dijous, 23 d'octubre de 2008
> Que no pari la música
la galeria
LLUÍS FREIXAS MASCORT.
E l fil musical, com el lector ja haurà descobert fa temps, consisteix a posar una musiqueta que sense emocionar ningú tampoc no molesti gaire i així ens protegeixi del silenci i del nostre pensament. És una estratègia de salut pública, contra l'horror al buit i per evitar els riscos de la reflexió (la selecció de revistes de les sales d'espera dels metges segueix els mateixos criteris). Ja se sap que pensar no és una cosa que pugui fer, a la brava, qualsevol cretí sense preparació. Així que puges a un ascensor, sona una musiqueta que ni carn ni peix, ni fred ni calor, ni per a tu ni per a mi, però que acompanya. O fas una trucada telefònica i t'amaneixen l'espera amb un piticlinc-piticlinc de piano de manubri. El problema és, generalment, la repetició. Un problema que, per cert, s'agreuja a les cafeteries. No sé si hauran notat que, d'un temps ençà, a totes les cafeteries de Girona sona sempre la mateixa cançó sigui l'hora que sigui. Vas a fer el cafè a les deu i una senyora que no coneixes versiona una cançoneta del malaguanyat Antonio Flores. Hi vas a les dotze i torna la mateixa veu amb el mateix prodigi de lletra: «Paratxuri bitxuri, paratxuri bitxuri bitxú.» Vas a dinar a les tres, canvies de cafeteria i, conxo!, la senyora de la cançó ataca altra vegada. Perdonin la ignorància: ¿les emissores emeten sempre la mateixa mitja dotzena de cançons i pensen repetir-les fins al dia del judici final a la tarda, o algú va gravar una cinta i en va passar còpies a totes les cafeteries de Girona?
|
