El novembre del 2005 Temporada Alta ja va portar a Girona L'oratorio d'Aurélia. Va ser una sola funció en un marc del tot inadequat com era Sant Domènec. És per això que la direcció de Temporada Alta va prendre una decisió poc habitual, com és reposar l'espectacle, el cap de setmana passat, ara ja amb l'embolcall del Teatre Municipal de Girona.

L'oratorio d'Aurélia és, possiblement, un dels millors espectacles que ha programat el festival. Aurélia Thiérrée, dirigida per la seva mare, Victoria Thiérrée Chaplin, convida els espectadors, després d'una insòlita aparició des de dins d'una calaixera, a un imaginatiu viatge per un món de fantasia que s'inicia amb l'aparent desballestament de les cortines de vellut de color vermell que delimiten l'escenari, mentre una d'aquestes teles agombola la nostra bella guia. Tot és possible en el món dels somnis d'Aurélia, un món capgirat, en què els gelats són roents; els estels fan el seu vol arran de terra i a l'altre extrem del cordill Aurélia vola pels aires; les persones fan titelles per a un grup de titelles espectadors; els ratolins cacen els gats i les ombres projecten persones. L'espectacle és un conjunt d'imatges poètiques en què es barreja de manera magistral el circ, l'il·lusionisme, els efectes visuals, el teatre gestual, les titelles, la dansa i la música, amb un tènue fil conductor. El conjunt resultant és un espectacle original, d'una bella poètica, tendra, delicada, elegant, amb un deliciós sentit de l'humor, que té la virtut de sorprendre contínuament l'espectador, al qual ha fet seu ja des de la primera escena, des que aquest esperit somniador ha posat els peus sobre l'escenari, extraviant-se en un laberint en què es toparà amb bèsties i bestioles, en què s'adormirà i, dintre del seu son, l'atacaran diverses bestioles, una de les quals, estirant un fil, li desfarà una cama que ella tornarà a teixir amb un parell d'agulles de fer mitja. Tota aquesta escena passa dins un diorama, amb un paper primordial dels efectes visuals –en connexió directa amb el precinema–, que permeten, amb el moviment continu descendent d'un tul blanc translúcid al davant de l'escena, que nevi, que apareguin els diferents personatges i que, finalment, un monstre gegant fet de tela s'endugui en braços la protagonista, esvanida i inerme, en una nova picada d'ullet al cinema.

Els objectes prenen en l'espectacle noves dimensions, la manera habitual d'usar-los esdevé una anècdota, fins i tot un error, després que Aurélia interpreti una melodia amb despertadors mecànics elèctrics i rellotges de cucut; el temps és un concepte que esdevé perillós, quan la mateixa protagonista, mitjançant un dels efectes visuals que va deixar més astorats els espectadors, es converteix en la sorra que s'escola lentament dins la part inferior d'un rellotge de sorra. Les peces de vestir prenen vida i s'estableix una increïble lluita entre una gavardina i Julio Monge, el company de repartiment d'Aurélia, que també va excel·lir. Clou l'espectacle una nova sacsejada de l'escenari, l'eixida del món dels somnis, el final de la fantasia, precedida d'un dels altres trucs més celebrats, en el qual la protagonista, coberta d'una gran capa negra, mostra, literalment, un forat a l'altura de l'estómac, mentre un tren elèctric circula en un circuit col·locat sobre un suport. Aurélia atura el tren, separa un tram de via, situa el seu cos al mig i torna a tancar el circuit, de manera que el tren travessa el seu cos a cada volta com si d'un túnel es tractés. És el darrer truc de màgia d'un espectacle digne de recordar amb la recança amb què recordem els somnis infantils.