| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dimecres, 31 de desembre de 2008 > El polemista sentimental
La donació del fons bibliogràfic de Manuel Brunet a la UdG rehabilita la figura d'un periodista complex i contradictoriEVA VÀZQUEZ. Girona El 5 de desembre passat la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Girona va rebre en un acte protocol·lari la donació de la biblioteca personal i un important volum de la correspondència del periodista i escriptor Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres, 1956), director del setmanari Mirador, col·laborador mordaç i apassionat dels principals diaris catalans dels anys trenta, i polemista trist, conservador, catòlic però imprudentment catalanista, durant la postguerra. Ni l'ingrés del seu fons bibliogràfic a la universitat ni la reconstrucció de la seva personalitat humana i intel·lectual no haurien estat possibles sense el treball de documentació de Francesc Montero, autor d'una tesi doctoral que rehabilita la figura complexa i contradictòria d'aquest «periodista convers».
Els vaivens ideològics de Manuel Brunet són a vegades tan acusats i desconcertants, que Francesc Montero (Figueres, 1981) explica que més d'una vegada, al llarg dels anys que ha dedicat a estudiar-lo per a la seva tesi, ha tingut la impressió de batallar amb les peces d'un trencaclosques que permetria compondre més d'una imatge oposada, cada una igual d'acabada i fiable. Perquè costaria reconèixer l'aplicat estudiant del seminari de Vic en el furibund ateu que confraternitza amb l'anarquista Andreu Nin a la redacció de Las Noticias i que acaba abraçant de nou el catolicisme i intensificant la vena conservadora durant la República fins a haver de fugir a Roma, amenaçat de mort, el 1938. Però Brunet és en cada una d'aquestes imatges: en l'estil afilat i impetuós dels seus articles més polèmics per a La Publicitat o La Veu de Catalunya, i en les explosions de sentimentalisme que deixaven perplexos els seus amics més íntims; en el redactor silenciós i solitari, una mica misantrop, tal com el recordava el seu amic Josep Pla, i en el gran gormand, voraç i opípar, que evocaria Néstor Luján; en el periodista impetuós i exaltat, hàbil en la diatriba i la polèmica, però també en l'observador impressionable, de mirada a vegades ingènua i escriptura lírica, meravellada davant la bellesa del romànic o el paisatge del seu Empordà adoptiu. Brunet va ser un home de rauxes i paradoxes, però més sovint encara, de manera commovedora, de lleialtats heroiques, com la que a l'exili va portar-lo a defensar, definint-lo de col·lega i amic, el també periodista Josep Maria Planes, assassinat en plena revolta per un escamot de la FAI i que tant l'havia escarnit des de les pàgines de la revista satírica El Be Negre, o encara més la que en plena postguerra, l'any 1954, va fer-li perdre la feina a La Vanguardia, tot i que la seva precària economia en depenia absolutament, per no haver-se avingut a participar, amb un article de glorificació franquista, en la celebració dels «quince años de paz» perquè considerava un insult oblidar-se que no hi havia hagut cap mena de concòrdia per als milers de persones que feia exactament el mateix temps que vivien exiliades. No es cap llegenda: entre el miler de cartes que han ingressat a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Girona, entre les quals hi ha corresponsals com ara els editors Josep Maria Cruzet i Josep Zendrera, Joan Maria Guasch, Anna Maria Dalí (a qui va animar a escriure el polèmic retrat del seu germà, que Brunet detestava), Octavi Saltor, Joan B. Solervicens, Carles Cardó, Ramon d'Abadal, l'escultor Manolo Hugué, Carles Fages de Climent, Josep Pla, Carles Sentís (company a La Veu i l'àngel en la postguerra, en aconseguir-li feina a Destino) o Ramon Rucabado, hi consten els sis llargs folis que va escriure a l'aleshores director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, argumentant-li els motius de la seva defecció amb una sinceritat desarmant i una ràbia a penes dissimulada. «Mai em vaig aturar a pensar quines eren les idees d'aquells amics ni en quin partit militaven [escriu en castellà a Galinsoga], i així com vaig fer amistat amb poetes i escriptors declaradament de dretes com Ignasi Agustí, [Joan] Teixidor, etc., en vaig fer també amb escriptors d'esquerra que, pel que sigui, eren la majoria (...). Va venir la revolució, els