| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 16 d'octubre de 2021


dimecres, 29 d'octubre de 2008
>

L'avaria inexistent

Viatge amb tren el dia que fa 160 anys del primer ferrocarril de Barcelona a Mataró

la crònica

MANUEL CUYÀS.

Dimarts al matí em vaig trobar l'amic Pep Comas a l'andana de l'estació de Mataró. Després de deixar passar el tren que venia de Calella perquè hauríem anat drets, vam pujar al que hi havia aturat a la via 3, que sortia cap a Barcelona tres minuts més tard, a les vuit i vint-i-dos. Amb en Pep Comas, pedagog i exregidor de Mataró per ICV, ens coneixem de tota la vida. Vam fer la guerra junts. Vull dir el servei. Artillers as Castell de Menorca.

Un cop asseguts, li vaig dir, a en Pep, que potser hauríem de treure una ampolleta de xampany i celebrar que exactament aquell dia, 28 d'octubre, feia 160 anys que un tren, el que va ser el primer de l'Espanya peninsular, va cobrir el mateix recorregut. En realitat el tren fundacional va fer el viatge en sentit contrari, de Barcelona a Mataró, i a una hora menys intempestiva, però tampoc calia que entréssim en precisions. En Pep em va dir que hauria de ser la companyia ferroviària, la que tingués una atenció per als viatgers. Unes pastetes, un refresc, una musiqueta, un detall. Després vam fer la broma que els mataronins aquest dia sempre fem, si hi pensem: el primer tren, el de 1848, va trigar 45 minuts a fer el trajecte, i el que en aquell moment estava a punt d'arrencar ens dipositaria a Barcelona en 40, anant bé. En 160 anys hem guanyat cinc minuts. Es tracta d'una broma malèvola perquè el viatge històric es va realitzar sense parades, i en canvi el tren que ara ens acomboiava para a tots els pobles, tres dels quals, a més, tenen les estacions duplicades.

El tren tanca les portes a l'hora anunciada, i les torna immediatament a obrir perquè hi pugui pujar una noia que ha vingut corrents. Sembla que el maquinista està de bon humor. Potser és una consigna emanada des de dalt amb motiu de la data assenyalada.

El tren comença a avançar cap a la primera estació, la de Vilassar de Mar-Cabrera de Mar (sobretot, no ens oblidéssim del mar, que en cas contrari podríem confondre aquest Vilassar amb el de Dalt, i Cabrera... amb què podríem confondre Cabrera si és ella sola mar i muntanya?). Abans d'arribar a l'estació dues vegades marítima, s'apaguen els llums del tren, el soroll dels motors deixa de sentir-se, l'aire condicionat fa el darrer buf i el vehicle avança per la via no per tracció elèctrica ni mecànica, sinó per inèrcia. Si hi ha sort, el tren tindrà prou empenta per arribar fins a l'estació. Si no, ens quedarem aturats a mig camí. Ens quedem aturats a mig camí. Un moment, només. La llum torna, els motors s'engeguen, el tren fa una petita sotragada i segueix la ruta.

Fa cinc o sis anys que els trens de la línia del Maresme tenen aquestes baixades de tensió elèctrica que els deixen sense força. Bé, jo en dic baixada de tensió, però potser és una altra cosa, perquè no hi entenc. El cas és que no sabré mai què li passa, al tren, i que la incidència no serà mai arreglada. Es tracta d'una avaria, d'una pana, d'un fet, d'una contingència, del que sigui, que per a Renfe no existeix, i quan una cosa és inexistent no s'hi pot fer res. Ni es pot arreglar ni es pot prèviament espatllar. Els primers cops que aquestes aturades es van produir em vaig posar en contacte amb Renfe per informar-me'n i poder-ne dir alguna cosa al diari que fos satisfactòria per als lectors i els viatgers. Van dir que no m'entenien. Els vaig parlar de baixada de tensió i va ser com si els hagués dit que al tren se li havia punxat una roda. Els vaig descriure l'efecte físic, i per poc em sento com la protagonista de Llum de gas. Imaginacions meves. Això que vostè ens explica no pot ser ni s'ha sentit a dir mai.

Als primers temps, l'avaria fruit de les meves fantasies es produïa entre l'estació de Sant Adrià de Besòs i la del Clot-Aragó, a Barcelona. Després es va fer extensiva a Badalona i ara ja s'ha fet democràticament universal. Dimarts el fenomen es va repetir entre Premià i Ocata, entre Ocata i el Masnou, a l'estació de Montgat i, com a homenatge a l'avaria pionera, a Sant Adrià de Besòs. En Pep Comas també ho va notar. I aquella noia amb cara d'amoïnada perquè feia tard a la feina, també. Els afectats d'al·lucinacions anem en augment.

Vam arribar a l'estació de plaça Catalunya a un quart i tres minuts de deu. Nou minuts més, i complim l'hora. Deu menys, i igualem el viatge de dimarts va fer 160 anys.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.