| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 19 d'agost de 2022


dimarts, 23 de setembre de 2008
>

El debut de l'espanyola Belén Macías i una cineasta turca protagonitzen la secció oficial de Sant Sebastià



IMMA MERINO. Sant Sebastià

Dues dones, l'espanyola Belén Macías i la turca Yesim Ostaoglu, van protagonitzar ahir la secció oficial competitiva del festival de Sant Sebastià amb El patio de mi cárcel i La caixa de Pandora, respectivament. Van protagonitzar-la de manera diversa perquè, mentre que la turca mostra maneres de cineasta amb un film sobre una família en un procés de desintegració que es fa evident amb la desaparició sobtada de la mare i el descobriment posterior del fet que té Alzheimer, l'espanyola va a la deriva amb una opera prima que assumeix bona part dels estereotips de l'hipotètic subgènere del cinema de presons de dones: les escarcelleres bones i les dolentes, el personatge abocat a la fatalitat per la seva addicció a les drogues, les conflictives, les enganyades, les lesbianes amargades.

El patio de mi cárcel és una pel·lícula que diu inspirar-se en l'experiència real d'unes presoneres que, amb l'ajut d'una funcionària, van crear als anys vuitanta un taller de teatre a la presó madrilenya de Yeserías. Aquest, en tot cas, hauria estat el tema interessant que la pel·lícula no aborda en la seva complexitat: quin és el procés dels assajos? Què representa aquesta experiència per a les presoneres? En lloc d'això, el primer llargmetratge de Belén Macías explota amb mala traça una sèrie de circumstàncies dramàtiques que converteixen El patio de mi cárcel en una pel·lícula truculenta i desbaratada.

A una considerable distància, tant pel que fa a l'estil visual com per la complexitat dels elements dramàtics, se situa el quart llargmetratge de la cineasta turca Yesim Ostaoglu, que ha fet una de les poques aportacions notables a una secció oficial que, fins al moment, exhibeix una certa mediocritat general.

Però a una distància galàctica es troba Hunger, per contraposar El patio de mi cárcel a una pel·lícula que també transcorre en una presó, concretament a la irlandesa de Maze, on es concentraven els membres de l'IRA empresonats. Hunger, primera pel·lícula de l'artista plàstic Steve McQueen, reconstrueix la vaga de fam fins a la mort de Bobby Sands i altres presos de l'IRA que, l'any 1982, van protestar perquè Margaret Tatcher els va denegar l'estatut de presos polítics. Després d'impactar en el darrer festival de Canes, el film ha començat a deixar empremta a Sant Sebastià.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.