Ja sé que no es diu parc de les casernes, el parc de Girona del qual, avui, vull parlar. Es diu parc del Migdia, però començo anomenant-lo d'aquella manera per a recordar que aquest parc ocupa els terrenys on hi havia hagut les casernes militars de Girona. Les casernes eren un obstacle que privava el creixement lògic de Girona cap al sud al llarg de la carretera de Barcelona, i transformar-les en un parc va ser una decisió intel·ligent de les autoritats municipals.

L'alcalde Joaquim Nadal, l'any 1989, va encarregar a MBM Arquitectes –Martorell/Bohigas/Mackay, que llavors treballàvem amb Albert Puigdomènech– un pla especial d'urbanisme per a transformar tota aquella àrea en un nou tros de ciutat. Era un conjunt de terrenys que ocupava, aproximadament, unes tretze hectàrees i que quedava emmarcat entre la carretera de Barcelona i el carrer del Migdia, i que al nord començava al carrer d'Emili Grahit –un dels nous eixos viaris de Girona que la travessa d'est a oest– i arribava, cap al sud, fins a gairebé el carrer Universitat de Montpeller. L'alcalde va voler posar mans a l'obra de seguida i vàrem començar projectant i construint uns edificis d'habitatges al carrer Emili Grahit, que s'estenien en direcció sud cap al parc per a arribar a constituir la seva façana nord.

La gran extensió del nou parc va permetre'ns projectar-hi una gran peça d'aigua (un llac on per qüestions de sanitat l'Ajuntament va decidir que no fos per banyar-s'hi) amb una illa a la qual s'arriba a través de dos ponts. Les noves cases de veïns estan servides per un carrer nou, que va de la carretera de Barcelona al carrer Migdia, paral·lel a Emili Grahit i que es diu Oriol Martorell. (Encara recordo quan l'alcalde Joaquim Nadal va proposar aquest nom de carrer. El meu germà, Oriol Martorell, primer catedràtic d'història de la música a la Universitat de Barcelona i creador i director durant molts anys de la Coral Sant Jordi, havia mort els darrers dies de l'agost del 1997. A primers de setembre del 1997, em va telefonar l'alcalde Joaquim Nadal al despatx i em va dir que havia pensat de posar a aquell carrer el nom d'Oriol Martorell. Vaig quedar molt sorprès de la proposta, però em va semblar molt bé. El carrer des de llavors es diu Oriol Martorell.

Però hi ha altres aspectes d'aquesta aventura gironina i professional que em semblen importants, i sobretot una que torna a fer referència a l'alcalde. Parlem del procés projectual. Havíem començat amb un avantprojecte per anar seguint endavant, i quan teníem el projecte del parc molt avançat, un dia vaig ensenyar-lo a l'alcalde i li va agradar molt, però em va preguntar quant valia tot allò. En aquell moment jo no ho sabia, però vaig dir-li que ho valoraríem. Amb la xifra del pressupost vàrem tornar-ne a parlar, i l'alcalde em va dir que aquell projecte no podia ser. Que per a realitzar aquell parc no podia embarcar l'Ajuntament en un gran deute i que només hi veia una possibilitat: pagar-lo amb els diners que l'Ajuntament recaptés dels permisos d'edificació de les cases que estava previst de construir al parc. Ens va donar la xifra –que va ser molt inferior a la que costava la nostra proposta de parc– i vàrem refer el projecte per a ajustar-lo a aquella xifra.

Aquesta història del diàleg amb l'alcalde a l'inici del projecte explica per què, ara, Girona pot tenir aquest parc sense haver-se embarcat en una aventura econòmica absurda.

El projecte i la realització del parc del Migdia va ser un exercici professional molt interessant i em sembla que vàrem saber treure un bon partit dels arbres importants que eren allà des de feia anys, vàrem donar una nova forma als jardins i vàrem enriquir-los amb el llac i la gran platja de gespa al seu costat. La decisió important, però, va ser la de l'Ajuntament d'obrir-los a la ciutat.