| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 13 d'agost de 2022


diumenge, 22 de febrer de 2009
>

Com fer presents els absents?

El Museu Memorial de l'Exili a la Jonquera ara està centrat en la memòria del setantè aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, però també vol fer presents altres èxodes, altres absències, altres pèrdues

tribuna
Periodista


IMMA MERINO..


+ Els germans Germano el 1969. A la foto del 2206 només són tres.

Ha fet setanta anys: pràcticament consumada la derrota republicana, mig milió de persones van travessar la frontera amb França cap a l'exili. N'hi ha imatges, com ara les fotografies del pintor francocolombià Manuel Matamoros que actualment s'exhibeixen al Museu Memorial de l'Exili (Mume) a la Jonquera: els rostres dels que fan l'amarga travessia reflecteixen la desfeta, el cansament, la desmoralització, la incertesa. Potser, encara, una última esperança que no tot estigui perdut i que sigui possible recular. Hem vist altres imatges d'èxodes, que encara continuen, que poden iniciar-se en qualsevol moment. Totes s'assemblen. Fa uns anys, entrevistant-la, la poetessa i traductora Montserrat Abelló va dir-me que s'havia reconegut en aquells que travessant una frontera dels Balcans iniciaven un altre exili. És un emmirallament, entre tants, que m'ha quedat gravat i que ara em torna. Sense tenir per fortuna aquesta experiència, hi podem reconèixer en les imatges de l'exili la humanitat desvalguda. Ens hi podem reconèixer. Amb aquesta consciència, el Mume, encara que ara estigui inevitablement centrat en la memòria del setantè aniversari de l'inici de l'exili republicà, té la vocació de fer present altres exilis, altres víctimes d'una violència i d'una exclusió interminables amb conseqüències que perduren. És així que visitant el Mume un dia del mes de desembre hi vaig trobar una exposició temporal que em va revenint, que ha quedat dins meu. El seu títol és Ausencias (tot i que s'escriu amb la i en blanc com a signe de l'absència) i consta d'unes fotografies realitzades per Gustavo Germano que aborden el tema dels desapareguts arran de la repressió de la dictadura argentina a finals dels anys setanta. En parlo temps després, quan ja no hi és, l'exposició a la Jonquera, però si en parlo en present és perquè el treball del fotògraf argentí continua existint, pot continuar exposant-se, com abans de fer-ho al Mume s'havia exposat en altres llocs. A més, hi ha un llibre que recull les fotografies de Germano i que tinc al costat en el moment d'escriure aquest article. Però, essencialment, sobretot en parlo en present perquè aquest treball sobre l'absència (i a la vegada la presència dels absents) no pereix. No ho fa perquè continua viva la memòria dels desapareguts. No ho fa perquè no pereix el crim que va fer-los desaparèixer. No ho fa perquè el fotògraf ha trobat la manera de fer present l'absència.

Com ho fa? En cada cas, Gustavo Germano parteix d'una fotografia antiga que mostra un grup de persones, majoritàriament relacionades familiarment, o una parella, que pot ser de casats, d'amics, de germans. En molts casos traspuen aquella felicitat que es tendeix a representar en una fotografia. Al costat de cada imatge antiga, n'hi ha una altra de recent realitzada al mateix lloc i pràcticament amb el mateix enquadrament. Entre una fotografia i l'altra ha passat un temps llarg, entre trenta i quaranta anys. L'espai a vegades s'ha transformat, però la primera sensació que es té en veure les fotografies recents és que hi falta algú. O potser que hi ha la presència dels absents, junt amb la dels supervivents de les fotografies antigues pels quals, inevitablement, ha passat el temps. Al seu costat, no hi ha la mare o el pare, la germana o el germà, l'amic o l'amiga, el fill o la filla que han desaparegut. Però a la vegada hi són. I la sensació de la presència fa sentir que els desapareguts han marcat per sempre més l'existència dels supervivents, que recorden una felicitat que va ser arrabassada. Que es conserven en la fidelitat de la memòria. Que no poden ser oblidats.

El treball de Gustavo Germano explora en el dramatisme que les fotografies adquireixen amb el pas del temps: arriba un moment que, en tornar-les a mirar, hi veiem algú que ja no hi és. I la imatge sembla que ens torni un moment de felicitat perduda. Però no es tracta només dels efectes propis del pas del temps, perquè entre una fotografia i l'altra hi va haver un moment de violència que va alterar el futur. I així va crear-se el temps de la ferida. Entre els diversos casos de desapareguts que fa presents Gustavo Germano, només n'apuntaré dos. L'any 1975, en una platja de la província d'Entre Ríos, els joves Orlando René Méndez i Leticia Margarita Oliva miren somrients a la càmera. La fotografia de Germano, realitzada trenta anys després, mostra la mateixa platja deserta. En una fotografia de l'any 1969, s'hi veuen quatre nens. Són germans. Aquesta foto va ser presa en un estudi fotogràfic pròxim a la frontera amb l'Uruguai, on els quatre nens anaven a passar les vacances amb els pares. La policia argentina havia reclamat una foto de carnet de cadascun dels nens per permetre'ls travessar la frontera. El seu pare va decidir que fessin una única foto que els reunís tots quatre. Amb aquesta foto, una de les poques imatges que la família conserva dels quatre germans junts, van passar la duana. Els seus noms són Gustavo M., Guillermo A., Diego H.M i Eduardo Raúl. El cognom és Germano. En una fotografia de l'any 2006, no hi és Eduardo Raúl, montonero, que va morir assassinat per la policia el 23 de desembre de 1976. Només tenia 18 anys.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.