Auditori de La Mercè, són les cinc de la tarda, és diumenge i el fred congela l'esma. Entrem amb ànim lleuger, abrigats fins a la punta del nas, les mans a les butxaques. A dins, però, no hi ha ningú, no hi ha res. Estúpidament ens anem mirant els uns als altres, estem desemparats. Remoreig com de brisa. Ara s'obre un xic una cortina, el cap d'una dona ens convida a seguir-la. Hi anem, complim les indicacions i entrem en un antre de pinyol. Davant nostre un cuiner enorme amb samarreta de paleta, bombatxos lligats amb un cordill i sabatilles; paella a la mà remena un potatge de verdures, el tuf aromàtic ho embafa tot. Al cap hi porta un casc del qual en surt un braç metàl·lic que acaba en un floc de llum. L'eina-làmpada és un fanal a la cuina. Hi ha una barra de fusta i un fogonet, estris a dojo i, al darrera, una porta clara; a la vora una tauleta rodona entapissada, un penjador, cadires i una ràdio que remoreja. Tots estem apilonats, drets, ens fascina el tipus i com ens mira, mentre rasca l'eina fa grima. Intentem imaginar coses. Darrere nostre una cortina blanca ho envolta tot. Amb un gest se'ns convida a fer un tast. La mestressa reparteix uns cucurulls plens d'una pasta enigmàtica feta de verdures. L'home va omplint, la dona les reparteix inquisitorialment. Una musiqueta dels anys 50 repica al rerefons. De cop s'alcen les cortines i veiem al darrera unes grades muntades de fusta. Hi anem entre somriures enigmàtics. En seure tenim allí unes culleretes per anar menjant el poti-poti. Serem nosaltres l'espectacle?

De la penombra, la parella diabòlica comença la seva dansa maldestra. Com si fossin un parell d'infants reproduint moments de circ en una fira imiten ocells, juguen amb cadires, llancen ganivets, ensinistren i hipnotitzen un gall d'indi impressionant..., d'alegria riuen i xalen a doll; mostren una tendra i amorosa manera en delectar-se'n mentre gestos de sadisme persisteixen constants i ens inquieten. Enmig d'un doll de verdures, de tallants i trinxets esmoladíssims trien, cisen, punxen; enxarxen, fan i pareixen una mena de... I llavors ell, esgrima a la mà l'enorme ganivet, i mirant fix amb ulls desorbitats...

Escarlata Circus ha creat un espectacle inaudit, d'humorisme grotesc i primari, d'esperit firaire i desclassat, fora de tot paràmetre, de gran originalitat i no absent d'intencionalitat. Partint de la manipulació d'objectes i dotant-los d'humanitat aconsegueixen un tipus d'il·lusionisme tràgic en què veiem la nostra indigna condició ple d'un aire neguitós i reconegut que violenta els límits convinguts. Els dos intèrprets, Jordi Aspa i Bet Miralta, personifiquen la insània més entendridora mentre infonen un neguit pertorbador, sempre en el límit que balanceja la broma i l'alienació. Fabulós!