementaren la seva popularitat i feren d’ell una personalitat mítica. La figura de Gironas’identificà amb prudència en les inversions, visió de la jugada, treball intens, estalvi, iniciativa i autoritat moral entre l’alta burgesia.

Girona fou probablement allò que es deia d’ell, durant molts anys, però l’edat passarà factura. El Banc de Barcelona dels darrers anys –ell va morir el 1905– ja no era el de la seva joventut o el de la seva edat adulta. Manuel Girona fou un dels seus principals executius, com a director, durant seixanta-un anys. Encara ocupava aquell càrrec en morir a vuitanta-vuit anys. Dins el banc, Girona no tenia crítics oberts, però sí que els tenia en altres institucions on participava. A la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, per exemple, van forçar la seva dimissió com a president el 1901. Allà s’havia creat una oposició contra ell, paral·lela al seu envelliment personal que no havia fet augmentar ni la seva visió econòmica, ni la seva autoritat.

Per això, el Banc de Barcelona que ell deixà el 1905 era un banc en decadència. Havia passat un gran moment, després de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, amb el retorn d’una bona part del capital que hi tenien els “americanos”, els catalans que havien fet fortuna al Carib i que després van retornar. Però el fort increment de dipòsits que experimentà el banc aleshores s’havia anat diluint. Els 104 milions de pessetes en comptes corrents del 1898 –una xifra fabulosa–, el 1905, quan ell va morir, s’havien reduït a quaranta-vuit milions i el procés de pèrdua de dipòsits continuava.

Els dirigents del banc havien envellit amb Girona. Una revista econòmica parla de “los ancianos y eminentes financieros que lo dirigen”.3 Aquests mantenen inalterable el capital desemborsat el 1881, de deu milions de pessetes, limiten les operacions creditícies i donen un benefici quasi inalterable que permet pagar-ne un 10% en forma de dividend als accionistes. La seva política consisteix a mantenir una alta liquiditat que els deixi a cobert de maltempsades financeres. És un banc que valora sobretot la seguretat. Tothom accepta la seva solidesa, però apareixen les crítiques: “El Banco de Barcelona teme los vaivenes de los negocios arriesgados y conserva en sus cajas una cantidad enorme de dinero, que podría estar en circulación aumentando la riqueza del país.” Manuel Girona i els seus conciutadans definien el banc com a “inquebrable”. Potser ho era, però també resultava poc profitós per al país, com deia el periodista.

A la mort de Gironaes comentava que: “El Banco de Barcelona es sin duda el más solido de España y su marcha es siempre la misma. Para la región catalana, el Banco de Barcelona es una garantía en casos de aguda crisis industrial.”5Però les crítiques sovintegen cada cop més, fins al punt que ni tan sols el mencionen, com fou el cas del cicle de conferències de la Societat d’Estudis Econòmics.

El banc de Josep Estruch

El Banc de Barcelona fou conegut com el “banc d’en Girona”, però, alguns anys més tard, no es va dir mai que fos el “banc de l’Estruch”. No obstant això, aquest personatge fou el principal impulsor del canvi en l’estratègia operativa del Banc de Barcelona i el primer executiu en els darrers anys. En Girona rebrà només lloances, en vida o un cop mort. Estruch rebé les lloances mentre es trobà al timó del banc, però després de la caiguda, els companys i l’opinió ciutadana el faran responsable del desastre o, si més no, de no haver-se adonat del que passava.

Josep Estruch i Comella era fill d’un personatge força destacat, que va fer una fortuna considerable: Ramon Estruch i Ferrer, nascut a Sitges el 1817. Ramon s’enriquí com a contractista d’obres públiques –carreteres i ferrocarrils–. Com altres empresaris de l’època, va fer compatible la professió amb la política i fou diputat a les Corts espanyoles pel partit progressista, primer, i senador per la província de Barcelona, després. La darrera vegada que es presentà com a candidat per al Senat (1879) Estruch va guanyar en les eleccions Manuel Girona, que també s’hi presentava. Invertí una bona part de la seva fortuna en accions, especialment bancàries. Formà part de la Junta de Govern del Crèdit Mobiliari Barcelonès (1864), de la Companyia General de Crèdit (El Comerç) (1865) i del Banc Hispano-Colonial (1876). També ocupà la presidència del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses. Ja gran, va comprar una gran finca rústica en el terme de Sant Boi de Llobregat, anomenada la Quadra del Bori o del Bonviure. Morí el 1884.

És possible que Ramon deixés accions del Banc de Barcelona al seu fill Josep, nascut a Barcelona el 1844, el mateix any de la creació del banc. Josep fou elegit membre de la Junta de Govern el 1877 i membre de la direcció el 1905, l’any que morí Manuel Girona. El 1908 fou nomenat conseller del Banc Hispano-Colonial. Vivia a la Gran Via de les Corts Catalanes núm. 615, tocant al passeig de Gràcia, en un edifici de propietat. També tenia un immoble a les Rambles de Barcelona, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa, així com una finca a Sant Boi, que li deixà el seu pare en herència. Abans d’anar a viure a la Gran Via, residia en una casa en un indret que ara ocupa la plaça de Catalunya i que, al final del segle XIX, era un dels primers números de la rambla de Catalunya. Al costat de casa seva i en un edifici amb façana neogòtica, hi havia instal·lat un Museu d’armes que contenia dues mil peces de gran valor històric i que Estruch es va vendre quan la casa s’enderrocà per eixamplar la plaça de Catalunya. El 1896, es publicà un llibre catàleg de la col·lecció, amb reproducció fototípica de les armes i dels salons on s’exhibien.

A les actes del Banc de Barcelona Estruch figura sempre com d’estat solter. Un testimoni oral explicava a l’autor, fa alguns anys, que tingué una amiga, una actriu italiana (Campiani), a la qual ell “retirà”, com es deia abans, i amb la qual tingué un fill (Antonio Campiani), a qui va donar tot el que li calia i una feina al Banc de Barcelona. No hi ha cap prova de la filiació, però sí de l’estreta relació personal entre tots dos.

Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000