| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 31 de març de 2020


dimecres, 2 de juliol de 2008
>

«Per la costa brava»

El Punt reprodueix íntegrament l'article de Ferran Agulló publicat el 12 de setembre de 1908 a «La Veu de Catalunya», en resposta a un altre escrit de Lluís Duran i Ventosa, on per primer cop s'esmenta el litoral gironí amb el nom que té avui

opinió



+ Exemplar de «La Veu de Catalunya» en què figura per primer cop a la història la denominació Costa Brava.


«Amic Duran: he llegit dues vegades el teu hermós article. La primera, al matí, a l'hora de la impaciència pels diaris que ens pren i nervioseja als que tenim aficions de polític i periodista, esdevingudes obligació per les circumstàncies; en aquella hora de la xocolata flairosa i de les figues ensucrades que em tempten encastellades entre pàmpols, com als oriols xerraires que les picaven, molles de rosada, a l'eixir del sol.

La segona a l'hora de la posta, com un homenatge a la teva oda a la costa brava, de finalitat pràctica, com totes les teves pensades. Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment, eixelebrats per l'espectacle de la Costa Brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit, com si es fonguessin...

La vila encén sos llums elèctrics; calen xarxes, mar endins els sardinalers, renegant dels dofins i les roasses, que boten mofant-se'n entre les calades; i les ones, batent espumoses als peus del penyalar gegantí, canten l'eterna balda de la mar, sempre vella i sempre nova...

La teva oració mereixia aquesta trona superba.

Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milenars d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa; una faldada de flors; però la nostra, de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot; és brava i rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la banança com una esquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps.

Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...

Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius poetes amants de la nostra costa. Tu Ruyra, el cisellador de marines, tu, Rahola, el cantor del golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les ondades; tu, Masifern, que hi has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l'heu vista i sentida i cantada, la nostra Costa; i tu, Llaveries, que l'has sorpresa en tots els racons amagats, en totes les hores d'esplai amorós i de fúria apocalíptica: hi ha res com la nostra Costa?

N'hem de parlar més, amic Lluís, de la nostra costa: demà seguirem: permet-me completar la teva patriòtica excitació. Després, en agraïment, et portaré unes embostes de corals i mareperles, de curculles rissades, de caragols i nacres, que, com tothom qui l'estima, guarden per sempre el ressò de la mar...»



FERRAN AGULLÓ I VIDAL
(GIRONA, 1863 - Santa Coloma de Farners, 1933)
Advocat, periodista, escriptor, poeta, gastrònom i polític de la Lliga.


 NOTÍCIES RELACIONADES

>El centenari de la Costa Brava vol projectar més la marca als principals mercats emissors

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.