| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 19 d'agost de 2019


dimecres, 27 d'agost de 2008
>

Aquests bars dels pobles agraris

Aquests locals, d'un disseny atrotinat que per mi és deliciós, solen ser una font d'informació immillorable –sempre posada en revisió– sobre el que pensa la gent, sigui de la localitat en qüestió o sobre el que passa a l'altre cap de món

tribuna
Escriptor i periodista


XAVIER GARCIA..

Per desengreixar una mica les controvèrsies sobre el sistema de finançament i sobre la crisi del sistema, pensava referir-me a una realitat, més o menys immutable al llarg dels temps, que és l'existència en molts pobles de l'interior dels cafès o bars concorreguts per l'estament pagès, en actiu o ja jubilat. Aquests locals, d'un disseny atrotinat que per mi és deliciós, solen ser una font d'informació immillorable –sempre posada en revisió– sobre el que pensa la gent, sigui de la localitat en qüestió o sobre el que passa a l'altre cap de món.

Als bars dels pobles agraris –si més no a primeres hores del matí– encara es parla de coses tangibles, solvents, és a dir, agràries. Que si les aulives, lo vi, els corders, els gossos, en fi, tota la nòmina de la realitat agropecuària que encara subsisteix per les llunyanies –ara relatives– comarcals. La parròquia que entra pels vells cafès –com el de Caxanc, a Gandesa– encara (també encara) saluda el matí del nou dia amb un «bon dia», que porta (encara, de nou) tota la rosada de l'alba.

Quan baixo, a les set del matí, des de les extremitats muntanyoses dels Ports de Tortosa-Beseit cap als urbanismes fluvials de la Ribera, m'haig d'aturar (per prescripció obligatòria dels transports públics) una hora a Gandesa, que aprofito per vagarejar pels seus carrers. Passo per la plaça de l'Ajuntament, on recordo que fa gairebé trenta anys Tarradellas visitava la població, estabornida encara pels estralls de la batalla del 38.

En una casa cantonera, penjat de la paret, continua el cartell en metall –una mica rovellat– de l'Oficina Parlamentària de CDC, de quan el senyor Monné Estopiñà era el cap de fila pujolià en aquests terrenys del secà més estricte. Passo pel carrer Miravet, amb les seves grans cases senyorials, entre les quals, la que va pertànyer a la família del sàtrapa Ramon Serrano Suñer, costat per costat d'allà on va néixer aquell sant home, català irreductible, sacerdot, teòleg i canonge, el doctor Manyà Alcoverro, el naixement i mort del qual, el 1884 i 1976, una làpida en marbre recorda oportunament de fa una pila d'anys. Sempre que hi passo, contemplo aquesta casa, saludo l'il·lustre difunt i recordo quan el vaig conèixer –l'estiu de 1969 a la Muntanyeta de Tortosa–, també amb un futral d'anys al darrere. Al costat mateix de Casa Manyà, la parroquial de Gandesa, amb la seva gran portalada romànica, de l'Escola de Lleida, on no deu ser per casualitat que hi havia de sortir un home de la seva categoria, que en els anys de la guerra s'enfrontà als «carnissers» de la FAI i, després, al bisbe Moll, de Tortosa, tan franquista com qui el posà.

I em vaig acostant al bar de Caxanc, a la plaça, el nus de comunicacions, on pots anar en direcció a Alcañiz i altres estepes aragoneses, cap a Tortosa i les seves riberes prèvies (Benifallet, Xerta, Aldover, Roquetes, Jesús, etc.) i cap a Móra, passant pels agres de Corbera (poble màrtir, ara fa setanta anys), vora les siluetes també metrallades de Cavalls i Pàndols. Uns trajectes, com aquell qui diu, per estar pensant contínuament en aquells que hi deixaren la pell.

La Juanita ja prepara els primers cafès, cigalons, aiguardents i altra rebosteria alcohòlica. Els homes que es disposen a ensumar i beure els beuratges per tenir una bona combustió durant el dia parlen animadament. No els vingueu amb cafès amb llet i pastetes. Són gent que porten el sol gandesà a la cara, gent de gra fort (com s'anomenava un grup de rock d'aquesta ciutat), de parlar esmolat i que fan passar per l'adreçador, en tandes successives, tot aquell que tenen a l'abast: del Papa de Roma, o de Washington, al més humil buròcrata local. Solen estar tips d'uns i altres i no els queda altre remei que la fina ironia –o el sarcasme més inclement– per poder anar tirant.

Me'ls quedo mirant, sense deixar de tenir l'orella (les dues) ben oberta, perquè, com deia, són una font constant d'ensenyaments, sentències i lliçons. Són una reedició –cada cop més escanyada– de l'antiga oralitat dels pobles rurals, desplegada a les llars de foc, al mig del carrer o en aquests bars agraris que encara subsisteixen, perquè encara hi ha algú que els manté, algú que hi va (seguint la tradició de pares i avis) i algú, com jo, que es complau, de tant en tant, a posar l'orella (les dues) per escoltar –com deia Espriu– l'«antiga saviesa d'aquest meu vell i àrid poble». O una cosa molt semblant.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.