| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dissabte, 25 de maig de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 15/01/2007 06:00 

Michel de Montaigne
'Assaigs. Llibre primer'

Proa

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Proa
  capítol IX

Sobre els mentiders


No hi ha home a qui més convinga parlar de la memòria que a mi. Perquè no en reconec quasi cap senyal en mi, i no crec que hi haja al món cap altra que siga tan escandalosament insuficient. La resta de les meues facultats són mediocres i banals. Però, quant a la memòria, sóc un ésser singular i ben rar, i digne de guanyar-me en conseqüència un nom i una reputació.
A més de l’inconvenient natural que patisc a causa d’això –ja que, certament, vista la seua necessitat, Plató té raó quan l’anomena «gran i poderosa deessa»–, quan al meu país es vol dir que un home no té senderi, la gent diu que no té memòria, i quan em queixe de la manca de la meua em marmolen i no volen creure’m, com si m’acusara d’ésser un insensat. No veuen diferència entre memòria i enteniment. És una manera d’empitjorar el meu cas. I no em fan justícia, perquè, per experiència, més prompte es veu el contrari: que les memòries excel·lents s’ajunten freqüentment amb els enteniments febles. Tampoc no em fan justícia pel fet que no sé fer res millor que ser amic, ja que les mateixes paraules que denuncien la meua malaltia representen la ingratitud. En combatre la meua memòria, posen en dubte el meu afecte; i, d’un defecte natural, en fan un altre de conscient. «Ha oblidat» diuen «aquest prec o aquesta promesa. Ja no recorda els seus amics. No ha recordat dir, o fer, o callar allò per amor cap a mi». Certament, puc fàcilment oblidar, però negligir allò que un amic m’ha encarregat, això no ho faig de cap de les maneres. Que s’acontenten amb la meua misèria sense fer-ne una mena de malícia, una malícia tan enemiga del meu estat d’ànim.
Em console d’alguna manera. Primerament, perquè es tracta d’un mal del qual he extret principalment el mitjà de corregir-ne un de pitjor que fàcilment s’hauria produït en mi, és a dir, l’ambició, ja que la falta de memòria és un defecte insuportable per a qui s’ocupa dels assumptes públics; perquè, com demostren diversos exemples semblants del comportament de la natura, unes altres facultats s’han fortificat en mi a mesura que aquesta s’afeblia; i aniria fàcilment sotmetent i afeblint el meu esperit i el meu enteniment sobre les petjades d’altres persones, com fa la gent, sense fer servir les pròpies forces, si tinguera presents les seues invencions i opinions gràcies a la memòria; perquè el meu parlar és més concís, ja que el magatzem de la memòria està molt més fornit de matèria que el de la invenció; si ella m’haguera ajudat, hauria ensordit tots els meus amics amb la meua xerrameca, ja que els assumptes, en escalfar i atiar els meus raonaments, despertarien aquesta facultat que tinc de manejar-los i emprar-los. És una llàstima! Ho experimente amb l’exemple d’alguns dels meus amics íntims: a mesura que la memòria els proporciona les coses completes i presents, porten tan enrere la seua narració i la carreguen de circumstàncies tan vanes que, si la història és bona, n’ofeguen la bondat, i si no ho és, hem de maleir la fortuna de la seua memòria o la dissort del seu enteniment. I és difícil tancar una exposició, o tallar-la, després que s’ha posat en marxa. I no hi ha res millor per a conèixer la força d’un cavall com fer que s’ature d’un colp redó i net. Fins i tot entre els que parlen amb coneixement de causa, n’hi ha que volen desfer-se de la seua cursa i no poden. Mentre que busquen el punt on aturar la marxa, se’n van dient ximpleries i arrossegant-se com els homes que es desmaien de feblesa. Són perillosos sobretot els vells, que conserven el record de coses llunyanes i que han perdut el record de les seues redites. He vist com relats ben divertits esdevenien completament avorrits de la boca d’un senyor, ja que els assistents n’estaven amarats. En segon lloc,1 perquè així no recorde les ofenses rebudes, com deia aquell autor antic, em caldria un recordatori, com a Darios, que per a no oblidar l’ofensa que havia rebut dels atenesos, feia que cada vegada que seia a taula un patge li recitara tres vegades a l’orella: «Senyor, recordeu els atenesos»; també perquè els llocs i els llibres que torne a veure em somriuen sempre amb una fresca novetat.
