Aquest estiu, els partits polítics de Catalunya, en els seus respectius congressos, han tractat de resoldre problemes interns i de posada al dia d'estratègies a les portes d'un curs polític que no s'obre pas gens planer. Queda només UDC, que és a punt de fer el seu, i ICV, que ha de celebrar la 9a assemblea el mes de novembre. Aquí, a Iniciativa, almenys fins a la crisi de l'aigua, tot semblava gairebé una bassa d'oli. Bé que hi havia hagut grinyols –més a fora que no pas a dins, cal dir-ho– arran d'actuacions repressives dels Mossos –servituds del Departament d'Interior per a una formació que havia picat l'ullet als antisistema– a ICV no s'hi enregistraven els trontolls inherents a l'assemblearisme i les propostes de la direcció eren acceptades per una amplíssima majoria al consell nacional. Però amb l'esclat de la sequera ni la visualització de la gestió dels representants del partit al govern ni les cessions en alguns punts del programa ni, sobretot, l'actuació del president del partit en l'anomenat pacte de Vilanova no han estat percebuts com a correctes ni han estat tampoc assumits com a propis per bona part d'adherents ni per la majoria dels presumibles electors i electores. Malgrat tot, a ICV no hi ha crisi. Almenys ningú no ha gosat pronunciar-ne el mot. Però si la formació no engega un redreçament clar, amb una posada al dia dels postulats de l'ecosocialisme i una renovació de la direcció, equilibrant-hi sensibilitats i substituint-ne les persones cremades en l'exercici de càrrecs; si no fa visible un desmarcament notori de les polítiques del PSC, que no és pas el soci de govern amb què ICV té més coincidències; si no fa reals la tan invocada participació –a nivell intern i en l'acció social– i aquella altra manera de fer política; si no impulsa una clarificació d'objectius i de polítiques pel que fa a la qüestió nacional, superant d'una vegada l'ambigüitat en què s'ha mogut i es mou, i, finalment, si no fa maneres per introduir aquests canvis, l'espai polític i electoral d'ICV esdevindran cada vegada més difusos i reduïts.

A més de les crítiques als mitjans, les darreres setmanes ha aparegut dintre d'ICV un corrent d'opinió crític que anuncia el propòsit de rellançar i definir valors com ara el socialisme i l'ecologisme. I des dels òrgans de direcció s'han filtrat informacions de la nova fornada de dirigents d'ICV, que reclamen el seu lloc a la direcció del partit. Això sense comptar amb la pressió de l'Entesa pel Progrés Municipal, una realitat ja apreciable dins del panorama polític municipalista, que cerca un encaix orgànic a Iniciativa –amb qui ha fet coalició estable les darreres legislatures– però que hi reivindica la incorporació dels aspectes més propis del seu missatge, entre els quals una estratègia clara i decidida pel que fa a la qüestió nacional.

Crida al sector nacional És en aquest context que fem una crida a tots aquells i aquelles que un i altre cop hem reclamat que ICV respongui de fet al que diu que és –una esquerra verda nacional (tot i que massa sovint omet això de nacional)– per tal que fem pinya en reclamar d'una vegada per totes la defensa explícita del dret a l'autodeterminació. I, tot i que en el seu exercici Iniciativa es decanti pel federalisme plurinacional, que accepti que dintre seu hi coexisteixen altres opcions, inclòs l'independentisme. Aquestes van ser, a grans trets, les conclusions del fòrum sobre el model d'estat del gener passat (en el curs del procés d'elaboració del programa electoral de les eleccions generals) unes conclusions que s'han fet notar massa poc en les campanyes i en l'actuació diària de l'organització.

En aquella jornada, en paraules de Jaume Bosch, vicepresident del partit, a l'ús devaluat del terme federalisme que fa el PSC Iniciativa hi oposa la formulació d'un estat propi dins d'un estat plurinacional. I, tot reblant que l'Estatut no esgota el nostre horitzó d'autogovern, Bosch acabava valorant les relacions polítiques amb els altres territoris de parla catalana; els Països Catalans. Cal recordar que aquestes formulacions ja eren patrimoni d'Iniciativa per Catalunya des de fa uns quants anys, en el moment mateix de l'aprovació de la seva declaració política de principis que, gràcies als esforços i la tenacitat de l'històric Francesc Vicens, entre d'altres, deixava ben clar el dret inalienable i imprescriptible a l'autodeterminació. Sovint, però, és com si l'assumpció explícita d'aquest dret –això és, de l'exercici de la sobirania– a ICV li faci nosa o vergonya. Cal trencar definitivament amb aquesta dinàmica.

És cert que quant als objectius, vista la realitat política de l'Espanya actual, el federalisme plurinacional sembla tenir-ho tan verd com l'independentisme... Ho il·lustrava, arran d'un comentari sorneguer de Joan Armet, en el curs d'aquell fòrum, la sortida de Miquel Caminal, teòric convençut del federalisme: «Per convicció, sóc federalista; per inevitabilitat, puc ser independentista.» Ara per ara, però, a ICV fins i tot alguns no federalistes en tindríem prou amb l'assoliment, d'una vegada per totes, de l'exigència del dret a decidir i dels postulats del federalisme plurinacional. Que no estiguem sols a l'hora de reclamar-ho.