Al Priorat, on va néixer, i arreu on ha anat, Francesc Vernet i Mateu (el Masroig, 1928), ha estat el típic producte humà evolucionat d'aquesta terra de llicorella, de garriga i calcari que ha defensat, perquè ha sabut què és suar-la conreant, a còpia de reunions, assemblees pageses, pancartes, manifestos i manifestacions. Va ser un dels fundadors d'Unió de Pagesos al Priorat, el 1974, i podríem dir que el mateix any –després de molta militància catalanista– va adherir-se a Convergència Democràtica, arrossegant amb ell els de bona fe allunyats dels despatxos bancaris del passeig de Gràcia, on devien coure's les conseqüències de tot el que va venir després, i amb les quals Vernet ja no té res a veure.

«Ara ja no me'n faria» (de CDC, és clar), em diu aquest homenot del sud, a qui tinc una estima especial, perquè la seva coneixença em porta el record de molts. A cada poble hi trobava algú amb un especial interès, i al Masroig vaig anar a topar amb Ca la Verònica, seu patriarcal dels Vernet.

De mare espanyolista i pare carlí i, per tant, catalanista, el noi va créixer entre El Debate i El Matí i En Patufet, un bon sofregit que la postguerra immediata va fer decantar cap al costat de la terra, en escoltar, el 1940, de la mateixa boca del seu oncle, la següent jaculatòria: «Xiqueta [dirigint-se a la mare de Vernet], quan parlen mal de Catalunya em cago en Franco i la mare que el va parir!»

Escoltar això als dotze anys, en efecte, ja no s'oblida. I així ha anat passant la vida del senyor Vernet, és a dir, una continuada defecació cap al generalísimo i els seus innombrables seguidors, entre els quals l'olímpic arribista Marquès de Samaranch, amb qui selectes barcelonins van pactar allò de «A la ville de.... Barcelona».

I tot això té a veure amb el senyor Vernet, i tant que sí! Perquè, als anys cinquanta, mentre el Marquès feia carrera en el franquisme esportiu, Vernet i el seu amic Joan Asens, també del Masroig, es plantaven al Teatre Fortuny de Reus, en un concert de l'Orfeó Català, reclamant que sortís la senyera al final de l'acte, en una acció precursora de la que va fer, el 1960 al Palau de la Música, a Barcelona, la tropa comanada per Jordi Pujol.

Això pot semblar prehistòria, però, en el cas de Vernet, tot és ben present encara, perquè no fa ni dos mesos, des de Suïssa (concretament al Museu Olímpic de Lausa na), aquest homenot –que viatjava amb un grup d'exdiputats del Parlament– va negar-se a entrar a la recepció que feia justament el Marquès de Samaranch, argumentant que aquest no havia tingut la gentilesa d'afegir la senyera de Catalunya entre les que onejaven a l'entrada. Vernet fou l'únic que va dir «diguem no» a entrar, però tothom va dir «no» a quedar-se fora, perquè a dintre, entre compliments i afalacs, es preveia un bon tiberi.

Per tot el seu historial de catalanitat popular, arrelada i efectiva, Francesc Vernet em sembla un digne successor del vell Carrasclet de Capçanes, lluitant per les serres de Prades i de Llaberia contra la invasió borbònica de 1714. Justament, el seu descendent del segle XX va escriure un retrat del cèlebre guerriller, en ocasió de l'Onze de Setembre de 1989, en el qual deia que, després de la caiguda de Barcelona, «foren els guerrillers patriotes (no bandolers) prioratins, comandats per Carrasclet, els que iniciaren i continuaren una lluita aferrissada i suïcida, cridant a tots els vents que Catalunya no era morta».

Amb la Unió de Pagesos, ajudava a treure tractors a les carreteres, o ajudava a bolcar, amb Carles Andreu i Abelló, de Montblanc (In Memoriam), bótes de vi en protesta contra «l'entrega vínica obligatòria en alcohol» del 10% de cada collita al ministeri, on anà sovint a parlamentar amb Abril Martorell i tota la cacicada dels grans vinaters espanyols per impedir que el preu baixés i que s'importés vi d'Argentina.

Ha actuat, sempre, en sentit cooperatiu, sigui a la cooperativa agrària del Masroig, a la junta directiva de la Unió Agrària Cooperativa de Reus i com a membre de la Junta de Cooperatives al si de la UNACO (Unión Nacional de Cooperativas), «una colla de fatxes».

ALLUNYAT DE PUJOL

De tant en tant (com havia fet, també, el guerriller de Capçanes), Vernet i el seu petit escamot –bàsicament per allò de no quedar aïllats– baixaven a Reus, però no pas a fer-se un «trajo» a les Amèriques, sinó a emprenyar «catalanament», amb la barretina calada fins a la patilla.

Als anys seixanta, l'estratègia canvià. La militància reforçà els lligams organitzatius i Vernet, amb altres elements significatius de catalanitat repicada, com Joan Colomines, Jordi Vila-Foruny i Jordi Casas-Salat, ingressà al FNC (Front Nacional de Catalunya), per passar a engruixir, el 1974, la torrentada convergent.

I així fou com Vernet devia conèixer Pujol: en el curs d'alguna trobada conspiradora, primera de les que es produïren després, sobretot en el període 1984-1992, quan el del Masroig va accedir a diputat en els rengles convergents, on –adobat en les lluites agràries– portava els afers d'aquesta branca –tan maltractada– de la nostra economia. Va ser dintre d'aquell període inicial de l'autonomia catalana quan Vernet va tenir una sèrie de topades amb el Molt Honorable –molt sensible quan algú de les pròpies files se li desmarxava una mica– que van fer-lo passar de la proximitat al distanciament, que ara és total.

Vernet va ser, com els ases de la Segarra, un diputat de mal ferrar. De seguida que veia l'oportunitat hi clavava la seva guitza catalana i, és clar, fins a un cert punt això ja anava bé, però, segons com, al'últim molestava aquesta catalanitat negociadora i de negocis que es va anar imposant a les altures celestials convergents. Pujol feia l'orni i això encara irritava més el diputat prioratí, que no estava per gaires catifes, protocols i cuines selectes.

Sigui com sigui, la cosa acabà en punxa. Els detonants van tenir a veure, prèviament al del Priorat, amb un altre Consell Comarcal, el de la veïna Ribera d'Ebre, on senyorejava la panxuda figura de Santiago Campos. Un altre fet en la polèmica entre Vernet i Pujol va ser quan, a Perpinyà, es constituí el partit Unitat Catalana, al qual Vernet donà suport en un míting «incendiari». I la tercera rebregada va tenir a veure amb el serial esmentat del consell prioratí, que féu pujar els colors a la cara de l'històric convergent i, més àmpliament encara, amb tot el procés eòlic al Priorat i el projecte de central tèrmica d'ENRON a la veïna Móra la Nova.

Tot plegat acabà amb la paciència de Francesc Vernet, que va veure clar que «lo Sud semblem la deixalleria de Catalunya» i es dedicà més que mai –com continua fent ara, prop dels vuitanta anys– a llargues caminades pel Montsant.