| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dissabte, 20 d'octubre de 2018


 LLIBRE DE LA SETMANA 18/09/2006 06:00 

Antoni M. Alcover
'Dietari de l'excursió filològica 1906'

Proa

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Proa
  Agost. Dia 28
Cap a la Torre de Cabdella. Pujada i davallada del coll de Sant Martí. Moments terribles. Arribada a la Torre de Cabdella. Estudi del dialecte. Óssos,
llops i porcs singlars

Mos criden a les quatre, mos tenen el desdejuni a punt i un parell de truites d’ous per prendre pel camí, i pel Miquel les indispensables costelletes. Mos enfilam damunt les bísties, i ¡de d’allà, cap a la Torre de Cabdella! abans de sortir el sol. Prenim cap a llevant i per amunt. Passam pel poblet de Taüll, molt a prop, per l’estil de Boí, amb dues esglésies romàniques, precioses de debò. Aturam una mica les bísties per contemplar-les una estona, i seguim per amunt i per amunt, per uns caminois de cabres ferests, i vénga un recingle i un altre recingle, i un coster i un altre coster; i si un és empinat i de mals arrambatges, l’altre ho és més; a redols tot és un erm, fins i tot sense una herbeta; a redols tot és pinar. El Dr. Schädel debaixa de la bístia perquè troba que fa massa mal cavalcar; jo m’enginy damunt la sella i els estreps, i casi sempre he d’anar ajagut damunt el coll de la bístia, de tan empinada que va aquesta. Sens estreps, faria estona que seria tombat rost avall per aquests barrancs. Hi ha un parell de punts tan perillosos, que el Miquel me fa davallar, per por d’una desgràcia.

El sol ja fa estona que és sortit i envermelleix esplèndidament les cuculles de ponent i tramuntana, sobiranes, sublims; però nosaltres no el veim; els turons que pujam, el mos paren. A la fi, devers les vuit treu el cap, i mos fan xicotines els seus rais germanívols. En duen poca de força; no mos donen gens de mala vida; i, quant mos passen per alt, els enyoram prou, perquè fa un serení que gela; i ¡som a 28 d’agost!

I ¡hala per amunt i per amunt! Devers les vuit i mitja, atravessant un glevat, arribam a la font de Sant Martí, i mos hi aturam a berenar. Cercam un punt que el sol mos toc, perquè la fredor de l’ombra no mos don un que sentir. Mos asseim en terra, devora el torrentol de Sant Martí; treim les truites d’ous i les costelletes; amb el doctor mos abordam an aquelles, i el Miquel i l’altre guia an aquestes, i vos assegur que les hi trobam, ben bones. Ells duen una ampolleta de vi; jo bec en el torrentol, sense vas, posant genolls i mans en terra i la boca a la corrent: és una aigua que gela les dents.

Berenats, mos posam de bell nou damunt les bísties, i hala per amunt i cap a sud-est, fent marrades i marrades, i per recingles i altres recingles, fins que a la fi arribam an el coll, an el punt culminant de la pujada, divisori de la ribera de Boí i de la de Cabdella. Aquesta se presenta a la nostra vista, seuvatge, casi tota erma, amb clapes de glevats i de garriga baixa, amb el riu Flamicell que davalla dels sublims estanys de Colomés, i se’n va avalotat i triumfador cap a la Pobla de Segur.

L’altre guia mena un gos; hem afinat un escabotell d’isards (cabres sauvatges), i l’animaló els ha pitjat darrere i els encalça per aquests penyalars i pendents esglaiadores. Com som en el coll, isards i gos corren com la bala pels sobergs recingles que tenim davant, en els nostres peus.

L’altre guia s’asseu en el coll, mostra el camí an el Miquel, i diu que se’n torna a Boí. Són devers les nou, i el tenim llogat i pagat per tot lo dia, i diu que no passa pus envant; i té cara de demanar-mos propina. Li deim que ja hem pagat l’amo seu, i que no ens agrada pagar dues vegades, i menys un que es porta de tal manera.

