| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dimarts, 18 de setembre de 2018


 LLIBRE DE LA SETMANA 10/04/2006 16:39 

Toni Cucarella
'Heretaràs la terra'

3i4

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ 3i4
  DIGUEU-NE VENJANÇA, SI VOLEU

Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: jo dic que ja en tinc prou, d’aguantar el pet a tota aqueixa patuleia del puntet, pretenciosa rècula de senyorets de la mà al cul, que sense gens de vergonya ni remordiment s’han fet adobar refistolades biografies familiars, inventant-se i tot arbres genealògics que els remunten fins a les mateixes putes de cambra del rei Jaume el Conqueridor: perquè una cosa són les mentides explicades de viva veu que tan bon punt s’han pronunciat s’esvaeixen, sovint sense deixar gaire més recialla que un solatge esgrunat, si de cas, en alguna memòria portentosa, i una altra, prou més greu, són les mentides que queden per escrit, ben posades en lletres d’impremta: ai!, quantes pàgines laudatòries s’han redactat, a tant per línia, en tota mena de revistes i periòdics, sobre els fraudulents orígens dels vanitosos Monroig-Morell, que ja ho diuen que pagant sant Pere canta o, si més us plau la poètica, com va deixar sentenciat el nostre frare Turmeda, «diners fan hui al món lo joc e fan honor a molt badoc». Badocs i balòsties –vera i borda flor del magraner–, heus ací els epítets que també els escauen, a més de bafaners i pretenciosos, als Monroig-Morell, no debades la pretensió l’acompanya sovint alguna altra tara de caràcter, i si no n’hi ha, de tara, haurem de fer córrer la brama que en tenen. Llàstima que sempre hi haurà algú disposat a malbaratar la seua traça per a construir d’encàrrec elevades biografies amb molta borumballa de farcir i falsedats a manta, i val a dir que no és d’ara aquest mercadeig del tu m’ho pagues i jo t’ho escric, o jo t’ho escric i tu ja m’ho pagaràs: posem per cas Virgili, que ja va usar el seu enginy per passar la pomada a l’emperador romà August, i a través de l’exiliat Enees va fer que la gens Iulia, família a la qual pertanyia August, adquirira ancestres de línia directa amb l’admirada Troia, la que fou destruïda pels mítics Aquil·les, Ulisses i Agamèmnon. Tota la peripècia de l’Eneida, per més que en reverenciem l’estil i admirem l’exímia vàlua literària del seu autor, no és res més que una interessada llagoteria a l’emperador August: un exercici de poètica submissió i mendicitat, agenollat servilisme al capdavall, com el vassall abjecte que llepa la mà de l’amo que l’alimenta com un gos, o aspira que l’alimente: que li afarte l’estómac i li òmpliga el budell gros de la vanitat.

Però jo no sóc Virgili, i no pretenc mesurar-me amb ell ni de bon tros, ni tampoc la successió de fets i succeïts que conformen la biografia que he compilat en res no haurà d’assemblar-se a l’Eneida, llevat d’algun ímpetu més o menys èpic però dispers. En qualsevol cas, és innegable que alguna inspiració n’hi haurà, bé d’aquesta atzarada del fill d’Anquises o de qualsevol altra odissea literària; tanmateix no hi serà tant per voluntat expressa d’aquest cronista, sinó pels avatars dels actors, que ens hi remetran: fet i fet, en la literatura i en la vida queda ben poca cosa, potser no res, per inventar, que tot el que es viu i s’escriu és tautologia d’altres vides i refregit d’altres llibres, i doncs, posats a dir i provant de fer teoria, el marge de particularitat que ens queda és potser la mirada, l’angle deliberat des del qual percebem i narrem la història i des d’on és possible proposar múltiples versions d’un mateix argument; vull dir que, si no fóra per la meua decisió, per aquest aïrat anhel de justícia –podeu dir-ne revenja si més us plau, que no em sap greu–, aquesta biografia potser esdevindria un enfilall d’anècdotes, més pròpies de contar en un casino, fruit incessant d’una confrontació de facècies entre alegres i desficaciats i fantàstics i prolífics versadors: aquells traficants públics de faules meravelloses, relaixos desbaratats i increïbles succeïts; o potser, malgrat tan lloables intencions, només assolirà aquest intranscendent nivell de simple anecdotari; tant se val. Amb tot, val a dir que no he mamprès aquest exercici de restauració històrica per ballar l’aigua a ningú, més aviat tot el contrari: vull posar les coses de la vida de Vicent Morell en el lloc que els escau, honestament col·locades als prestatges de la veritat. L’escarni, però, serà per als seus bafaners successors oficials, aqueixos que l’han posat en una falsa peanya d’americà ric primer i en acabant de propietari industrial d’arrelada burgesia: tot mentides bufades en caldo gelat. Americà ric, Vicent Morell? No em fotràs tort, que per un ull t’hi veus! On deien que ell havia naufragat no va ser en aigües d’ultramar, que ni salades eren; és voler dir que, malgrat el sobrenom, no va viure Vicent Morell successos similars als que donaren fama a Robinson Crusoe i als supervivents del descomunal i malaguanyat Titanic, encara que va travessar en dues ocasions, d’ací cap allà i d’allà cap ací, l’oceà Atlàntic, tot i que podríem acceptar de comparar-lo amb Ben Gunn, el pirata abandonat a la seua sort a l’illa del Tresor, de la mateixa manera que Vicent Morell va ser abandonat per uns altres pirates a l’illa de Cuba, tanmateix el renom fou més aviat conseqüència inevitable de la mordaç ironia dels propis compatriotes, no debades tenim fama de fotre’ns del mort i de qui el vetla, de la música i dels tocadors. Però la bafaneria és un pecat que sema el sentit de la ponderació, talment una gebrada negra cremaria la collita de taronges en un ple gener hivernal; semat, doncs, el sentit de la ponderació, i sense el consell de la seua prudència és quan brollen i proliferen i s’escampen els despropòsits i les fal·làcies, tot amb l’objectiu d’aparentar, de fatxendejar, de bafanejar, d’estufar-se com pretenciosos paons en una opulenta gabiota d’or: ah, burgesos cagats per mitja galta, els néts rics de Vicent Morell! Mireu: si obriu els llibrets que fan les comissions de les festes de carrer i de les falles de la ciutat de Xàtiva la Socarrada, pàtria natal d'un famós pintor italià i bressol d'una nissaga de papes vaticans, en qualsevol cartell d’un concert d’una o altra societat musical, d’un partit de futbol de l’Olímpic, d’un concurs de pesca o trobada de colombaires, pertot arreu, com una inclement foguerada de pigota, hi trobareu una o altra publicitat de la firma Monroig-Morell i les seues tapadores: posem per cas la constructora, la immobiliària, el magatzem de productes fitosanitaris o la concessionària d’automòbils, ben bé com la rúbrica beneplàcita de l’amo: Que es facen les festes! Que es juge el partit de futbol! Que amollen la coloma i els coloms!
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000