Els burots eren uns personatges als quals calia pagar el pertinent tribut per tota mercaderia que hagués de superar el seu control. A Girona hi havia altres burots a part del burot del carrer del Carme, com podien ser el del carrer de la Rutlla, ja bastant amunt, a la cantonada amb l'actual carrer Joan Reglà (abans en tota aquella zona tot eren horts). Penso ara precisament en el comentari que em feia la Carme Amic, que habitava l'última casa a tocar de la caseta del burot, que em va dir que ella anava a buscar cada dia la llet a Palau-sacosta passant per un corriol que avui és el carrer de Sant Agustí, enfront de l'institut Sobrequés, però que en tornant feia una mica de marrada, ja que en passar pel davant dels burots no s'escapava pas d'haver de pagar el corresponent tribut, ja en aquell temps a l'administració no li passava res per alt.

Parlant d'ella no puc deixar d'esmentar que el dia 20 d'abril de 1938 –jo devia tenir sis o set anys– es dirigia cap als pallers de can Canet, molt a la vora de casa seva, quan va sentir un avió en un vol de reconeixement ordinari, però que de sobte girà en rodó per bombardejar aquella zona sense que ningú s'ho esperés. El resultat va ser que per una d'aquelles bombes li van haver d'amputar el braç dret i li va quedar la boca mig esgarrada. La van tractar de les ferides a la clínica Muñoz, concretament –m'ho explicava ella mateixa– el doctor Muñoz, el dentista Siqués i els practicants Faust i Lluís Lavilla. Val a dir també que en aquell mateix atac una altra bomba va matar el noi d'una tintoreria de la zona de Vista Alegre.

Dels burots recordo que el de Pedret es trobava al començament de la ronda, el de Santa Eugènia davant de la Farinera Teixidor, el de la carretera de Barcelona prop de l'encreuament amb la de Santa Coloma, el de Sant Daniel era després de passar l'arcada i el del pont de la Barca hi era per controlar els que venien de Sant Gregori, a la sortida del pont.

La gent que venia de fora i necessitava un hotel o un restaurant podia acudir a l'hotel Comerç del carrer Albareda, sobre el qual a la mateixa escala es trobava la primera seu del Grup Excursionista i Esportiu Gironí. També es podia anar a l'hotel del Centre, al carrer de Ciutadans, a l'hotel Peninsular del carrer Progrés, enganxat al qual trobàvem el cafè bar Savoy, regentat pel mateix propietari. Curiosament el carrer Progrés, i ignoro per què l'any 1936 es deia Francisco Ascaso, més tard s'anomenaria carrer Nou. Així mateix també es podia acudir a l'hotel Italians, a mig carrer de Ciutadans.

Els últims dies de la guerra, però, vam anar tots al Perelló, abans d'arribar a Vilablareix, ja que a la capital la situació es feia per moments insostenible i els bombardejos hi eren molt intensos. En Joan, el propietari de la casa on vam anar, era un treballador de l'hospital i amb nosaltres es va portar molt bé. No sé si vam estar més segurs del que hauríem estat a casa, ja que en una habitació del primer pis al costat d'on dormíem emplaçaren una metralladora a la finestra, cosa que feia que sovint deixessin caure alguna bomba molt a prop de la casa, ja que naturalment la zona era un punt de mira de l'aviació.