El deixam assegut fent mala cara ferm, i emprenem la baixada. És tan dreta i feresta, que no és possible cavalcar. Hi ha que anar a peu i davallar de braó i posant-hi els cinc sentits. No en record altra de baixada tan taliquina, en no esser un tros de la del coll del Gigant, cap a Núria.

És una pendent dreta de tot, llisa, ben llisa; tot un pedregam de lloses, còdols i pedrolins, que s’estén rost avall uns quants de quilòmetres. Se veu que en aqueixa cresta del coll hi hauria un gran penyalar fluixenc, que la neu, les fredorades i el sol l’anaren esbrellant i esmicolant, botint els bocins, menuts generalment, rost avall, formant un enterrossai, un esllavissament esglaiador, difícil i perillós d’anar-hi, perquè no vos podeu fer forts ni aferrar-vos enlloc; tot, en pitjar-hi, s’esmuny, se’n va rost avall. El caminoi
sols és practicable a força de marrades i anant a cercar tots aquells punts una mica forts. De pedregams així, n’hi ha molts en els barrancs i fondalades, des de la Seu ençà. Pertot arreu n’hem trobats. Tot lo que ells tapen, roman mort en absolut per tota vida vegetal; ni una herbeta ni un bri de res hi neix, i d’arbres no en parlem. No és dubtós que tals pedregams són una de tantes de causes de nuesa i esterilitat aclaparadora d’aqueixes muntanyes.

Passat aqueix pedregam i sempre davalla qui davalla, entram dins un glevat planenc amb suaus ondulacions. Amb tot lo que la vista destria no colombram cap vila ni cap borda (casa de camp); com que no hi habitin homes per ací. Trobam unes quantes egos i mulats, que s’acosten, i llavò fugen. Com mos ne temem, el caminoi mos descompareix. El Miquel bé mira i miram tots, però no en veim rastre. ¡Bona l’hem feta! Allà avall, en el fons del barranc, sentim la corredissa del riu, que se’n va remorejant cap a sud-est. La davallada se va fent més aspra i malambrosa. Com tot és glevat i la bístia a lo millor llenega i rellisca, pegam bot, i anam a peu, ben a poc a poc i amb molt d’esment per no redolar dins l’abisme. Tots tres mos cuidam a treure els ulls, mirant si afinam rastre de camí; i ¡què hem d’afinar! El Miquel va davant, i mos diu que no temem, que anam bé, però no el creim. El seguim perquè no hi ha altre remei.

¡Vaja quina passada que mos ha feta aquell bo de guia, llogat i pagat per tot lo dia, i que mos ha deixat abans d’esser en el lloc més perillós! ¡Fora pensar-hi pus! perquè guardau-vos d’un ja està fet. Som al mig del ball, i no mos queda altre remei que ballar, vull dir, trompitxar a veure si sortim d’aquest andarivell, si trobam el camí, el pas que mos falta. Hem de davallar en el fons del barranc i llavò hem de passar el riu. Mos exposam a romandre enrocats, empenyalats, sense poder passar envant ni enrere. Aleshores ja no en tenim cap de rialla. Avençam darrere el Miquel, mújols, sense badar boca, mirant pertot arreu, cercant el caminoi. El Miquel és el diantre per trobar regruixos i bonys a la pendent, per on, fent marrades i revolteries, podem tirar endavant. A l’esquerra tenim un grandiós penyalar, d’on s’estimba un torrental tot escabellat i avalotador. El riu el sentim córrer davant nosaltres ben endins. Seguim així com Déu ho vol, amb un coret com un llàntia, davalla qui davalla, el Miquel amb les tres bísties davant davant, i nosaltres darrere darrere.

El Miquel mos pren un poc d’avantatge, i cop en sec el sentim que pega crit: –¡Ara l’hai trobat el pas! ¡Ja el tenim!

Mos hi acostam i, efectivament, just devora allà on pega el torrental en el fons del barranc, hi ha unes passadores, unes rocasses disforges al mig de la corrent; passam ben falaguers per damunt elles i botam a l’altra vorera. Ja estam salvats! ¡Quin alè més llarg! ¡Milions de milions de gràcies, Déu meu! ¡Sí que ho és estat ferest, Verge Santíssima!

