Sóc Salvador Prunella i Brancós, fill de Ramon i Coloma. Vaig néixer a Vilamacolum el dia 8 de setembre de 1917. Érem 4 germans, dos nois i dues noies.

Quan va esclatar la guerra vivíem a Cabanes en una masia, però ja iniciat el conflicte ens van fer traslladar a viure al nucli del poble, ja que la masia tocava al camp d'aviació, que va ser actiu durant el període bèl·lic. Acabada la guerra vàrem tornar a la masia.

El setembre de 1937 van mobilitzar tres quintes ( la del 36, la del 37 i la del 38) i això va comportar la meva incorporació a l'exèrcit republicà. Immediatament ens van traslladar a Lleida. El primer que vaig veure de la guerra va ser el bombardeig de Lleida (1937). Els edificis més afectats pel bombardeig van ser un col·legi i la caserna de carrabiners. Com a conseqüència d'aquell atac, hi va haver uns 300 morts i més de 500 ferits.

Després d'haver estat quatre o cinc dies en un quarter a Lleida em van portar al front d'Aragó, als Monegros (Monte Oscuro). Aquí, vaig estar-hi fins la primavera de 1938.

Era la rereguarda. No va haver-hi combats forts. Solament guardàvem línia. Fèiem la vida a les trinxeres que durant les nits els batallons de sapadors construïen. El nostre objectiu era vigilar la línia i fer guàrdies nit i dia.

A mesura que l'exèrcit nacional avançava nosaltres anàvem retrocedint. Amb la retirada del front d'Aragó, ens traslladen una altra vegada a la província de Lleida, al front del Segre, prop del pantà de Camarasa. Això va ser el març o abril de 1938.

La vida en aquesta posició va ser molt dura pels continuats combats i morts que hi va haver. Els combats van durar uns quinze dies. L'objectiu del nostre batalló era conquistar una posició de l'exèrcit nacional que estava situada a dalt d'una muntanya i nosaltres estàvem a la vall.

Quan els nacionals van trencar la línia de foc a Camarasa, vàrem passar a defensar la línia d'Artesa de Segre. L'ofensiva de l'exèrcit de Franco era imparable i a partir d'aquí va començar la desbandada cap a França.

Durant tot aquest temps de guerra vaig pertànyer a la 26 divisió de voluntaris de Durruti, sense ser voluntari.

Quan l'exèrcit nacional trenca la línia del Segre comença la retirada cap a la frontera francesa per la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Montlluís, la Tor de Querol i Vernet (Arieja).

Després de passar uns quants dies al castell de Montlluís, em traslladen a la Tor de Querol i d'aquí a un camp de refugiats a Vernet (Arieja).

Durant el primer mes i mig, la vida al camp de refugiats va ser molt dura: solament 300 dels 15.000 refugiats podien estar en barracons; la resta, a la intempèrie.

Més tard un grup de treball de l'exèrcit francès va construir barracons per a tots els refugiats. L'estada al camp va durar des del febrer de 1939 fins a l'agost del mateix any. La vida hi transcorria tranquil·la.

Un indult de Franco, per a tots aquells que no tenien les mans brutes de sang, em va permetre tornar a Catalunya. Quan vaig arribar a Figueres, un aval fet per l'Ajuntament de Cabanes a favor meu em va permetre poder tornar a casa i no haver d'anar a un camp de presoners de Reus.

L'alegria va ser curta perquè l'octubre de 1939 vaig ser quintat per l'exèrcit de Franco perquè havia fet la guerra amb l'exèrcit republicà. Això va suposar dos anys de mili. El que m'esperava va ser gairebé pitjor que el que havia viscut.