| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 8 d'agost de 2020


dissabte, 13 de setembre de 2008
>

Josep Colls

Un testimoni dels últims anys de Mercè Rodoreda

la crònica

TONI SALA.

 Foto: EL PUNT

+ A l'esquerra, Mercè Rodoreda, i a la dreta, la dedicatòria de l'escriptora a Josep Colls. Foto: EL PUNT

«A Josep Colls, que porta pedres d'una banda a l'altra, que trasbalsa terrenys, i els allisa. Amb admiració i amicalment,

M. Rodoreda.

Romanyà, maig del 1979

«No sé com dir-ho, es feia estimar. Era una santa, era una dona que d'allò. Jo vaig estar vint anys allà amb l'excavadora, a Romanyà, Vallrepòs, Font Picant, que no me'n movia. Feia fonaments, esplanades, camins, rocalles... Al xalet de la Rodoreda hi vaig fer tota l'esplanada i els fonaments, inclús una rocalla per engrandir el terreny. I allà varen fer dues torres, una per la Manrúbia, la seva amiga, i una per la Rodoreda. Primer vam fer la de la Rodoreda, pobreta. Les van fer juntes, allà a tocar del dipòsit de l'aigua. On hi ha aquelles pedres dretes i les ajagudes i una de molt grossa rodona, són posades meves. Les treia del bosc. El bosc n'estava ple, de pedres.

»M'estimava molt, a mi, era una santa, era molt bona dona, era una santa. I un dia, me'n recordo que estàvem fent el jardí i feia una calor, i jo llavors suava, i portava una nevera, era a ple estiu, i la Manrúbia em diu: que puc beure una mica d'aigua, Pep? I jo dic: sí, és per beure, l'aigua. I ella, pobreta, per això et dic que era una santa, deia: aquesta punyetera se li està bevent l'aigua... La Carme Manrúbia... Tenia el gos, en Gocu, jo el vaig enterrar. No érem gaire amics, no. Havíem tingut alguna topada. Era l'altra cara de la moneda. La Rodoreda no deia mai res, ella no discutia mai, era una santa, no sé com dir-ho. I a la tarda va venir la Mercè amb un got i una gerra d'aigua fresca que m'havia dut. I amb aquestes que em va cridar, vaig anar a sota el suro a fer un trago d'aigua fresca, jo baixo cap allà, i fumava, i la Manrúbia em diu: li puc agafar un cigarro? Sí, dona, agafi. I jo encara no havia ni fumat, ni havia begut ni res, i em diu: ara me portes aquesta pedra cap aquí, aquesta cap allà, i vinga a dirigir, i jo li dic: escolti, senyora Manrúbia: aquí a Roses, cada dia hi neixen dies, li vaig dir. I si no està d'acord amb mi, telefoni a can Garriga i que pugi un altre. Diu: no, no, no, jo el vull a vostè. Dic: hi estic d'acord, però... I llavors la Mercè, pobreta, li diu: Carme, te'n recordes, com te deien, a Veneçuela? No li va dir. I m'ha quedat sempre el dubte de com li devien dir, que li devien dir negrera o alguna paraula així, però la Mercè no la va dir, pobreta, no la va dir.

»Vàrem fer un jardí i un estany petit perquè hi vinguessin a beure els ocells. I sempre estàvem allà treballant, i ella al jardí, hi tenia una afició que era terrible. A les plantes, els hi cantava. Feia uns gargorillos, per allà! Diu: ai, es pensarà que estic ben sonada! Dic: caram, a mi m'agrada molt, que canti. Ja et dic, era molt bona dona. Vivia allà tot l'any, al costat de la Manrúbia. I que en tenia tones, de llibres. A dintre casa seva no podies passar ni pels passillos, els tenia en estibes. I era una dona que jo no sé. Tinc una foto d'una pedra que vaig posar al xalet de l'avi Roure, que és una pedra alta, i aquella pedra ella la va batejar: la Mare de Déu amb el Manto. I ella quan passava pel xalet de can Roure sempre anava a veure la Mare de Déu amb el Manto.

»És enterrada en terra, allà al cementiri. Mira, el forat el vàrem fer, em sembla que era en Joan Bou i en Manel, que és el que està de paleta al cementiri ara, i el noi d'en Macanino, que a cops de magall varen fer un clot allà a terra.»



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.