No és, doncs, sense raó que es diu que qui no se sent ja bastant ferm de memòria no hauria de ficar-se a mentider. Sé bé que els gramàtics fan diferència entre dir mentida i mentir; i diuen que dir mentida és dir una cosa falsa, però que un l’ha presa per vertadera, i que la definició del mot mentir en llatí, del qual el nostre francès deriva, comporta anar contra la consciència i que, en conseqüència, això es refereix solament a aquells que parlen contra el que saben, que són aquells dels quals jo en parle. Ara bé, aquests o bé ho inventen completament tot o bé disfressen i alteren un fons vertader. Quan disfressen i canvien, en remetre’ls sovint sobre la mateixa història, és difícil que no es desemmascaren, perquè la cosa, tal com és, en haver-se allotjat la primera en la memòria i en haver-s’hi imprès per la via del coneixement i de la ciència, no és fàcil que no es torne a presentar en la imaginació i que n’aparte la falsedat que no hi pot tenir els peus tan ferms ni tan sòlidament assentats, i que les circumstàncies del primer aprenentatge, en escolar-se cada vegada en l’esperit, no facen perdre el record de les peces traginades, falses o embordonides. Quan tot ho inventen, en la mesura que no hi ha cap impressió contrària, sembla que tenen menys temor de contradir-se. Tanmateix, tot i això, ja que es tracta d’un cos va i sense consistència, s’escapa fàcilment de la memòria si no està ben assegurat. D’això, sovint, n’he tingut experiència, i ben divertida, a càrrec d’aquells que fan ostentació de construir sempre el seu discurs al servei dels assumptes que negocien i d’allò que plau als poderosos, als quals parlen. Perquè aquestes circumstàncies, a les quals desitgen subordinar la seua fe i la seua consciència, en estar sotmeses a canvis diversos, obliguen alhora a variar el seu discurs, d’on s’esdevé que una mateixa cosa serà a vegades gris i, d’altres, groga; per a una persona, d’una manera, i per a l’altra, d’una altra; i si per atzar aquests homes construeixen el seu discurs amb unes instruccions tan contràries, què serà d’aquesta habilitat? A més del fet que, ben sovint, són ells mateixos els que s’equivoquen imprudentment, perquè, quina memòria els bastaria perquè pogueren recordar tantes formes diverses que han forjat per al mateix assumpte? He observat moltes persones de la meua època envejar la reputació d’aquesta bella classe d’habilitat, sense que s’adonaren que, si la reputació hi és, no hi podrà ser l’eficàcia.
Veritablement, mentir és un vici maldit. No som homes i no ens lliguem els uns amb els altres més que per la paraula. Si en coneguérem l’horror i el pes, el perseguiríem fins a castigar-lo amb la foguera més justament que ho fem amb altres crims. Trobe que perdem el temps ordinàriament quan castiguem poc enraonadament els infants pels errors innocents i els turmentem per accions temeràries que no deixen cap traça i no tenen conseqüències. Només l’acció de mentir, i un poc per sota, la tossuderia, em semblen vicis el naixement i el progrés dels quals hauríem de combatre. Creixen amb ells. I després que un ha donat a la llengua aquesta falsa direcció, és sorprenent que siga impossible modificar-la. D’on s’esdevé que puguem veure homes, d’altra banda honests, que s’hi sotmeten i esclavitzen. Tinc un bon sastre a qui no li he sentit dir mai cap veritat, ni tan sols quan podria ser-li útil.
Si, com és el cas de la veritat, la mentida tinguera un rostre únic, estaríem en millor situació, perquè prendríem per cert el contrari del que diguera el mentider. Però el revés de la veritat té cent mil cares i un camp infinit.
