L'altre dia (fa un parell de mesos) vaig veure fotografiat al Diari de Tarragona el meu amic Jordi Just (Vinebre, 1947), a qui vaig conèixer a meitat dels anys setanta al voltant del sarau nuclear comarcal, de la problemàtica pagesa de la Ribera i dels afers sindicals, polítics i municipals en què estava implicat. Feia molt de temps que no el veia ni hi tenia cap mena de conversa (directa o diferida) sobre les qüestions que ens van preocupar, tot i saber que feinejava des de Reus, i vaig dir-me: «Aquest, l'haig de retrapar».

Vaig localitzar-lo i l'endemà mateix de la seva aparició fotogràfica ens retrobàvem, ni que fos per un parell d'hores, a Reus mateix. A la imatge publicada apareixia amb el palmito distingit de sempre, ben enfundat en el seu trajo fosc, que li donava un aire de solista de boleros tropicals, acompanyat d'una sèrie de personalitats de la Diagonal per amunt (per dir-ho de pressa), convocades i premiades per la Fundació Gresol, que aplega el món empresarial del sud de Catalunya, com ara el marquès de Samaranch; el president de la Caixa, Isidre Fainé, i altres celebritats més o menys televisives.

EN ESCENARIS DIVERSOS

El meu amic Just, pel que he pogut veure, és un home que sap estar en els escenaris diversos als que la vida l'ha portat i que ell ha obert: dels camps de préssecs de la seva Ribera d'Ebre natal a poder tractar de «tu» al glamur olimpista del marquès; de la fundació d'Unió de Pagesos, el 1975 a la seva comarca, a viatjar per tot el món distribuint fitosanitaris i tecnologia mediambiental agrària; de la creació, també a la seva àrea comarcal, de la Convergència pujoliana (1975-76) a formar part de la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona (CEPTA); de l'alcaldia predemocràtica de Vinebre a col·laborar en la creació d'aquesta esmentada Fundació Gresol; de l'activisme polític comarcal, a través de la comissió mixta Ribera d'Ebre (1976-79), a la tresoreria i comissió d'exteriors de la Cambra de Comerç de Reus; de les batalles comarcals, els anys setanta, contra les centrals d'Ascó, els pantans i el transvasament (amb l'escamot dels Carranza i companyia), al consell d'administració de l'Autoritat Portuària de Tarragona; del Congrés de Cultura Catalana (àmbit d'ordenació del territori) i del Consell Intercomarcal de les Terres de l'Ebre (amb Tarradellas «ordenant» el galliner) a la presidència de l'empresa Induturist SL, creada per ell mateix; i, en fi, de la cooperativa Fruticultors Associats de la Ribera d'Ebre (FARE), que presidí set anys, a presentar-se per CIU al Senat, fa quatre anys, amb Lluís Badia (expresident de l'Autoritat Portuària) i Juanjo Malràs, vicepresident de la Diputació de Tarragona, alcalde de Prat de Comte (Terra Alta) i, segons m'informa Jordi Just, un dels inspiradors de l'anomenat Pacte de Santes Creus, del que no havia sentit parlar, però del que no em sorprèn la denominació, perquè si hi ha un lloc per pactar coses (que haig de creure positives i saludables) aquest lloc és la pau monàstica, que en aquest monestir és tan definitiva que ni se senten cantar els monjos, senzillament perquè no n'hi ha.

LA LLUITA NO HA ACABAT

Després de tot aquest enfardament de projectes, feines i entra-i-surts polítics, sense moure's mai de Convergència ni haver volgut ni pretès cap setial de comandament, en Jordi Just –amb tota la seva còrpora d'haver obert i tancat moltes comportes de regadiu– em deia: «La meva lluita no ha acabat!». Me'l crec, perfectament. Per on ens pot sortir, no ho sabem, però que té idees –sòlidament argumentades– en el camp polític i econòmic per sortir de l'estat anestesiant actual, això m'ha semblat claríssim. Forma part d'un partit, efectivament (cosa que ja sabia a l'època que el vaig conèixer); però va pel món amb una tan necessària ( i que segurament es veu com a insolent) independència de criteri que, ja el 1980, quan el seu cap màxim Jordi Pujol assolí i assumí la presidència, en una d'aquelles converses que devien tenir per reordenar posicions, Just va dir-li: «President, sóc lliure de cap i de butxaca». És molt possible que, a partir d'aleshores, el president el deixés en la seva llibertat.

En aquells primers anys vuitanta –quan les nuclears ja estaven a punt del caramel de la fissió–, Just (que ja havia desplaçat el centre de les seves operacions a Reus), continuava lligat al seu territori de combats i, davant la inevitable arrencada atòmica, en un esforç permanent de pragmatisme, va proposar coses sensates (aprofitar el vapor d'aigua per als cultius, aconseguir energia més barata o gratuïta, atraure inversions no contaminants, etc.); però el centralisme polític reinstal·lat no va fer-li cas.

LA BUROCRÀCIA AL PODER

Quan vam concertar la trobada, després de tants anys, vaig dir-li: «Just, rebobina, que vinc per feina». Diria que em va entendre de seguida, perquè, després dels primers esclafits de benvinguda, ja va anar directe pel tros: llaurant com feia una somera en els seus temps jovençans per aquells llims de les Illes, entre Ascó i Vinebre, l'Homenot del Sud enfilava la recta inicial dels seus records: «Escolta, xeic, que natros som fills de la Joventut d'Acció Rural Catòlica i del Maig del 68, tot alhora, encara que sembli impossible. Mossèn Masip, des de la Torre de l'Espanyol, ens va ajudar molt, sobretot perquè no era gens carca, i el 68, és clar, ens va impactar per la seva radicalitat. Ara, ja ho veus: la burocràcia al poder, quan demanàvem la imaginació». Just es queda pensatiu davant el rovell de l'ou ferrat, que sembla que li il·lumina les pupil·les. Intento compensar el seu decaïment, recordant l'ebullició antinuclear d'aquells anys, i em diu: «Mos reuníem a trossos: a Ginestar, amb la Mercè Martínez Alier; a Ascó, amb Joan Carranza; a Miravet, amb Josep M. Sáez; a Flix, amb lo Muñoz i lo Vega, i jo vaig dir: cony, perquè no ens reunim tots alhora? I així, el novembre de 1976, a Vinebre, vam crear la comissió mixta Ribera d'Ebre, amb la Dolors Domènech, que ens coordinava. La comissió era formada per regants, cooperatives i ajuntaments, a fi de formular la defensa comarcal, llavors amenaçada per una problemàtica socioeconòmica complexa, davant la Diputació, el Govern Civil, i amb Tarradellas i el Consell Intercomarcal de l'Ebre, on el president no suportava aquell assemblearisme, tan pur que semblava el de l'ERC actual».

En aquella època (1976-1980) va coincidir el renaixement de moltes coses: els partits, la cultura (amb el Congrés), la pagesia (amb la Unió), la renovació local (amb els nous ajuntaments) la cosa nuclear (que va ser-li oferta a Just com a solució laboral, però que va rebutjar) i unes ganes de llibertat infinita, que va expressar-se amb una marxa pels antics camins silenciats. Però el 1980, la gresca popular, més o menys populista i, per tant, descordada, es va acabar. El nou president va presidir més que mai –i més que l'anterior, que ja és dir– i cada ovella es va tancar al seu corral, sanguini o polític. I així hem anat arribant fins avui, en què « els partits no han ajudat a cohesionar la societat», m'acaba dient.