| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 19 d'agost de 2022


dissabte, 20 de setembre de 2008
>

L'adaptació d'«El noi amb el pijama de ratlles» es presenta a Sant Sebastià



IMMA MERINO. Sant Sebastià

+ El director Mark Herman, a la dreta, amb els protagonistes d'El noi amb el pijama de ratlles. Foto: EFE

La secció oficial del festival de Sant Sebastià va presentar ahir dues pel·lícules que plantegen dubtes morals sobre la manera d'abordar els camps de concentració nazis (en el cas d'El noi amb el pijama de ratlles, projectada fora de competició) i, per altra part, les condicions de vida d'aquells condemnats a la misèria i l'explotació en territoris especialment castigats per la guerra, l'abandonament i les desigualtats socials (en el cas d'El caballo de dos patas, film a concurs de la jove cineasta iraniana Samira Makhmalbaf). Tant una proposta com l'altra, volent remoure les consciències, s'acosten perillosament a l'obscenitat.

La memòria deguda al genocidi jueu fa dels camps de concentració i extermini un tema interminable, però sempre moralment delicat d'abordar per aquells que no són els supervivents que n'han donat testimoni. El cas és que, de fet, és un tema que continua interessant, sobretot, sembla, si es presenta amb l'embolcall d'una història amb elements sentimentals, com ho demostra l'èxit d'El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne.

Allò discutible de la novel·la, que es traspassa a la pel·lícula dirigida pel britànic Mark Herrmann, té a veure amb el fet que tendeix a reduir una tragèdia col·lectiva (de fet, una tragèdia de la humanitat) a un cas individual. I que ho fa a través d'una ficció que explota determinats mecanismes d'identificació que fan que el lector/espectador sobretot pateixi pel destí del fill d'un militar nazi. El nen es fa amic d'un nen jueu tancat en el camp de concentració i, plantejant també problemes de versemblança, amb el qual es relaciona amb la tanca electrificada pel mig. Evidentment, poden explicar-se els fets a partir d'uns personatges, però és qüestionable que la resta de víctimes semblin comparses d'una tragèdia individual.

Pel que fa a El caballo de dos patas, Samira Makhmalbaf explica la cruel relació entre un nen sense cames (a causa de l'explosió d'una mina) que, per poder anar al col·legi, munta damunt un noi pagat amb un dolar diari. El noi esdevé, doncs, un cavall amb un amo molt tirànic. Metàfora evident de l'explotació que bestialitza els humans, la pel·lícula dóna voltes sobre allà mateix, però mostrant situacions cada cop més tremendes i degradants (el noi menja palla, és ferrat com un cavall, etc.) que fan que el film voregi l'obscenitat a partir d'una voluntat de denúncia. Malauradament, després de la seva enlluernadora opera prima (La manzana) i de mantenir l'interès amb La pizarra, aquesta nova pel·lícula de Samira Makhmalbaf confirma la davallada que apuntava A las cinco de la tarde.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.