| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dijous, 19 de setembre de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 28/11/2005 16:48 

Maria Barbal
'País íntim'

Columna

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Columna
  1

Paraules

Cap alegria no podia fer-te feliç.
Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis, d’acord, però la veritat, no sé què esperaves de mi.
Em vas criar amb l’ànima discreta, just havia de servir per donar-me forma, com l’aire bufat que tensa el globus. Sens dubte perquè no prengués mal. Tu sabies massa d’agulles burxant que en un no res fan feina. Havia de saludar i donar les gràcies; a fora, no havia de fer-me veure, ai si cridava l’atenció!
Molt aviat jo vaig tibar amunt per sortir volant. Devia ser molt petita, encara passava les nits al llit de barres dins del dormitori. Aquella cambra al pis antic, el del terrat, resplendeix. La llum que, a través dels vidres del balcó i de les cortines llises, espetega al mirall de l’armari és encara dintre meu. De la finestra de davant del capçal, també se’n recollia claror.
Abans d’acotxar-me, em feies resar les oracions. «Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixéssiu sol, que si no, cauria, àngel de la guarda, de nit i de dia»...
Un vespre el pare era al dormitori quan em posaves a dormir. Em vaig embalar de tal manera repetint les teves paraules que a l’instant ja havia acabat de resar. Al pensament guardo el so de cascada del seu riure. Em sembla tenir davant la persona jove tal com l’he vist en una fotografia, els cabells ondulats, i vestit amb una samarreta imperi blanca d’on sobresurten unes espatlles musculades d’home fort i prim, braços colrats. En ple instant de sorpresa, tu li vas girar la mirada, la que es dirigia severa cap a mi, sense encertar una rèplica. Tots dos et vam guanyar en el nostre acord, segurament per primer cop.
Potser esperaves miracles.
Però, els primers anys, tu i jo fem també com Perot i Mandiga, com et sento dir de dos que sempre van junts. Enraonant m’ensenyes a enraonar, i a fe que tinc on aprendre. Domines l’art de la paraula viva. Tens la llestesa i l’enginy que fa gràcia als qui t’escolten i, a hores, fa mal, però encara no ho he comprovat. Pocs et passarien «la mà per la cara» tractant de la terra i dels animals d’on extreus imatges contínuament.
A la tarda, quan la feina de casa queda complida, em lleves de la migdiada i et poses a cosir o a planxar. Aviat em dónes retalls i m’ensenyes a fer puntades. «La dona que sap cosir és una joia per la casa.» El teu pare va voler que n’aprenguessis, encara que et calia caminar una hora d’anada i una de tornada. Però eres joveneta i valenta, decidida, i feies camí amb tres o quatre xiquetes del teu poble. Un dia una colla de casats us esperaven per fer-vos un espant o potser alguna cosa més. Era a la tardor, quan es fa fosc tan aviat, però, com que coneixíeu bé el terreny, els vau esquivar per un camí antic i els vau deixar amb un bon pam de nas. D’una en una, les paraules no m’expliquen encara de què em parles, però quan el pare em llegirà Pinotxo, pensaré en aquells homes casats amb simpatia com si es tractés d’homenets de nas llarg.

Després, dormo en una habitació de dos llits, l’un arran de les portes de l’armari mirall i l’altre a mig pam de les de la finestra. Al racó, als peus del llit de la finestra, una taula-camilla, que té dos prestatges per sota on hi ha sabates. Temps fa que agafo la cullera i la forquilla tota sola, bec llet amb pots d’alumini ben lluents que n’han contingut de condensada. No t’agrada que, fora de casa, digui certes coses, com la del pot de la llet. I vaig a l’escola. Com si et sentís.
—Col·legi, la costura de les monges es diu col·legi, tretzepets.
M’enrabia que em diguis tretzepets.

L’edifici on les monges fan de mestres queda lluny de casa. És molt gran, té una capella, la clausura, l’internat, les aules, el pati de dalt i el de baix, entre tots dos unes escales dretes, amb barana fina de ferro a cada banda. Tardaré anys a fer-me càrrec de tant d’espai. Hi ha un hort al costat del pati de baix, del gran. Un camí de terra hi porta, amb les fulles dels caquis que n’omplen les vores a la tardor i on la rosada s’encanta fins tard els matins de l’hivern.
A escola, hi vaig amb uniforme blau marí, la faldilla em va baldera, té plecs grossos, al davant són pales, i és de creixences: m’arriba dos dits per sobre els turmells. El cos té un coll blanc i porto una petita insígnia clavada a sota seu. Un temps vam portar barret, que se sostenia per una goma de cordó fi passada sota la barbeta. També blau marí.
El carrer on vivim fa pendent. Els dies de vent el terra sembla d’acer. Mentre neva, en canvi, és flonjo i quan la boira l’ocupa em sembla que volo entre núvols. A mig trajecte passo per davant del negoci del senyor Xavier. Al voltant de les nou, ell escombra la vorera amb una bata de color blau gris com els seus cabells. Li ve de gust dir-me alguna cosa i la gorra de llana vermella que m’has fet, de mitja, es nua al coll com si hi portés una bufanda, li suggereix un mot que per molt temps m’etziba satisfet, fins i tot a l’estiu.
—On va la caputxeeta?
Si és tard, el camí se’m fa més llarg. Avanço de pressa, corro i suo. De vegades sento que tot em pesa. La maleta de cartó, l’uniforme, les botes que, passat l’estiu, han quedat xiques al meu germà. Uns mitjons gruixuts arrebossen els peus prims i blancs que cada dissabte em miro a dins de la banyera. A través de l’aigua bullent que hi has abocat amb la cassola gran. Mentre em despullo dius que es tempera. Just després d’alliberar-me de la samarreta de llana, sense mànigues, que pica, i de les calces, ja m’hi puc posar. M’escaldo o ja és freda.
Mentre camino, de vegades em veig com un ruc jove sota una càrrega gran de llenya, sota els àrguets, una paraula del teu poble que he après de tu. L’últim tram és la pujada del carrer de l’hospital, no gaire ample, ombrívol, que passa per davant del taller de bicicletes. Quan miro els radis metàl·lics em produeixen un efecte alegre, em recorden el ventilador del Cafè Ponent, són com un xiulet en matí de festa, d’estiu. Però cal que segueixi amunt. Avui és dia d’escola.
A cinc anys, estic a punt de fer un canvi. Ara em sembla trans­cendent, però no veig quina causa pot haver-lo provocat. He deixat de fer el pallasso a la classe de la madre Amparo, valenciana, pàl·lida i baixeta, amable, i m’he tornat estudiosa. Llegeixo frases com «Mi mamá me mima». Al col·legi, les paraules escrites són castellà.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000