| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dimarts, 20 d'agost de 2019


 LLIBRE DE LA SETMANA 07/11/2005 06:00 

Joan Pons
'Sorra a les sabates'

La Magrana

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
  L'ANY QUE L'HOME VA ANAR A LA LLUNA

l’any que l’home va anar a la lluna L’any que l’home va anar a la Lluna, en Daniel Rotger es va escapar de casa i na Susanna Petràs es va empassar una agulla de cosir. Tots dos fets tenien una clara relació encara que es presentessin als ulls de la gent com dos successos inconnexos i paral·lels. Per ordre cronològic, van ser iniciats per en Daniel un capvespre de tardor de l’any 1969; a pesar que s’havien començat a gestar la matinada del 21de juliol, tot just en el moment en què els astronautes Neil Armstrong i Edwin Aldrin havien plantat la bandera dels Estats Units damunt la superfície lunar. Aquest senzill gest, el gest normal d’un home posant el peu damunt el terra després d’haver davallat una escala, va produir una cadena de fets meravellosos i extraordinaris arreu del món. La retransmissió via satèl·lit de l’esdeveniment va fer més intensa la petjada i més durador el record, com si hagués estat tatuat en la memòria dels sis-cents milions d’espectadors pels cables i les làmpades d’un televisor incapaç de suportar l’emoció humana que s’havia concentrat intensament durant alguns segons.
L’impacte emocional i visual va afectar tant les persones sensibles com les insensibles, les cultes com les incultes, les simples com les sofisticades, els nens com els adults.
A Kansas, per exemple, un home es va llançar de dalt el terrat d’un edifici de sis pisos convençut que el vestit d’astronauta compensaria la força de la gravetat de la Terra. Les ambulàncies només van trobar restes de plàstic i vidres de l’escafandre mesclats amb trossos de pell, músculs i vísceres del cos capolat.
A Illinois, una vella es va trencar els dos malucs després d’una imitació entusiasta del salt del cangur dels dos astronautes. Era sola a casa i la van trobar els bombers al cap d’una setmana alertats pels veïns. La van trobar en un principi d’estat de descomposició, com si estigués partida per la meitat. Havia mort amb el somrís als llavis i amb l’aire de la persona que sap que la vida ja no pot oferir-li res de millor.
A Connecticut, l’esdeveniment va ser més feliç. Una mare que havia perdut el contacte amb el seu fill, el va tornar a veure deu anys després a la televisió entre el públic que contemplava l’esdeveniment en directe a cap Canaveral. La mare va agafar un avió i el va trobar en una clínica de desintoxicació per LSD d’on havia sortit unes hores abans per veure el llançament.
A Menorca, un nen de nou anys es va escapar de casa carregant una canoa inflable i, hores després, una nena de la mateixa localitat es va empassar una agulla de cosir que havia robat del costurer de la seva mare.
El nen de nou anys, s’anomenava Daniel Rotger.
La nena de set, Susanna Petràs.
La notícia no va sortir als noticiaris internacionals, però encara que ho ignoressin, tots aquests esdeveniments i totes aquestes persones estaven lligades inexorablement per vint segons. Era el temps crític transcorregut entre les maniobres d’Armstrong a bord de l’Eagleal voltant del gran cràter ple de roques i la superfície completament llisa on havia aconseguit allunar. Dins els dipòsits del mòdul espacial només hi quedava combustible per aquest temps.
Per descomptat, Susanna i Daniel també estaven lligats a aquests vint segons universals i a la cadena de meravelles que havien provocat com una ona expansiva provinent de l’espai exterior.
Com que no tenien televisió, la matinada del 21de juliol de 1969 els germans Petràs havien anat a veure la tele a casa dels pares de Daniel. Feia molta calor i la família Rotger estava asseguda al carrer des d’on miraven la pantalla a través de la finestra. Els germans Petràs van agafar les cadires de tisora de lona —anomenades cocarrosses a Menorca— que hi havia estalonades a la porta i les van desplegar ocupant el carrer desert de Sant Bartomeu. Víctor Petràs es posà la seva germana de set anys damunt la falda perquè veiés la retransmissió, però Susanna, que havia estat pràcticament arrabassada del llit, s’adormí. Assegut al costat del seu pare, Daniel l’observà perplex i meravellat. No hi havia cap dubte. Tenia els cabells del color del coure i la pell blanca com la calç. Respirava sense a penes fer soroll entre els braços del seu germà, que, atent a la pantalla, no s’havia adonat que la seva germana s’havia adormit i li anava narrant tot el que veia a la televisió.
—Fa tres dies que l’Apollo XIva enlairar-se del Centre Espacial Kennedy de la Florida tripulat pels astronautes Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin E. Aldrin. Després d’assolir l’òrbita terrestre i voltar diverses vegades el planeta, els motors de la nau es van encendre per iniciar un viatge de tres dies i més de 400.000quilòmetres fins a la Lluna. Durant aquests tres dies, la nau s’ha alimentat d’aerozina 50i tetròxid de nitrogen, i els astronautes, de sopa de pollastre, estofat i pastís de fruites.
Se suposava que era un acudit i el Víctor s’havia tombat esperant veure el somrís còmplice de la Susanna, però havia topat amb les seves pipelles closes i amb un filet de bava caient per la comissura dels llavis amb la lentitud d’un riuet de lava. Era el moment en què s’havia separat de la nau mare el mòdul lunar Eagle, tripulat per Armstrong i Aldrin. Michael Collins s’havia quedat sol al seu compartiment, orbitant al voltant de la Lluna, suspès en l’espai.
—L’Àguila ja té ales —va repetir Víctor un cop es va assegurar que la seva germana s’havia deixondit—. Pobre Collins.
Susanna va obrir les parpelles i va apartar els ulls del televisor encegada pel feix de llum de la pantalla. Quan es va habituar a la penombra del carrer Sant Bartomeu es va trobar cara a cara amb Daniel que l’estava observant amb una estranya atenció al·lucinada. De fet, havia quedat fascinat pel color dels seus ulls. Color verd aigua, color verd mar. Un verd tan intens, un turquesa cristal·litzat que brillava en l’obscuritat del carrer com milers de diminuts organismes fosforescents surant dins la superfície opaca de la mar. L’impacte de la visió li va fer perdre per uns moments les relatives referències cartogràfiques del temps. Per sort, el Víctor i el comentarista de la RTVE van continuar amb les seves respectives retransmissions, però Daniel i Susanna es continuaven mirant perdut qualsevol interès per la pantalla. Quan el mòdul va aconseguir posar-se damunt la superfície de la Lluna, tots dos van cercar amb l’esguard, de forma instintiva, el satèl·lit real que surava a la seva esquena com un vaixell ancorat en la foscor. Susanna ho va fer a través dels braços del seu germà i Daniel el va observar per damunt el respatller de la cadira inventada pel vell Cocarrossa. L’aire feia olor de gessamí i de calç amarada i Michael Collins es trobava sol orbitant al voltant de la Lluna.
—Pobre Collins —havia mussitat en Daniel.
—Pobre Collins —havia murmurat na Susanna.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000