| Què és VilaWeb? - Publicitat - Correu - Versió text - Mapa web - English |
| Anar a portada | Notícies | Xats - Fòrums - Enquestes | Biblioteca | dijous, 21 d'octubre de 2021


 LLIBRE DE LA SETMANA 29/08/2005 06:00 

Alessandro Baricco
'Homer, Ilíada'

La Magrana

----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
  Criseida


Tot va començar un dia de violència.
Feia nou anys que els aqueus assetjaven Troia. Sovint necessitaven queviures o animals o dones, i aleshores deixaven el setge i anaven a saquejar les ciutats properes per obtenir el que volien. Aquell dia li va tocar el torn a Tebes, la meva ciutat. Ens ho van prendre tot i ho van carregar a les seves naus.
Entre les dones que van raptar m’hi trobava jo. Era bonica. Un cop al seu campament, quan els prínceps aqueus es van dividir el botí, Agamèmnon em va veure i es va voler quedar amb mi. Era el rei dels reis, i el cap de tots els aqueus. Em va portar a la seva tenda i al seu llit. Ell tenia una dona, a la pàtria, que es deia Clitemnestra. I l’estimava. Aquell dia em va veure i es va voler quedar amb mi.
Però al cap d’uns quants dies, va arribar al campament el meu pare. Es deia Crises, era sacerdot d’Apol·lo. Era vell. Portava presents esplèndids i va demanar als aqueus que, a canvi, m’alliberessin. Ja ho he dit: era vell i era sacerdot d’Apol·lo. Tots els cabdills aqueus, després d’haver-lo vist i haver-lo sentit, van aprovar acceptar el rescat i honorar la noble figura que els havia anat a suplicar. Només un, entre tots, no es va deixar enlluernar: Agamèmnon. Es va alçar i es va llançar brutalment contra el meu pare dient: «Desapareix, vell, i que no et torni a veure. No deixaré anar la teva filla. Envellirà a Argos, a casa meva, lluny de la pàtria, fent anar el teler i compartint el meu llit. Ara vés-te’n, si vols salvar la pell».
El meu pare, espantat, va obeir. Se’n va anar, en silenci, i va desaparèixer per la vora del mar, semblava que hagués desaparegut en el soroll del mar. Aleshores, tot d’una, la mort i el dolor van caure sobre els aqueus. Durant nou dies, les fletxes van matar homes i animals i les pires dels morts brillaren sense parar. El desè dia, Aquil·leu va convocar l’exèrcit a una assemblea. Davant de tots, digué: «Si les coses continuen així, per evitar la mort haurem d’agafar les naus i tornar cap a casa. Consultem un profeta, o un endeví, o un sacerdot que ens pugui explicar què passa i ens pugui deslliurar d’aquest flagell».
Aleshores es va alçar Calcas, l’endeví més famós. Coneixia les coses passades, presents i futures. Era un home savi. Va dir: «Vols saber el motiu de tot això, Aquil·leu, i jo te’l diré. Però tu jura que em defensaràs, perquè el que diré pot ofendre un home que té poder sobre tots els aqueus i al qual tots els aqueus obeeixen. Jo arriscaré la meva vida, tu jura que la defensaràs».
Aquil·leu li respongué que no havia de tenir por, sinó dir el que sabia. Va dir: «Mentre jo sigui viu, cap aqueu no gosarà posar-te la mà al damunt. Cap. Ni tan sols Agamèmnon».
Aleshores l’endeví es va animar i digué: «Quan vam ofendre aquell vell, el dolor ens va caure al damunt. Agamèmnon va refusar el rescat i no va alliberar la filla de Crises, i el dolor ens va caure al damunt. Només hi ha una manera d’apartarlo: tornar a Crises la noia d’ulls vius, abans no sigui massa tard». Havent parlat així, es va asseure.
Aleshores es va aixecar Agamèmnon, amb l’ànim ple de ràbia negra i els ulls encesos de foc espurnejant. Va mirar Calcas sinistrament i va dir: «Endeví de desgràcies, mai no m’has dit res de bo, només t’agrada revelar el mal, mai el bé. I ara em vols privar de Criseida, que prefereixo a la meva esposa, Clitemnestra, i que hi pot rivalitzar en bellesa, intel·ligència i noblesa d’esperit. ¿L’he de tornar? Ho faré, si això és el millor, perquè vull que la tropa se salvi. La tornaré, si així ha de ser. Però prepareu-me ben de pressa un altre do que la pugui substituir, perquè no seria just que jo fos l’únic de tots els aqueus sense recompensa. Vull un altre do».
Aleshores Aquil·leu digué: «¿Com et podrem trobar un altre do, Agamèmnon? Tot el botí ha estat repartit, no es pot tornar enrere i començar de nou. Tu ara lliura la noia i quan entrarem a Troia et recompensarem amb el triple o el quàdruple».
Agamèmnon va sacsejar el cap. «No m’enganyis, Aquilles. Tu tens el teu botí i voldries deixar-me sense res. No, aniré a tornar aquesta noia i després vindré a agafar el que em sembli, m’enduré la recompensa d’Aiant, o la d’Odisseu, o potser la teva.»
Aquil·leu el va mirar amb odi: «Home imprudent i àvid», digué, «¿com vols que els aqueus et segueixin a la batalla? No he vingut pas per combatre els troians, perquè per mi no són culpables de res. Mai no se m’han endut els bous ni els cavalls, ni m’han malmès cap collita: entre la meva terra i la seva hi ha muntanyes plenes d’ombra i la mar bramulosa. És a tu, gran desvergonyit, a qui vaig seguir, per defensar l’honor de Menelau i el teu. I a tu, cara de gos, tant te fa i ara m’amenaces de prendre’m la recompensa per la qual em vaig escarrassar. No, me’n vaig, és molt millor tornar a casa que no quedar-me aquí, deshonorat i lluitant per procurar-te fortuna i riquesa.»
Aleshores Agamèmnon va respondre: «Apa, fuig, jo no et demanaré pas que et quedis. Al meu costat n’hi ha molts d’altres que estan disposats a honorar-me. Tu no m’agrades, Aquil·leu: sempre et són plaents la discòrdia, les guerres i les baralles. Ets fort, sí, però no és mèrit teu. Retorna a la teva llar i regna damunt els teus, que a mi tant me fa i no em preocupa la teva ira. Però et dic que enviaré Criseida al seu pare, amb la meva nau i amb els meus homes. Però després aniré jo mateix a la teva tenda i m’enduré la bella Briseida, el teu botí, perquè vegis que sóc el més fort i perquè tots els altres em tinguin por».
Així va parlar. I fou com si hagués colpit Aquil·leu al bell mig del cor. De manera que el fill de Peleu va estar a punt de desembeinar l’espasa i certament hauria matat Agamèmnon si a l’últim moment no hagués aconseguit dominar la ràbia i frenar la mà damunt el pom de plata. Va mirar Agamèmnon i va parlar ple d’ira.
«Tu, cara de gos, cor de cérvol, home covard. Per aquest ceptre juro que arribarà un dia que tots els aqueus m’enyoraran. Quan caiguin sota els cops d’Hèctor, aleshores m’enyoraran. I tu patiràs per ells, però no podràs ser-los útil. Només podràs recordar que vas ofendre el més fort dels aqueus i embogiràs de remordiments i de ràbia. Et juro que aquest dia vindrà, Agamèmnon.»
Així va parlar, i va tirar a terra el ceptre clavetejat amb claus d’or.
Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000