partits es van definir; em vaig trobar aleshores que molts dels meus amics, i potser els millors, eren d'idees liberals, adscrits tots als partits d'esquerra (...). El dia de la liberación, molts d'aquests amics –i li diré que quasi tots– van haver de fugir; molts tenien interessos aquí: hi tenien casa seva, alguns, la seva família, fills petits, una vida ja construïda, i van haver de deixar-ho tot i anar-se'n cap a un món desconegut, cap al destí més trist i un futur que només els prometia misèries i penalitats; alguns es van acomiadar de mi plorant. Es dirà potser (...) que es tractava de rojos i que tenien el que es mereixien (...). No ho veig així: jo no sé què eren políticament: la majoria eren homes enamorats d'un ideal, tal vegada cecs, obstinats, tot el que es vulgui, però el defensaven sincerament; en l'aspecte particular, puc afirmar que eren persones excel·lents, algunes, digníssimes, gent que no havia comès cap crim.» Aquest al·legat contra la hipocresia del règim, en què l'amistat s'anteposa a qualsevol diferència ideològica, l'emetia un periodista que sovint seria acusat de traïdor i deslleial: als anys vint i trenta, pel seu pas de la Lliga a Acció Catalana; als quaranta, per la seva col·laboració al setmanari Destino, com a responsable de la secció de política internacional, la seva especialitat. És cert que Brunet, amb el seu temperament apassionat i provocador, fins i tot agressiu, admet el seu biògraf, tenia una inquietant habilitat per despertar suspicàcies al voltant: l'abril de 1931, un article seu advertint que la proclamació de la República calia prendre's amb reserves mentre no s'assegurés l'autèntica independència de l'Estat espanyol va costar-li també la feina a La Publicitat, i una altra sèrie d'articles, denunciant l'escàndol financer conegut com afer Bloch, en el qual va implicar Lluís Companys en persona, va estar a punt de costar-li la vida quan uns desconeguts pròxims a ERC van assaltar-lo a cops de porra al mig del carrer. Francesc Montero, que té previst llegir la seva tesi el primer trimestre d'aquest any, ha arribat a la conclusió que tot el desconcert que desperta la trajectòria de Brunet –«el periodista convers», el qualifica– es condensa en la figura d'un triangle, a cada un dels vèrtexs del qual hi situa uns principis irreconciliables, catolicisme, conservadorisme i catalanisme, que el periodista s'obstinaria inútilment a casar en uns ambients alternativament agnòstics i anticatalanistes. Ha quedat d'ell, doncs, la imatge d'un home ridiculitzat per les seves creences religioses (formen part de l'anecdotari empordanès les bromes de què era objecte al Casino Sport de Figueres), escarmentat per les claudicacions dels mateixos partits que havia defensat i humiliat per haver de trair la llengua escrivint en castellà. És la mateixa història de molts dels escriptors del país, però en pocs altres s'hi han rabejat d'una manera tan notòria el menyspreu i l'oblit, potser perquè, deixant de banda l'èxit obtingut amb El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925) i a pesar de les seves incursions en la poesia, que Montero inscriu dins l'estètica noucentista, la seva obra literària, la seva vocació primera i frustrada, pot considerar-se menor, però no pas la seva influència com a periodista ni la integritat del seu compromís amb el catalanisme. L'estudiós confessa que a mesura que ha anat aprofundint en el personatge, «més antirevolucionari que no pas reaccionari», puntualitza, a través de la documentació privada conservada per la família a Castelló d'Empúries, s'ha sentit temptat més d'una vegada de «salvar-lo», perquè «és amb els ulls d'avui, que el seu comportament pot semblar inapropiat i controvertit». En les circumstàncies de l'època, en què «el desengany dels ideals es feia dur de pair», l'actitud de Brunet no representa cap singularitat, no més que la de tants altres que també van decidir quedar-se i van haver de sobreviure com van poder. Des de l'Empordà, on va viure retirat igual que Josep Pla, enviava els seus articles a Destino en la més estricta soledat, però a vegades se li escapaven referències, d'«un to realment patètic», a la seva inestabilitat econòmica acabat de tornar de l'exili, vivint a dispesa a casa d'uns parents, sense mobles, sense diners, sense feina i amb una família per mantenir que aviat també es veuria mutilada amb la mort sobtada d'un fill. |
)
 | |||
|