Aquell torrental és una de les cames del riu Flamicell, que segueix de d’allà i n’aplega d’altres, i arriba a esser un senyor riu.

Camina caminaràs cap a migjorn, amb rost suau, per terres ben primes, ja en començam a trobar de conrades; els costers d’una i altra banda de la ribera són casi tots pelats, clapejats de garriga baixa i de pinar a qualque endret; el riu com més va, més gros torna, i les voreres tot són arbres i verdesca d’herbatges, i aviat la ribera se presenta ufanosa i endiumenjada de vegetació. Passam per dins Cabdella, una mica de vila, negra, bruta, de molt mala petja. No mos hi aturam, perquè no hi ha cap hostal prenidor. A mi no em seria res aturar-m’hi, però el Dr. Schädel passaria massa pena. Seguim de d’allà, vora vora el riu, camina caminaràs, i deixam Espui a la dreta i Aiguabella a l’esquerra, dues viletxes per l’estil de Cabdella, i per lo mateix no hi feim gens de returada; i ¡hala per envant, tira tira! sense deixar mai el riu. A la fi destriam la Torre de Cabdella, una altra vileta, a on mos han dit que hi ha una fonda prou acceptable, Cal Jaume. Mos hi aturam, i efectivament és una casa com a nova, molt decent, i mos donen unes cambres ben bones.

Són prop de les dues. Ventura que encara no han dinat aquí, per una coincidència que mos favoreix molt. Com mos han vist els de la fonda, ja mos han coneguts, perquè just fa dos dies que se n’anà Mr. Saroïhandy, que n’hi estigué tres o quatre, fent els meteis estudis que nosaltres, i els ho digué, que hi vendríem.

Sobretot, dinam, i vos assegur que feim un bon cap de taula.

El Jaume té una partida d’infants, vuit o nou, tots molt agradables i simpàtics. Els explicam el nostre objecte, i se’n fan càrrec tot d’una, perquè ja estan alliçonats de Mr. Saroïhandy. Van a cercar quatre o cinc nois i noies, i amb uns i altres començam l’estudi de la fonètica i de la conjugació. Aviat se distingeix per eixerida i entesa la Marieta, una filla de la casa, d’una tretzena d’anys. Conjuga els verbs amb una seguretat i un aplom admirables; no baubeja gens ni s’embulla cap mica i respon a l’acte. El Dr. Schädel també li demana moltes de coses de fonètica, i li respon tot d’una, fent un breu parèntesis a la conjugació. I llavò que no es cansa gota.

Sobretot, mos hi pegam tot lo sant capvespre, i mos han d’encendre el llum per acabar-ho de desnossar. A la fi acabam, i ja mos tenen la taula parada per sopar, i sopam com dos i dos fan quatre.

Resulta que el llenguatge de la Ribera de Cabdella és casi casi com el de la Vall d’Àneu. Ja no diuen, com a Vilaller i a Boí: 'pllou', 'cllau', etc.

Mentres sopam, els fills del Jaume, que n’hi ha de caçadors, ens conten dels estanys de Colomés i de les cuculles de Boí i de les d’aqueixes riberes, que s’hi fan llops, i óssos i porcs singlars, però ja es són apoquits molt, per la caça que els donen. Un diu que un dia en va veure un, d’ós, que trescava cap baix per devora un d’aquells estanys. Els óssos no s’aborden a la gent, si no els envesten. An-a qui s’aborden és an el bestiar. Tenen tanta de força en els braons, que són capaços d’envestir un bou i clavar-li les arpes al mig de les espatles i obrir-lo de dalt a baix. Hi ha homes per ací que n’han vistes de fetes així. A Vilaller, a Boí i a Cabdella se queixen de que els porcs singlars fan molt de mal a les hortalisses, perquè, com els óssos van molt acaçats i els contraris dels singlars són ells, ara els singlars en fan més de les seues, i les patates i demés verdures paguen la festa.

Conversa qui conversa, se fa tard, i alçam la sessió, i mos n’anam a jeure, que bona tasca mos espera demà.


Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000