Els pitagòrics feien del bé una cosa certa i finita; del mal, quelcom d’infinit i incert. Mil camins s’allunyen del blanc, un de sol l’encerta. Certament no estic segur que fóra capaç d’evitar un perill evident i extrem per una mentida desvergonyida i solemne.
Un antic Pare2 diu que estem millor en companyia d’un gos conegut que en la d’un home el llenguatge del qual desconeixem. «Ut externus alieno non sit hominis vice.»3 És menys sociable el llenguatge fals que el silenci!
El rei Francesc I es vantava d’haver reduït dins les seues pròpies contradiccions Francesco Taverna, ambaixador de Francesco Sforza, duc de Milà, home molt famós en l’art de parlar. Aquest havia estat enviat perquè excusara el seu amo davant Sa Majestat d’un fet de grans conseqüències, que contaré tot seguit. El rei, per tal de mantenir sempre algunes intel·ligències a Itàlia, d’on havia estat darrerament expulsat, particularment al ducat de Milà, havia imaginat de tenir-hi a prop del duc un gentilhome del seu partit, ambaixador de fet, però en aparença home particular, que feia l’aspecte d’ésser-hi pels seus negocis privats; i en tant que el duc, que depenia molt més de l’emperador, principalment des que estava en procés de casament amb la seua neboda, filla del rei de Dinamarca, que és en l’actualitat vídua que percep viduatge de Lorena, no podia descobrir tenir cap relació ni conversa amb nosaltres sense un gran perjudici per a ell. Per a aquesta empresa es trobà adequat un gentilhome milanès, escuder de cavallerissa del rei, anomenat Merveille. Enviat aquest amb credencials secretes i instruccions d’ambaixador, i amb altres cartes de recomanació per al duc en favor dels seus negocis particulars per a dissimular i aparentar, s’estigué durant tant de temps a prop del duc que l’emperador en tingué notícia, el qual, com pensem, provocà el que s’esdevingué tot seguit, que fou que, sota l’excusa d’un assassinat qualsevol, heus ací que el duc féu tallar-li el cap en plena nit, i tot amb un procés que durà dos dies. El senyor Francesco Taverna, que hi havia arribat proveït d’un llarg relat falsificat d’aquesta història –perquè el rei s’havia adreçat, per demanar-ne compte, a tots els prínceps de la cristiandat, i al mateix duc–, fou escoltat en l’audiència del matí i va establir per al fonament de la seua causa, fent repetidament amb aquesta finalitat belles presentacions del fet, que el seu amo sempre havia pres el nostre home com a gentilhome particular i vassall seu que havia arribat a Milà amb motiu dels seus negocis, i que no hi havia viscut mai sota una altra cara, i sense reconèixer que havia sabut dels seus serveis al rei ni que havia estat conegut seu i encara menys que l’haguera rebut com a ambaixador; el rei, al seu torn, estrenyent-lo amb diverses objeccions i preguntes, i carregant per totes bandes, l’acorralà finalment en el punt de l’execució que tingué lloc de nit, i com d’amagat. A la qual cosa el pobre home respongué, fent-se l’honest, que per respecte a Sa Majestat el duc s’hauria apesarat d’allò més si l’execució haguera tingut lloc de dia. Cadascú pot pensar com fou tractat després d’haver-se traït tan barroerament, i davant un nas com el del rei de França.
El papa Juli II va enviar un ambaixador prop del rei d’Anglaterra per animar-lo contra el rei de França;4 l’ambaixador fou escoltat i el rei d’Anglaterra es detingué en la seua resposta amb les dificultats que trobava a fer els preparatius que caldria per combatre un rei tan poderós i, en presentar algunes raons sobre l’assumpte, l’ambaixador replicà poc oportunament que també ell, per la seua banda, les havia considerades i que com cal les havia comunicades al Papa. D’aquestes paraules, tan allunyades del seu propòsit, que era empentar-lo a la guerra d’immediat, el rei d’Anglaterra en va extraure el primer indici d’allò que més tard descobriria efectivament: que aquest ambaixador, particularment, s’inclinava del costat de França. El seu amo en fou assabentat, es confiscaren tots els seus béns i faltà ben poc perquè no hi perdera la vida.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000